Filumena Marturano

informació obra



Intèrprets:
Clara Segura, Marissa Josa, Jordi Llovet, Eduard Muntada, Xavier Ruano, Josep Sobrevals, Sergi Torrecilla, Carla Vilaró, Montse Vellvehí, Enrico Ianniello
Ajudantia de direcció:
Albert Reverendo
Direcció:
Oriol Broggi
Escenografia:
Oriol Broggi
Il·luminació:
Pep Barcons
Vestuari:
Nina Pawlowsky
Caracterització:
Àngels Salinas
So:
Oscar Villar
Sinopsi:

Després de 25 anys de viure mantinguda per Domenico Soriano i múltiples negatives a casar-se amb ella, Filumena decideix fingir una greu malaltia per aconseguir que al llit de morta Domenico accepti contraure matrimoni. La casa és plena de metges i veïns, i enmig d’aquest ambient fúnebre arriba el capellà per donar-li l’extremunció i s’organitza el casament. Mentrestant, una jove amant de Domenico espera ansiosament a l’habitació del costat que Filumena traspassi… Però un cop casats Filumena Marturano s’aixeca del llit fresca com una rosa, i és aquí que comença l’espectacle.

Què ha empès a Filumena a muntar tota aquesta farsa? Perquè la seva obsessió per casar-se amb Domenico? I ell perquè portava 25 anys defugint el matrimoni? Aquesta és una comèdia d’embolics, secrets i intencions capgirades. Filumena és la protagonista d’un periple de vida que l’ha conduïda a enganyar, robar i aprofitar-se de Domenico, que sempre ha nedat en la opulència. L’esclat de la seva relació amorosa esquitxa a tothom qui els envolta i fins i tot a qui encara no els envolta. Tota la veritat és bolcada sobre la taula, però ja sabem que la veritat sovint és dolorosa…

Els aires d’Itàlia d’Eduardo De Filippo tornen a La Perla 29 per parlar-nos de l’amor i la venjança, de l’instint de supervivència i la petitesa humana. Un retrat a la napolitana on l’estima es posa a prova i ens recorda que l’amor és una força que a vegades rebota en direccions oposades.

Crítica: Filumena Marturano

27/06/2021

Infal·lible galeta dolça de canyella per a cafè carregat

per Jordi Bordes

La nova incursió napolitana d0 La Perla29 compleix àmpliament les espectatives. No és ara, ni tampoc la voluntat d'Oriol Broggi, de girar com un mitjó una comèdia, amb punt d'intriga, romàntica per ensenyar les vergonyes de la societat puritana: Serveixen la peça amb les estovalles de lli i les copes de cristall. I els actors estan fins com una galeta de canyella amb sucre, barrejant l català, el castellà, italià i el napolità, orgànicament. Sona com una simfonia en cascada que projecta ganes de comunicar-se i de convèncer amb les seves rèpliques els antagònics. Brogi torna a De Filippo (Questi fantasmi, Natale in Casa Cupiello) i regala una peça de teatre que ho embolica tot amb la vida.

És cert que els de La Perla29 han refet totalment l'espai de La Biblioteca de Catalunya. Ara no hi ha sorra si no unes rajoles hidràuliques amb un petita tarima de parquet. Les cadires folrades d'sky desentonen entre les calaixeres, les verges i una taula majestuosa. Però és que la vida que es respira en aquesta llar, durant anys, molt ensopida, és pràctica. La tassa de cafè, per exemple, es penja d'un clau a l'aixeta de la cuina. Si Txèkhov era un tossut amb el samobar, De Filippo utilitza el cafè com a recurs còmic i com a necessitat per a sobreviure tanta conversa arrauxada.

Punt a part mereix el treball actoral. Al costat de l'espai escènic i de la trama, la interpretació és el principal motiu per assistir-hi. Perquè Clara Segura és la dona amb caràcter i que aguanta l'emoció que prova una estratagema per garantir la sortida digna dels tres fills i evitar que se'ls arraconi per l'aparició d'una jove 20 anys més jove (estirada Carla Vilaró, funciona molt bé la seva comicitat). Però és que Enrico Ianniello és Domenico Soriano, un prohom calçasses que, tot i l'aparent mirada d'estar per sobre del bé i del mal, és una baldufa a mans de les dones, molt més intel·ligents que ell. Marissa Josa, Xavier Ruano, Montse Vellvehí i Eduard Muntada saben estar atents a recollir el guant i tornar la bola amb efecte en forma de rèplica picada, que sempre diu més del que expressa. Les mirades quan parlen i, sobretot, quan no ho fan, són veritables jeroglífics que donen pòlvora a la comèdia.

Com a L'art de la comèdia, del mateix autor, dirigit i protagonitzat per Lluis Homar, la veritat i la mentida en la trama es fan una rebrincada i costa saber què hi ha de cert. Tot i la solució final de focs d'artifici, queden interrogants sobre la paternitat dels fills (interpretats per Jordi Llovet, Josep Sobrevals, Sergi Torrecilla amb un veritable joc d'equilibirs de caràcters dòcils però orgullosos). I cada espectador sortirà amb una opinió diferent. En el joc de les simulacions, dels gestos, hi ha la subjectivitat d'una peça clàssica, tradicional a Nàpols i que aixeca el públic aplaudint rabiós al final de l'escena a VBarcelona. Ara, i quan surti de gira, és un cavall guanyador, altre cop. El mèrit, a falta de risc dramaturgic, és trobar l'equilibri entre tants trumfos a la mà i que no caigui cap carta abans d'hora. Les portes s'obren i es tanquen i la història es cou a foc lent a ulls del públic que riu els tics de l'home nerviós des de pràcticamet el principi i que s'emociona amb la benedicció final. Però que discrepa qui ha enganyat a qui, en aquesta aparença de la vida conjugal. Tot i la pàtina populista, de fons, Filumena Marturano reivindica la dignitat dels seus fills, i hi lluita com una lleona amb totes les ardits que té a les seves mans (més o menys ètiques).