Quan pensem en grans personatges teatrals que s’han passat l’existència residint en una casa de nines , el cap se te’n va de seguida i inevitablement cap a la Nora d’Ibsen que protagonitza aquella obra mítica titulada precisament “Casa de nines”. Però a partir d’ara, caldrà tenir present que també les tres germanes txèkhovianes que mai més no tornaran a trepitjar els carrers de Moscou encara que s’ho proposin un i altre cop, viuen en una llar d’aquesta mena. I tot, gràcies al nou muntatge amb el qual Raimon Molins aborda el text que José Sanchis Sinisterra va escriure a petició de la mateixa Sala Atrium, tot partint de l’excepcional obra de Txèkhov, i reduint-la d’alguna manera a la seva desconstruïda i sintetitzada essència. Sis anys després d’haver dirigit per primer cop aquella variació sinisterriana de l’obra txèkhoviana, Molins la torna a abordar. Però aquest cop, ho fa mitjançant una posada en escena que , a banda de disposar d’un nou repartiment, se’n serveix també d’instruments escènics radicalment diferents . I aquests instruments que fan us de recursos tecnològics altament sofisticats , venen a ser alhora una mena de declaració de principis sobre la línia de treball escènic que la sala s’ha proposat adoptar i en la qual pensa profunditzar al llarg d’aquesta i de les properes temporades .Creieu-me: quan Molins i la Sala Atrium afirmen que som davant la proposta més tecnològica que presenta en aquests moments la cartellera teatral barcelonina, no estan exagerant gens ni mica, sinó constatant un fet comprovable. I que això passi a un espai amb les íntimes dimensions i els ajustats recursos dels quals disposa la sala, ja diu molt sobre l’esforç que suposa aixecar una proposta com aquesta.
Però tornem a allò de les cases de nines, perquè a l’escenari de la Sala Atrium ens en trobem una d’aquelles tan fantàstiques que conviden a apropar-te quan més millor a l’edifici, i passejar la vista per cada estància, imaginant la vida invisible que s’ha mogut o es continua movent per aquestes habitacions. I potser fins i tot, imaginant-te a tu mateix o a tu mateixa dins d’elles, o sentint aquella mena de poder que dóna creure que les petites existències que resideixen en aquestes petites habitacions, estan en les teves mans. És el que tenen les cases de nines : més enllà de la seva fisicitat, són també espais mentals que permeten construït vides imaginades , i fan que fins i tot la més innocent criatura es familiaritzi ja d’alguna manera amb la pràctica del voyeurisme, a la qual estem tan acostumats els espectadors de tota mena . El cas és que per a les tres germanes texèkhovianes , apropar els ulls a aquestes estances implica convertir-se una mica també en espectadores de la seva pròpia història ; testimonis dels fracassos, desitjos i anhels que poden reconèixer en els petits alter egos virtuals que projecten la seva ombra per unes parets que aniran també esquerdant-se ,a mesura que el Moscou de la vida idealitzada queda cada cop més i més lluny. Però alhora, aquestes petites figures conviuen sovint amb els immensos primers plans que omplen l’espai escènic mitjançant l’esplèndida creativitat digital de Joan Rodó, l’excel·lent sentit de la planificació que mostren els creadors d’aquestes imatges, i el braç robòtic càmera en mà del qual se’ns serveixen, quan volen apropar-se a aquests rostres sense irrompre entre ells. A
Alhora també, a la negra paret situada darrera la casa de nines s’obre un finestral que permet comprovar com les imatges virtuals es poden arribar a fondre amb cossos reals que de vegades, ja ni ho semblen , i adquireixen també una desdibuixada presencia pictòrica. Paradoxalment, aquesta juxtaposició d’imatges que no en té res d’exhibició gratuïta de recursos tecnològics, contribueix notablement a donar-li més sentit al text de Sanchis Sinisterra, tot i que aquest em segueixi semblant, com ja em va passar fa sis anys, el punt més feble de la proposta. L’autor , simplifica i condensa el complex entramat altament emocional de l’obra mestra que té entre mans, rebaixant precisament una mica massa el seu component emocional, i creant el·lipsis i fusions potser no del tot intel·ligibles, per a qui s’apropi a aquests personatges sense saber-ne res d’ells. Però l’embolcall virtual amb el qual se’ns presenta ara el text, introdueix un punt d’irreal sensació amb quelcom d’espai indefinit ,en el qual les germanes semblen condemnades a seguir repetint fins l’infinit la seva entretallada història, fins que arribi aquell anhelat “demà” que reclamen a la magistral última escena de l’obra. La virtualitat que s’escola per la realitat i li atorga noves significacions, esmorteix les limitacions del text de Sanchis Sinisterra. I facilita també el bon treball d’aquestes tres bones actrius que són Anna Roy, Júlia Genís i Ona Borràs, encara que la direcció, té potser encara espai per a millorar alguns punts un xic confosos d’algunes transicions, quan toca assumir esporàdicament la personalitat d’algun personatge secundari.
En aquest últims anys, el trio de germanes ja ha viscut en diverses ocasions la intromissió de la tecnologia i de les càmeres en la seva gens tecnològica i força avorrida i desesperançada vida rural en un indret perdut de totes les Rússies: aquet va ser el cas de l’admirable muntatge cinematogràfic signat per la brasilera Christiane Jatahy, la robòtica producció dirigida pel japonès Oriza Hirata, o l’extremadament virtual proposta de l’holandesa Susanne Kennedy en la qual, el grup familiar quedava vagant per l’espai infinit de l’etern retorn. Doncs ara, és Molins qui, amb un plantejament que no guarda cap mena de relació amb aquests altres exemples, ens demostra com la més elaborada tecnologia pot convertir-se alhora en el millor instrument , quan es tracta de deixar a la vista de quina forma una casa de nines es pot convertir en un habitacle que empresona i no et permet créixer. Tot plegat, mentre, tornant a la colpidora escena final de l’obra, restes a l’espera d’un futur en el qual els hereus del teu món pugin haver trobat la manera d’alliberar-se de les seves presons existencials, fer via cap el seu Moscou particular, i donar-li sentit al patiment sense sentit del present . Però mentre esperem aquest futur, cal aprofitar allò de bo que ens depara també el present, i no perdre’s aquesta molt notable i personal forma de retrobar-nos amb les tres germanes i el seu gairebé mut germà.
