Habitualment ( tot i que crec recordar que ja havia hagut alguna excepció amb anterioritat ), el gran finestral a tocar de la porta d’entrada de la gòtica nau bibliotecària en la qual està instal·lada La Perla 29 , se’ns presenta tapiat i ens passa desapercebut. Però aquest cop, no. Aquest cop forma part essencial de la punyent història que una veu potser abans orgullosa que ara ja ha perdut del tot el seu orgull, va construint de forma magistralment pausada davant nostre . Tot i que, malgrat el paper essencial que està destinat a tenir, també aquest gran finestral sap com quedar en un discret segon pla, esperant aquell moment en el qual la discreció es trenca subtilment , i la seva il·luminada presència ve a donar-li una tràgica llum nova a tot el que portem vist. Si algú ha llegit abans d’entrar al teatre l’esplèndid relat de Dostoievski al qual Ramon Vila, comptant alhora amb les aportacions de l’intèrpret i del director del muntatge, ha sabut donar-li forma teatral sense que pel camí se’n perdi ni una polzada de la seva intensitat, de seguida haurà captat alhora el per què, de la visibilitat d’aquest finestral. I també ho farà qui conegui alguna de les diverses adaptacions cinematogràfiques que s’han filmat a partir del relat , i entre les quals cap destacar la memorable “Une femme douce”, dirigida per Robert Bresson amb aquell ascètic rigor recorregut sempre per emocions ocultes amb el qual ho abordava tot. I si ens fixem en el títol d’aquella pel·lícula, ens podem fixar també en el títol amb el qual ha estat traduït el relat original a les més diverses llengües, perquè aquest títol avui en dia aparentment incorrecte des del punt de vista polític (“La submissa “), sempre ha fet referència al caràcter forçadament i també aparentment sumís d’una protagonista , la veu de la qual tota l’estona ens arriba filtrada per la veu de l’home que ens està parlant. I malgrat tot (Dostoievski ho remarca al seu text) , darrera la submissió (que tant ens diu també sobre el rol de la dona a la Rússia dels tsars en la qual va viure un Dostoievski que també va patir en carn pròpia la fúria dels tsars) hi ha una veu gairebé sempre callada que no en té res de submisa.
Però si no coneixeu el text, quan arribi el moment precís us resultarà també evident la dimensió aclaparadora que acaba prenent la gran finestra . I tant en un cas com en l’altra, se us farà del tot present l’extrema cura amb la qual Oriol Broggi ha dirigit una proposta que cal situar ja entre les millors seves. Una proposta en la qual Broggi prescindeix ( per complert ) d’aquelles projeccions que tants cops han omplert aquestes parets gòtiques, i (gairebé del tot) d’aquelles variades i multiculturals playlists que tants cops han ressonat per aquest espai sempre cobert de sorra. I una proposta en la qual, i tret de la puntual llum que ens arriba des de la finestra, la foscor tendeix a empassar-se tota la resta , per tal que ens concentrem sense cap altra mena de distracció en aquesta veu , i en aquest cos abatut per l’orgull que ens parla des d’una butaca de la qual ja mai més no es podrà aixecar. De fet, i també de forma extremadament puntual, aquest cos arribat des de la foscor de la nau i destinat a acabar endinsant-se de nou en la foscor quan se l’esgotin les paraules, potser s’aixequi a prendre un got d’aigua; quelcom que a nosaltres ens permet alhora entreveu una mica més l’espai que l’envolta i ens envolta. Però encara que físicament doni aquestes quatre passes, emocionalment, ja no hi haurà mai res ni ningú que pugui extreure’l d’aquesta butaca , i pugui trencar el “loop” sense altre fi que la mort que el portarà a anar reconstruint un i altre cop el seu relat. I tal i com ens assenyala la portentosa actuació d’Andreu Benito, cada cop que el seu personatge torni a recórrer mentalment tot allò que condueix cap el gran finestral, la seva mirada , el seu rostre i el seu gest, es quedaran penjats al llindar d’un abisme. I enxampats en aquella expressió desconcertada que inclou alhora la culpa, l’angoixa que provoca la pèrdua irreparable , el desig de fondre’s en el no res un cop s’ha fet evident que no pot haver-hi ja cap altra mena de desig, l’evocació del record que de tan dolorosament viu com es presenta pot crear de sobta el miratge que porta a creure que encara hi ha quelcom que es pot rectificar, i el rastre d’orgull de qui n’és plenament conscient del carrer sense sortida cap el qual l’ha conduit l’orgull. Tot això i encara més, ho trobareu reflectit en els ulls , el rostre i la gestualitat del cos de Benito , cada cop que la veu faci una pausa: cal estar ben atents, perquè aquestes pauses de mirada perduda amaguen dins seu un tresor interpretatiu. I cal tornar a gaudir de la prosa d’un Dostoievski del qual , ara fa gairebé un any, el món celebrava el bicentenari del seu naixement. A Barcelona, la celebració escènica del bicentenari va arribar amb l’estrena al Lliure d’un muntatge de “Crim i càstig” presentat just unes hores abans de l’esclat de la guerra d’Ucraïna. I val a dir que, encara que sigui amb caràcter d’actor secundari, Dostoievski fa també ara mateix acte de presència al TNC, perquè aquell temible Gran Inquisidor escapat de les pàgines d’ “Els germans Karamàzov” s’escola amb l’aparença de Blanca Portillo dins de l’espectacle de Juan Mayorga “Silencio”. Doncs a “Silencio”, tampoc quedarien malament les paraules sobre el silenci que pronuncia aquí el personatge de Benito. Parlem en aquest cas del silenci que ens parla des de l’orgull. I de l’orgull que neix com a conseqüència d’haver estat sempre objecte d’aquella mena de constant humiliació que acaba derivant com a única defensa possible envers la resposta tenyida de destructor i autodestructor orgull. Tot això, i tot aquell maremàgnum emocional farcit de constants contradiccions , respostes i antirespostes amb el qual tan familiaritzat està qualsevol criatura dostoievskiana , ho trobareu admirablement reflectit en aquest magnífic espectacle que evidència un cop més quanta complexitat es pot amagar darrera la més aparent sòbria senzillesa dramatúrgica.
