Hi ha coses que és millor dir-les de bon començament, abans que algú altre es vulgui fer el llest i s’anticipi. I això és el que fa precisament Marc de la Varga tot just iniciar-se la representació de la seva nova obra, i servint-se d’un Pau Vinyals que es transforma aquí amb entusiasme en el seu alter ego escènic i fins i tot s’apropia del seu nom i es fa dir de la Varga. És possible que, davant la història que som a punt de veure representada (ens explica Vinyals/ de la Varga) , a alguna ( o a més d’una) de les quaranta tres persones que omplen el petit aforament de la Sala Flyhard li vingui al cap “Searching for Sugar Man”, el documental guanyador de l’Oscar que li va recordar al món l’existència de Sixto Rodríguez. Aquell notable i socialment força conscienciat cantautor nord-americà, després d’haver intentar inútilment triomfar a l’industria discogràfica cap a finals dels anys 60 i inicis dels 70 ,va llançar la tovallola i se’n va anar a treballar al sector de la construcció de la seva Detroit natal. .. tot ignorant que a la Sud-Àfrica de l’apartheird , i gràcies en gran mesura a les seves lletres plenes de referències al maltracta rebut pels sectors més desfavorits de la societat, s’havia convertit en un veritable ídol de masses. El fet que Rodríguez s’hagués retirat del món de l’espectacle sense deixar petjades de cap on s’havia encaminat el seu destí, va alimentar llavors la llegenda segons la qual el cantautor s’havia suïcidat. I, malgrat que amb el pas dels anys Rodríguez acabés fent alguns concerts al país de Mandela, el cert és que el misteri entorn a ell i el desconeixement del seu treball no van desaparèixer fins que el documental el va convertir en una celebritat mundial. L’any 2013, fins i tot va actuar al Poble Espanyol de Barcelona, una dècada abans de morir, ara fa tot just un any.
Però el cas de Rodríguez, no és pas un cas aïllat. De fet, no ens costaria massa trobar a totes les cultures , a tots els països i a totes les ciutats un bon grapat de talents maleïts que, després d’haver conegut un moment d’efímera celebritat ( encara que aquesta s’hagués centrat en els circuits més o menys alternatius de la cultura més o menys underground, com passa en el cas que ara ens ocupa) desapareixen sense deixar rastre , però donant peu a aquella mena d’especulacions que , als quatre dies, ja s’han convertit en llegenda urbana. I aquí és on entra en joc la història de Camil Clot , el desaparegut protagonista d’aquest espectacle que es presenta adoptant el format d’un documental teatral i musical. Per cert: potser és cosa meva, però el cas és que , i donat que el nom de l’absent es pronuncia constantment al llarg de la representació, més d’un cop la pronunciació de la seva fonètica em va evocar el nom d’aquella Camille Claudel que després d’haver estat l’amant de Rodin i haver quedat a l’ombra del geni consagrat malgrat el seu enorme talent com a escultora, i després d’haver patit molt serioses crisis nervioses, va acabar passant tancada a un manicomi els últims trenta anys de la seva existència. I fins i tot si aquesta associació lliure és només cosa meva ,el cert és que la Camille és també una molt emblemàtica representant de la mena de personatges dels quals ens vol parlar de la Varga , per tal “d’endinsar-nos en els secrets de la creació artística i de la ment humana i els trastorns que pateix”.
