Què cal fer, amb les novel·les inacabades dels nostres escriptors preferits? Qui- començant per les mateixes cases editorials, o per les plataformes audiovisuals i les productores cinematogràfiques- pot resistir-se a la temptació d’imaginar com podria haver-se omplert aquella pàgina que va quedar en blanc, i quin destí els hi esperava a aquells personatges que es van quedar de cop sense futur? Evidentment, la resposta més habitual a la curiositat o al neguit que provoca aquesta pregunta , és la de posar-se a imaginar un destí que sembli ajustar-se al camí que portaven les histories d’aquests essers ficticis. Aquí tenim l’exemple molt recent de la sèrie “The Buccaneers: aristócratas del amor”, que, com ja havien fet seguint camins argumentals diferents un llibre i una altra sèrie anterior, intenta tancar allò que va deixar obert la gran Edith Wharton, l’autora de “L’edat de la innocència “. I cal dir que malgrat les diferències d’estil , d’origen i d’època , més d’un cop s’han establert paral·lelismes entre Wharton , i aquesta Jane Austen de permanent i completament justificada actualitat al món anglosaxó ( només cal veure la quantitat imparable de produccions audiovisuals i adaptacions escèniques que segueixen originant tant la seva obra com la seva personalitat i influència ) que ara s’ha escolat per primer cop a un escenari de casa nostra de la mà d’ “Els Watson”. Per cert: qui estigui gaudint amb aquella altra sèrie també força austeniana que és “Els Bridgerton”, s’ho passarà alhora molt bé amb aquesta. I podrà comprovar que la Wharton aborda a “The Buccaneers” un tema tant austenià per excel·lència com ara ho és el dels casoris que es presenten com a única solució possible quan la fortuna fa fallida. Com diu la Laura Wade a “Els Watson”, Austen era “una persona que coneixia l’estupidesa humana millor que ningú”, i que sabia com ser “cínica i romàntica alhora”. Quelcom que implica tocar prou dempeus a terra com per a ser plenament conscient de l’inapel·lable matrimoni més o menys concertat i de conveniència que l’esperava sempre a una noia del seu segle sense llibertat econòmica, i alhora imaginar i anhelar per a ella un amor de veritat.
Val a dir que Jane Austen va morir deixant no una, sinó dues novel·les inacabades. La segona d’elles, “Sanditon” (el nom d’un fictici poble de la costa decidit a convertir-se en cobejat destí turístic), va quedar interrompuda per la seva mort, i allò que resta escrit, en va ple d’un humor que no deixa entreveure els estralls que la malaltia li estava provocant a la seva autora. I sí: també “Sanditon “ ha estat convertida en una sèrie que li posa punt i final a allò que va quedar inconclús. Per contra, mai sabrem del tot les raons per les quals la Jane va abandonar a la família Watson i a tots els seus coneguts , sense deixar altra cosa que un breu comentari tampoc no del tot verificable sobre el destí que havia imaginat per a tots ells. Per sort, aquí tenim una autora contemporània i ben viva anomenada Laura Wade, i decidida a que aquesta colla de personatges puguin seguir cap en davant amb la seva vida, més enllà del punt en el qual els va deixar la seva creadora. Però de moment, el que toca, és dedicar-li bona part del primer acte de la seva pròpia obra a allò que Austen va deixar escrit. I escenificar-ho donant-li el màxim dinamisme i la màxima concreció visual a allò que al llibre inacabat és una llarga conversa entre dues germanes que porten molts anys sense veure’s , i que es preparen per assistir al gran ball ( a una novel·la de la Jane, no pot faltar mai un gran ball d’aquests que serveixen per fer un afinat dibuix de la societat que assisteix a ells) que és també el gran esdeveniment social de la temporada. Josep Maria Mestres i Paco Azorín han imaginat per a aquests personatges un gran i elegant espai semicircular ple d’alts cortinatges que , a mi, em van recordar una mica aquelles no menys sumptuoses cortines del grans palaus del cinema ara en vies d’extinció. Aquest espai presenta la qualitat de semblar buit i luxós alhora. I , donades les característiques del text que acull, resulta també absolutament efectiu a l’hora d’ entrar de ple en el pirandellià joc que proposa Wade, i posar-se a jugar amb ganes amb el teatre , el metateatre, les reflexions filosòfiques sobre l’esdevenir de la humanitat , les picades d’ullet a l’autoficció, les lluites de poder que de vegades es poden establir entre els personatges i qui se’ls imagina , o la disbauxa general que es pot generar quan la imaginació desbocada ja no atén a cap mena de guió marcat. Mestres està prou familiaritzat amb les comèdies amb repartiment gegantí i dimensions i espais escenogràfics amb el seu punt èpic ( n’ha dirigit unes quantes en aquesta mateixa Sala Gran) com per saber treure-li el màxim profit al que té entre mans. I diria que aquest primer acte, li surt gairebé bordat, i que el seu planter d’excel·lents intèrprets li segueixen també excel·lentment el pas, fins i tot quan aquest requereix posar-se a ballar la coreografia dissenyada per Jon Maya. Quan aquest primer acte s’apropa al final i s’acaben també les paraules que la Jane va deixar escrites , toca entrar en aquesta altra dimensió vertiginosa a la qual em referia al principi: la de posar-se a buscar-li continuïtat a tot allò que ha quedat a mitges, i que, si algú no hi posa remei, quedarà ja a mitges per a tota l’eternitat. Llavors, la Wade que fins aquest moment s’ha limitat a ser una notable adaptadora, ha d’assumir ja de ple el seu paper com a autora. I ho fa de forma ben brillant i enginyosa, tot proposant-nos a nosaltres i als mateixos personatges ficar-nos de ple en el joc abans al·ludit. Quelcom que es tradueix en un grapat d’idees esplèndides i un munt d’imaginatius diàlegs farcits de ben mesurat humor. Però diria que la Laura autora, de vegades queda enlluernada per la seva pròpia escriptura, i porta puntualment l’obra cap a límits arrauxats un xic innecessaris que produeixen una també lleugerament innecessaria acumulació de possibilitats narratives. Al tram final de la seva obra, Wade em va fer pensar en aquella admirable reflexió que Stephen Sondheim posa en boca del pintor George Seurat al seu magistral musical “Sunday in the Park with George”. Davant del quadre sense pintar, Seurat pronuncia amb emoció unes paraules definitòries sobre la seva forma d’entendre l’art: “Blanc. Una pàgina o un llenç en blanc. Tantes possibilitats”. Va ser també aquest munt de possibilitats, el que va fer que Austen les deixes totes obertes? Potser Wade queda alhora en algun moment desbordada per aquesta opció sense límits. I potser això porta a que el seu alter ego escènic vagi també un xic perdut en aquest tram de l’espectacle. Petites ensopegades que, en qualsevol cas, no impedeixen gaudir d’un gran espectacle que, en molts sentits i durant molta estona, desborda intel·ligència, i transmet aquella mena de plaer que transmeten les propostes teatrals construïdes amb gran talent i molta complicitat amb el públic.
