L'arquitectura de Mies van der Rohe traça línies a l'infinit. En la seva buidor i netedat projecta una certa immortalitat. Potser per això aquest Secret de la medusa/ Epíleg d'un inici parla de loop, de retorn constant de temps que transita en cossos que es reconstitueixen, com una coreografia hipnòtica. I sí, el secret de la medusa Turritopsis dohrnii és la seva immortalitat. L'art, de fet, com a material reflexiu que elabora l'home aporta també una certa infinitud, fins i tot en aquelles accions efímeres, com és la dansa, el moviment en l'espai. Sabine Dharendorf fa bona la reflexió final ("pensar en 10 anys enrere o retrobar-se d'aquí 30") perquè, l'obra es torna a veure uns dies en motiu del 30è aniversari de la reconstruccio d'un pavelló que deuria impressionar el 1929, en aquella Exposició Universal amb edificis carregats (el mNAC, el Mercat de les Flors i el Teatre Lliure en son bons exemples). La referència trextual és Perejaume i Pagèsiques (2011). Però ho podria haver estat qualsevol altre llibre seu perquè el poeta li agrada trencar els codis i trobar en la controvèrsia la sàvia poètica, la imatge reveladora i lúcida. El desplaçament del públic entre els diferents espais del pavelló dóna una certa idea de retorn. I també els moviments e cada peça, amb contínues repeticions (sense que arribi a fer-se carregós). La composició de moviment juga amb molts plans i, si es té sort, es troba accions secundàries al fons il·luminades tènuement. El diàleg entre les escultures, l'aigua, els murs i les línies de l'edifici són constants. El ball aporta l'aire que li falta a un element estàtic, són les onades que, pausadament, topen amb els límits del contorn físic. I és, en aquesta aportació nova al codi, que la coreografia revela controvèrsia i aire a les pedres. Tot el que té un epíleg ha tingut un inici aquest és el secret de les meduses però també dels mortals. L'habilitat és saber mirar amb el cap alçat el paisatge i comprovar com tot inici despertarà un altre ésser: la humanitat, si és curosa amb la Natura (i, si no, també el cos inert sempre sobreviurà a l'home com sentencia l'Agrupació Señor Serrano a Katastrophe, per exemple).
Comentari del 24 d'abril de 2015, dins del Sismògraf
És com un poema. Amb els seus espais ben identificats, els intèrprets que es multipliquen i que mostren en la seva neutralitat al rostre una gamma possible de pensaments reflexions, emocions. La paraula (més enllà de les dificultats de fer ben audible les rèpliques en un espai immens com l'hospici d'Olot) és enrevessada voluntàriament. Juga a la contradicció, a la paradoxa per explorar nous camins del pensament. Hi ha un ritme pausat, de destí inexorable, però alhora una voluntat de bucle històric vital. Que tot el que acaba, en realitat, és una pausa, perquè sempre hi ha un nou inici. Per això, un títol tant enigmàtic correspon tant bé al que es pot veure. El públic es mou lliure, extrem que convida a lectures molt més subjectives. És un viatge que no cal pretendre buscar-hi una narrativitat, si no que n'hi ha prou en deixar-se perdre. I trobar-se allà on les neurones desitgin. No és un camí al final, si no a un nou inici. De la crisàlide, en surten papallones precioses.
