Torna a la Sala Flyhard Em dic Josep, una obra escrita i dirigida per Marc de la Varga que va tancar temporada amb èxit de crítica i públic. Amb un format a mig camí entre el documental i el concert, que inclou a més la reconstrucció del procés mateix de recerca i escenificació, té com a principal objectiu atrapar-nos amb una bona història sobre creació, salut mental i segones oportunitats. El seu presumpte protagonista –absent, però evocat– és Camil Clot, un músic que va freqüentar l’escena underground de la Barcelona dels noranta i que va desaparèixer l’abril de 2004, després d’un concert a Puerto Hurraco.
Per a la investigació que pretén dur a terme, l’autor ha comptat amb rostres coneguts de l’escena cultural, com són Marc Parrot, Berto Romero i Marina Rossell, entre d’altres, que apareixen entrevistats en vídeo per oferir-nos anècdotes –rumors, impressions– sobre el personatge que és punt de partida de l’obra: un geni, un boig, “el bruixot de la tribu”, “una persona amb una tempesta”. Una llegenda urbana, en definitiva. I per acabar d’espessir la pàtina d’epicitat –força irònica, en realitat– s’estableix una comparació explícita amb la pel·lícula Searching for Sugar Man (Malik Bendjellul, 2012), que recuperava la figura del desaparegut músic Sixto Rodríguez. La qüestió és que Marc de la Varga va sortir a l’encontre del misteriós Camil Clot, però qui va trobar va ser el germà d’aquest, el Josep, i la seva mare. De manera que va anar deixant de banda el mite per retratar amb humor i tendresa una dolorosa realitat, la del trastorn bipolar que afecta un dels implicats. Hi ha en aquesta obra, més assaig que concert, una mena d’urgència de viure intensament cada instant de la posada en escena, des de la pura consciència i celebració de l’artifici. I això és bonic i gratificant de veure.
La proposta té en comú amb Nodi: de gossos i malditos, de La Moukhles & Sentís, i amb Pupilas pintaban mis sábanas, de la companyia Lalínea, el fet de gravitar entorn de la biografia d’una persona que ha quedat als marges del relat cultural, però que té un talent mereixedor de focus i/o una història per explicar. Aquí es tracta de dos germans del barri del Gornal: l’un –el Josep– és viu, i l’altre –el Camil– mort. De manera recurrent es fa broma amb la suposada manca de formació actoral del cantautor Daniel Higiénico, que els encarna tots dos –ja ho entendreu quan hi aneu– i els presta algunes anècdotes i trets identitaris. El cert, però, és que el músic està molt bregat en explicar històries i defensar el seu propi personatge amb no poca coqueteria. Aquest Josep que ara interpreta, tancat a casa o “amagat sota una col”, va haver de matar la part més pública de si mateix, la més exitosa, per sobreviure. Les coses no s’arreglen –diu– sinó que es transformen, però l’esquerda no desapareix mai.
Mont Plans interpreta la mare del Josep amb una gràcia impagable: com fuma, com parla! Sense ella, encisadora en el paper d’aquesta dona patidora –però, també, capaç de veure en el seu fill un talent i una llum que a la majoria, malauradament, els passen desapercebuts–, la funció és inimaginable. I Pau Vinyals, el tercer en discòrdia, ens posa en antecedents i ens transporta, gràcies al poder evocador de la paraula, a aquella Barcelona dels anys noranta, el del Karma i el Màgic, Manu Chao, Los Fresones Rebeldes i el DJ Sideral. La major part del temps, però, assumeix el paper del dramaturg i director Marc de la Varga, a fi de recrear per a nosaltres el procés mateix de recerca i plasmació escènica. Així, exagera l’estupor que li genera el Josep la primera vegada que hi interacciona, i transita molt expressivament pel peculiar vincle d’amistat que hi construeix, fins a arribar a l’episodi culminant de la borratxera còsmica –que diria Pau Malvido–, on es mostra frenètic, embogit, divertidíssim. Tots dos actors –Xirgu, ella; Apuntador amb personalitat, ell– estan immensos.
La història es va construint a través d’entrevistes parcialment escenificades, en alternança amb els pensaments en veu alta dels actors, que surten dels seus respectius personatges per fer d’ells mateixos i parlar a públic en un to explicatiu que frega la confidència, multiplica l’efecte còmic i aporta calidesa a una història que és, abans de res, una temptativa d’explicar-se, un assaig d’ella mateixa. Se subratlla així l’aventura que suposa engegar un projecte, el que té de més intangible i el work in progress mateix. Pur metatetre, en interacció amb el sempre còmplice Xavi Gardés, al comandament de la llum i el so.
L’obra consta de cinc “moviments” i transita tant per les successives etapes de la cerca i coneixença com per les diferents fases del trastorn bipolar. En un tempo andante, com demana una caminada per Montjuic fins al mirador, el dramaturg coneix el Josep i la seva mare. En els episodis següents, sabem de la primera actuació del Camil –en un bar amb “calendaris vells de camioners ja morts”– i de la seva sensibilitat extrema, que amenaçava de desbordar-lo quan el soroll dins el seu cap substituïa la música. “Què fas si no saps com funcionen les coses”; “Porto ulleres per veure-hi del revés”. Assistim a fal·laces especulacions, enigmes identitaris i deliris operístics. I addiccions –Mont Plans fa una fugaç, deliciosa picada d’ullet a El tango de la cocaína–, relacions sexoafectives, actuacions, crisis. Quan arriba l’allegro, som a la fase d’eufòria d’un Camil Superstar a Puerto Hurraco, el seu últim concert. El pitjor és que, després del pic, ve la baixada. I presto, prestissimo els personatges ens porten fins a la revetlla de Sant Joan: karaoke desfasat, foguera a la platja i posta de sol.
La comèdia –amb música i vocació documental– consta també d’una coda que és un cant a la resiliència i l’esperança. Em dic Josep parla de fracassos i revessos; de creació, confiança i remuntada; de persones lluminoses que, de vegades, són com forats negres. Per contrast amb un passat no tan llunyà, fa una radiografia del present, en una ciutat del tot transformada en nom de l’olimpisme i el turisme –“cada vez hay más rubios en Barcelona”–. I, sobretot, ens ofereix tres emocionants, vivíssimes interpretacions que se’ns emporten com un vendaval.
Crítica publicada a Núvol el 4 de setembre de 2024
