No hi ha més humiliació que plorar per orgull. L'actor Andreu Benito domina les pauses i tensiona l'espai sense quasi moure ni un dit. De manera semblant a la que Pere Arquillué a El cos més bonic... però amb una narració que evoca a finals del segle XIX, a la vida dels prestamistes, de les noies subjugades per les tietes, els pares o els marits. I, en aquest quadre tant plaent, el prestamista se le spot donar de generós alliberant la noia d'un casament que naixeria tort. Li dóna una oportunitat però no li concedeix, tot i estimar-la (sense pretendre-ho), la llibertat de ser generosa amb els altres. Aquesta tossuderia vinclarà un destí joiós, plaent i el conduirà a un abisme que ja no esperava.
Dostoievski ja va segellar l’avarícia del prestador a Crim i càstig. Ara en comptes de ser víctima de l’universitari que es pren la llei pel seu compte, el conte permet conèixer l’opinió i les reflexions del personatge, fet a si mateix gràcies a l’habilitat de valorar les rampoines que s’empenyoraven a casa seva i de no deixar-se estovar per la pobresa de la seva clientela. Aquesta traducció de Manyaga (relat fantàstic), que ha editat ara Angle Editorial amb la col·laboració de La Perla29, apareixia com un relat breu més dins del llibre Diari d’un escriptor (1876), de Fiódor Dostoievski. Andreu Benito, sota la direcció d’Oriol Broggi, assumeix el rol d’aquest prestador i, amb només la paraula i una mínima gestualitat, aconsegueix fer visible als seus ulls tot allò que explica, el que serà el seu drama i el fracàs dels seus objectius vitals. La profunditat de la nau de la biblioteca només serveix per al comiat final, quan ja ha estat descrita la seva tragèdia i arrossega la incapacitat d’haver congeniat amb l’aparent dona dòcil. Benito, amb un excel·lent minimalisme, atrapa el públic per la seva densitat actoral. L’actor, de fet, pretén concentrar aquesta actitud davant del públic i la premsa evitant entrevistes a la premsa i també accions amb el públic, tot i l’interès dels Amics de la Perla29 (que munten accions entorn la cartellera de la productora).
Oriol Broggi gaudeix de les escenificacions de relats breus. Un dels seus primers treballs dramatúrgics, per exemple, La mort d’Ivan Ilitx, de Lev Tolstoi, que va estrenar el 2005 i reposaria més tard el 2011. En aquesta adaptació, sovint la narració del personatge es partia amb diferents veus que servien per reforçar els colors de cada escena d’un sol personatge, encadenant-se les rèpliques a mitja frase (fins i tot) i construint una lleu coreografia de moviments pausats. Benito aquest cop assumeix tots els papers de l’auca i aporta la presència de la jove, que, esclava de les tietes que s’aprofiten que hagi quedat òrfena, veu en el prestador l’accés a la llibertat. La severitat d’ell, exigint el control en el mostrador de la botiga, produirà un allunyament d’un amor incipient i tendre que desembocarà en la tragèdia per culpa de l’orgull.
