Ja s'ha dit prou: l'actor Andreu Benito, ben al contrari del que fa l'actriu Blanca Portillo amb «Silencio» al TNC, pràctica tambe l'art del silenci, però d'una altra manera. Allà, Blanca Portillo es mou, es caracteritza, canvia de registre, de to de veu, crida, calla i canvia de multitud de posicions. Aquí, Andreu Benito està durant tota la representació gairebé immòbil, arrepapat a la butaca de braços, amb un personatge, prestador d'ofici, embolcallat amb les tenebres del seu passat i caigut en desgràcia pel present.
Andreu Benito es posa en la pell d'aquest prestador que parla a l'ànima en pena de la seva jove dona que ha decidit posar fi a la seva vida. No desvelo res que no es pugui desvelar si tenim en compte que Fiódor Dostoievski va escriure aquest relat el novembre del 1876 en el seu «Diari d'un escriptor», un periòdic personal, i que des d'aleshores s'ha reproduït prou vegades literàriament i s'ha adaptat en més de mitja dotzena de versions cinematogràfiques.
La confessió en veu alta del prestador té una oient absent i, teatralment parlant, un attrezzo també absent: un taüt blanc de seda de Nàpols. Andreu Benito substitueix tota aquesta buidor i tota aquesta absència només amb la mirada, el gest del rostre, la paraula de la seva culpa, la paraula al buit, el rictus del desig o el rictus de la decepció, la justificació de la culpabilitat, la de l'orgull per la possessió de la jove dona que va escollir a l'atzar des del taulell de prestador entre les joves que hi compareixien a bescanviar les peces de poc o molt valor de bijuteria. Però el prestador adreça també la paraula a l'auditori, que sembla que no vulgui saber que hi és, però com si volgués que sigui l'auditori el jutge que potser no el jutjarà mai.
Alguna cosa deu tenir aquest relat breu de Fiódor Dostoievski que ha fet que sigui causa de nombrosos títols diferents, tant quan s'ha publicat en suport llibre com quan s'ha adaptat a la pantalla. Aquí mateix tenim dos títols diferents en català: «Una noia dòcil» (publicada a Godall Edicions) i «Manyaga» (publicat a Angle Editorial), les dues publicacions són de l'any passat [2021] que és quan es commemorava el bicentenari de l'autor. La versió teatral de l'equip de La Perla 29 ha tirat pel camí del mig i ha defugit crear un nou patronímic per a la protagonista absent i ha optat per un concepte genèric que, en el fons, pretén condensar el que impulsa el prestador a la seva confessió: «Orgull».
I és així perquè hi ha un cert orgull propi de fons en la justificació que fa el prestador davant del cos amortallat de qui havia estat la seva dona sisplau per força. Un prestador convertit en pseudopigmalió sense haver tingut l'oportunitat d'exercir com a pigmalió. No hi ha hagut mai connexió entre ell i ella. Hi ha hagut un llarg silenci. Molt de silenci. Fins a l'últim instant.
El mateix pols de silenci que l'actor Andreu Benito imprimeix en la seva interpretació d'un monòleg que, si bé en el relat original no té la força que es pot trobar, per exemple, a «Crim i càstig», on ja hi ha la figura del prestador, la versió teatral que el mateix Andreu Benito ha confegit amb Ramon Vila i Oriol Broggi, a partir de la traducció de Miquel Cabal, l'enriqueix i l'eleva a una dramatúrgia que sembla a posta per a un actor de la fortalesa escènica d'Andreu Benito.
Però la jove caiguda als braços del prestador no és l'única potagonista absent del relat de Dostoievski. També hi ha el gran finestral, que en aquest marc natural gòtic del Teatre La Biblioteca vol passar desapercebut expressament, però que si els espectadors rellegeixen el relat, acabaran trobant la raó de ser-hi i també la raó de fer-se notar fugaçment i subtil i sempre silenciosament, això sí, tan silenciosament com escull que sigui el final tràgic de la mateixa «Manyaga» de Dostoievski. (...)
