«Aquesta nit sí que dormirem plans!», diu el personatge Domenico Soriano, napolità de raça, esgotat per una jornada de noces a la maduresa que s'endevina que ha estat atrafegada. L'obra «Filumena Marturano» d'Eduardo de Filippo que ha adaptat i dirigit Oriol Broggi té una durada de 2 hores i quart sense pausa que no esgoten gens els espectadors. Ben al contrari, passen d'una revolada i, quan els espectadors —benvingut 70% d'aforament!— en un ambient que torna a recuperar l'escalfor, encara estan aplaudint dempeus —que estrany que és veure espectadors espontàniament a peu dret en una obra catalana!— fa la impressió que tot acabi de començar. Crec que tothom en voldria encara una mica més de la tal Filumena Marturano. Sobretot per continuar veient, escoltant, paladejant cadascun dels personatges napolitans de l'obra —¿o potser volen ser catalans?
Domenico Soriano i Filumena Marturano —parella de fet des de fa un quart de segle— potser sí que dormiran plans la nit de noces, però els espectadors surten de la nau gòtica del Teatre de la Biblioteca de Catalunya reviscolats i ben desperts, com si haguessin passat per una sessió de fitness teatral que els estimula els sentits i no els farà cap falta dormir plans.
L'obra d'aquest estiu es diu «Filumena Marturano», que ningú no en tingui cap dubte. I potser hi haurà repicó a la tardor o més endavant. N'hi hauria d'haver. La companyia i el retrat costumista napolità —ho dic en sentit positiu perquè de fet hi ha tragèdia i hi ha comèdia— li ha sortit una altra vegada a Oriol Broggi rodona. Al voltant d'una espectacular, expressiva, explosiva i, al final, emotiva actriu Clara Segura fent de Filumena Marturano —fan falta dues hores i quart perquè Filomena Marturano aprengui a plorar!— hi ha també el matís expressiu de cadascun dels altres personatges d'Eduardo De Filippo.
L'adopció a La Perla 29 d'Enrico Ianniello —actor molt popular a Itàlia per la telenovel·la «Un passo dal cielo» on interpreta des de fa 6 temporades i més de 80 episodis des del 2011, el comissari Vincenzo Nappi—, però establert a Catalunya on ha plantat fins i tot un parell de fills, juga molt a favor d'aquesta aura de credibilitat atmosfèrica del paisatge de l'obra. I al voltant de la parella protagonista, hi ha la veterana i suggerent actriu Marissa Josa —capaç de tintar de caràcter personal qualsevol personatge, ja sigui d'alçada o d'acompanyament— o la facilitat amb què l'actriu Montse Vellvehí ha passat de la seva habitual elegància a fer aquí de serventa espavilada o el doblet que hi fa l'actriu Carla Vilaró des de la picaresca jove amant de Domenico a la "cubanera" modista de Filumena amb el fil i l'agulla de cosir als llavis.
I encara els personatges, com elles, també malanomenats secundaris malgrat que tots són en part protagonistes: els tres fills de Filumena, els actors Jordi Llovet, Josep Sobrevals i Sergi Torrecilla, que també fan un doblet fugaç com a repartidors de restaurant, a més d'Eduard Muntada, l'home orquestra al servei de Domenico Soriano i de la casa, rude però bon jan, boig per prendre un cafè com déu mana, i Xavier Ruano, l'advocat Nocella —Nocella, eh, sí Nocella!—, qui sap si amb llicència o sense, caigut del cel. Tots ells, regalant una expressivitat localista napolitana... o catalana com deia, si voleu, perquè ni que el cap de l'obra sigui a Nàpols, el cor és a Catalunya.
El director Oriol Broggi ha fet una trapelleria lingüística que em sembla que no està exempta de debat. A l'obra hi ha català, espanyol, napolità i italià. Olla barrejada. Filumena i Domenico són els que juguen més amb aquesta barreja plurilingüística. Hi ha alguna tirada en napolità de Domenico gairebé inintel·ligible però exultant, hi ha alguna barreja en italià i hi ha frases que comencen en català o en espanyol i acaben en espanyol o en català. Ja he dit que era una trapelleria de l'adaptació que podria haver optat per qualsevol altra combinació. Aquí, Domenico tira a parlar en espanyol i la majoria dels altres personatges s'hi adrecen. Un perill subtil del foment de l'antiga diglòssia que, en aquest cas, la força de l'argument de l'obra i la traça d'Eduardo de Filippo i, sobretot, la potència interpretativa de la companyia difumina i ho deixa en segon pla. Debat de fons, ja he dit, més aviat ideològic que no pas teatral.
A «Filumena Marturano» hi ha de substrat la guerra de poders, el desig de Filumena de salvar la família per davant de tot, de salvar els fills ni que sigui sota el preu d'acceptar el cinisme —i els diners, esclar— de Domenico Soriano. Hi ha l'aposta per la dignitat, la dignitat dels fills que es mereixen el nom d'un pare i que és també la dignitat de la mare que ha deixat els tres fills durant un quart de segle en mans acollidores sense donar-se a conèixer com a mare. Hi ha el trio de classes de postguerra: el fill obrer fent de llauner i pare de família, el fill botiguer, camiser i donjoanista i el fill tímid i aspirant a poeta. Hi ha pinzellades de música popular napolitana que marquen només les pauses i els canvis temporals. Hi ha l'escenografia romàntica, amb algunes peces portades de casa dels avis de la companyia, i la vella ràdio Marconi al fons que ja hi havia a «Dansa d'agost», tot sobre un terra hidràulic d'habitatge benestant napolità —¿o del vell Eixample modernista?— que ha deixat en repòs per a una millor ocasió la sorra de la nau gòtica.
A «Filumena Marturano hi ha finalment una pàtina de comèdia romàntica d'època —els espectadors més veterans de segur que no es poden treure del cap les imatges en blanc i negre —oblidem-nos de les recuperacions restaurades en colorets!— de Sophia Loren i Marcello Mastroianni en la versió de «Matrimonio all'italana», del 1964, dirigida per Vittorio De Sica i produïda per Carlo Ponti, parella sentimental de Sophia— i saben que tota comèdia té somriures i llàgrimes. A Nàpols, després de la Segona Guerra Mundial —Eduardo de Filippo la va estrenar just el 1946—, Filumena Marturano no sap com guanyar-se la vida i acaba en un prostíbul on coneix Domenico Soriano que l'allibera de la pudor dels molls del port i se l'emporta a viure amb ell. I així comença tot. Fins al plor final d'ella. No de feblesa, sinó de la joia d'haver guanyat la llarga partida de la seva vida. (...)
