Laura Wade (Bedford, Bedfordshire, Regne Unit, 1977) es va proposar amb aquesta obra, penetrar en l'univers de Jane Austen (Steventon, Hanpshire, Regne Unit, 1775 - Winchester, Regne Unit, 1817) reinterpretant què hauria volgut fer i dir la popular novel·lista anglesa amb «Els Watson».
Austen la va començar a escriure el 1803, prevista en cinc capítols, i sembla que la va aparcar el 1805, arran de la mort del seu pare. Com en el rerefons de la major part de l'obra d'Austen, hi ha una crítica a la societat del seu temps i amb l'èmfasi en el paper de la dona de l'època sotmesa a les convencions socials i sense independència econòmica.
De fet, a mitjan segle XIX, Catherine Hubback, neboda de Jane Austen, ja va acabar la novel·la, amb el presumpte final que sembla que Jane Austen havia confessat de paraula a la seva germana Cassandra. La neboda d'Austen la va publicar, respectant el nom de la seva tia novel·lista, però amb el títol «The Younger Sister (La germana petita)».
No sembla que la dramaturga i guionista Laura Wade n'hagi fet gaire cas perquè la seva versió és una mirada des de la contemporaneïtat amb dues parts ben diferenciades: la primera, un soporífer i prescindible bitllet de presentació dels personatges, a l'espera de la segona part, que és quan l'obra agafa la volada promesa en les expectatives.
En conjunt una obra preciosista, lluminosa, molt ben dirigida per Josep Maria Mestres, amb una versió de Joan Sellent refinadíssima, com és habitual en la seva trajectòria de traductor, escenogràficament victoriana i a la vegada espectacular, amb coreografia, ball, una certa disbauxa i moments surrealistes, tres hores amb entreacte que, si Laura Wade no s'hagués entretingut tant en la primera part, haurien pogut reduir-se a un parell d'horetes i cap a casa tot dient: aquest senyor és tal, aquesta senyora és tal altra, i aquest altre senyor és tal i aquesta altra senyora és tal altra, pim, pam, i ara anem per feina.
I és en la segona part, doncs, en la qual em centro, quan l'obra desvetlla tots els sentits i els espectadors agraeixen que els faci vibrar de debò. Demana el director que no es desveli ni el contingut ni la trama ni les sorpreses que amaga. És veritat. Els espectadors, aquesta vegada, es mereixen viure la sorpresa. Respectem, doncs, el suggeriment com si fossin ordres i no embrutem el codi deontològic que la crítica teatral, sovint, ni tan sols sap què vol dir.
Diguem només que l'obra compta amb una pletòrica Laura Aubert, que es diu també Laura, quan fa el paper de la dramaturga Laura Wade. Diguem que Laia Manzanares, que fa d'Emma Watson, porta amb ella les regnes de l'obra i que tant a la taula com al llit (ai, que desvelo alguna cosa!), se'n surt de meravella al primer crit.
Però hi ha també la imponent Mercè Arànega, com a Lady Osborne, paper breu però robaescenes a discreció! I el mateix es pot dir de Lluïsa Castell, la serventa Nanny, callada i silent tota l'estona, però catedràtica obrera amb el puny alçat quan deixa anar el seu discurs.
Encara es pot parlar de Paula Malia, que en el paper d'Elisabeth Watson, li toca, sobretot, tenir al seu càrrec el bitllet de presentació de la primera part, que defensa amb convicció i bon ofici. I hi ha Guillem Balart, que fa de senyor Howard, amb breus intervencions de reverend, però que posen els punts sobres les is de la moral imperant. Expectant i tímid, Dafnis Balduz, fent de Lord Osborne, amb picades d'humor per la seva actitud.
I així fins a 18 intèrprets, dinou si comptem el doblet per normativa laboral dels dos infants —Arnau Cot i Jan Daniel González—, amb un paper que mostra un excel·lent treball de text que no és gens breu i una gestualitat que cal aplaudir, la d'ells i la del seu coach.
No ens hauríem d'oblidar ni de Mireia Illamola, ni d'Olga Onrubia, ni de Laura Pau, dues Watsons i una Osborne, a més de Jordi Coll, Marc Rius, Fina Rius i els secundaris que configuren un repartiment molt coral, cosa que permet alguna escena gairebé de musical o de dansa contemporània, amb una estrella inesperada, la de Jordi Banacolocha, senyor Watson, del paper del qual és de qui cal mossegar-se més la llengua per no trencar l'enjòlit.
Al final de la festa, hi ha un mòbil i un telèfon vintage dels setanta o vuitanta del segle passat. I un ring que ni hi era ni se l'esperava. Truca Napoleó Bonaparte... Però això seria tota una altra història més enllà de la d'«Els Watson» de Laura Wade i més enllà del món de les mal anomenades “tassetes” de Jane Austen. (...)