I ara ,toca reconèixer-ho : és possible que , fins i tot si a finals dels anys 90 (l’època en la qual va viure el seu moment de màximes expectatives) ja us movíeu per la vida nocturna de la Barcelona post-olímpica i freqüentàveu els seus locals de música situada una mica al marge de l’industria mainstream , el nom de Camil Clot us resulti tan desconegut com m’ho resultava a mi mateix abans d’entrar a la Flyhard. No sentiu cap mena de vergonya . La mateixa Mont Plans – que realitza aquí una nova demostració del seu meravellós talent- , després de confessar que per aquella època estava feta una bona noctàmbula, reconeix no haver sentit a parlar mai del Camil. Per contra, Berto Romero fa una petita aparició videográfica per deixar constància que ell sí n’havia sentit a parlar amb admiració, encara que no arribés a veure’l mai actuar a un escenari abans del seu sobtat mutis. I són precisament aquests comentaris sobre un personatge del qual tampoc l’autor en sabia res fins fa ben poc, i les preguntes que obre aquest mutis, les que van portar de la Varga a posar-se a escriure un text que, per moments (això també se’ns explica al llarg de la representació) , va córrer el perill de no poder acabar materialitzant-se en muntatge teatral. Però, per sort, aquí el tenim. I ficat a la programació del Grec; quelcom que sempre fa patxoca, per molt petita (però alhora molt prestigiosa; això és el que importa)que sigui la sala en la qual es representa. Segur que a una sala com aquesta, en Camil s’hagués pogut sentir més a gust que en un gran estadi d’aquests que omplen en Bruce o els Estopa. Tot i que de vegades no importen les dimensions de la sala: quan un cop s’atura la música el cap es torna a omplir d’aquella mena de soroll que resulta més dolorós que el pitjor acufen, l’únic quer vols és fugir. I pel que sembla i pel que ens explicaran els familiars directes un cop de la Varga es posi en contacte amb ells, això era precisament el que li passava cada cop amb més força al Camil, abans que decidís retirar-se dels escenaris musicals i de l’escenari de la vida. Per cert: no deixa de ser curiós el vincle que es pot establir entre aquesta nova proposta escènica i “El niño de la tele”, l’anterior obra de Marc de la Varga, centrada i protagonitzada per aquell molt cèlebre televisiu nen prodigi anomenat Rubén Ramírez que semblava tenir un futur molt prometedor al món de l’espectacle ...però que quan va deixar de ser una criatura, va deixar també de despertar l’interès de les cadenes televisives i dels programadors dedicats al món del “show business”. Cert també: el Camil que acaba volent situar-se fora de focus i el Rubén que tant lamenta havers-e quedat fora de focus, no poden semblar més diferents. Però a tots dos, el seu pas pels escenaris o els platós televisius , els deixa exposats a la seva pròpia fragilitat.
Abans ja he deixat caure que de la Varga, un cop decidit que l’enigmàtic Clot tenia moltes possibilitats dramatúrgiques, va contactar amb els dos membres de la seva família que podien donar-li sobre ell aquella informació que semblava impossible trobar per altres indrets. I aquí és on cobren presència a l’escenari la mare del Camil, reencarnada en l’estupenda Mont Plans, i aquest germà del desaparegut que es diu Josep, que pateix un trastorn bipolar, i que ens serveix per descobrir el desconegut talent com actor ( tan desconegut que ni ell mateix el coneixia , perquè aquest és el primer cop que exerceix l’ofici) del també cantautor Daniel Higiénico. Tot i no haver coincidit mai als escenaris, Higiénico té una edat similar a la que tindria ara Clot, i s’ha mogut sempre per un món artístic que presenta molts punt de contacte amb aquell pel qual es movia Clot. Així doncs, l’elecció no podia ser més encertada. I les inseguretats que ell mateix tenia sobre les seves mai provades aptituds interpretatives, queden de seguida eliminades : aquest Higiénico està fet una fera escènica, capaç de situar-se al mateix nivell , tant quan es fiquen en els seus respectius papers com quan juguen al meta teatre fent d’ells mateixos, pel qual es mouen l’excel·lent Vinyals i la magnífica Plans. Entre tots trets, i guiats de la mà per de la Varga, ens ofereixen una documental i molt musical comèdia dramàtica també sovint molt divertida, en la qual, quan l’humor es posa seriós, hi apareixen molt ben perfilats uns personatges que se les han de veure , tal i com us deia abans, amb allò sovint tan difícil que suposa conviure amb un cap que intenta tota l’estona fer-li la punyeta a la teva estabilitat mental i emocional i et fa caure en constants paranys autodestructius. La imatge idealitzada de l’artista que posa el seu propi trastorn mental al servei de la creativitat, contrasta sovint amb aquella altra no tan ideal de l’artista pel qual el trastorn es transforma en una boicotejadora barrera creativa. I de tot això ( i ja de pas, de la Barcelona que va conèixer en Camil, en contrast amb la Barcelona d’ara mateix) ens parla , sovint entre rialles i força gresca, el notable espectacle de Marc de la Varga, tot utilitzat amb força gràcia una tècnica d’anar desvetllat misteris la resolució dels quals de vegades ja es veuen venir d’una hora lluny, tal i com evidència la Mont en una molt eixerida intervenció. Això sí: tingueu molt present que “Turandot” era l’òpera favorita del Camil. I si recordeu l’argument d’aquella obra que Puccini va deixar inacabada amb la seva mort, i recordeu la meravellosa ària “Nessun Dorma” convertida en el fragment musical més cèlebre de l’òpera que Camil escoltava un i altre cop, recordareu també que la clau dramàtica de l’obra resideix en el misteri d’un nom desconegut ; que aquest nom sigui o no sigui revelat, es converteix en una qüestió de vida o mort. I això, té molt a veure amb la resolució dels enigmes que envolten al Camil, al Pep , a la seva impagable mare i , ja posats, potser al mateix de la Varga.
