Érem tres germanes

Teatre

informació obra


Direcció:
Raimon Molins
Autoria:
José Sanchis Sinisterra, Anton Txékhov
Intèrprets:
Júlia Genís, Ona Borràs, Anna Roy, Carles Roig
Vídeo:
Joan Rodón
Sinopsi:

Érem tres germanes és la reescriptura de les Tres Germanes de Txèkhov feta pel José Sanchis Sinisterra. Les tres germanes s’enfronten a la seva història completament soles, trencant barreres, deslliurant-se d’artificis i reduint l’obra de Txèkhov a la seva essència. Atrapades en l’espai-temps, les germanes es veuen obligades a reviure el passat de forma gairebé obsessiva.

L'actual producció segueix travessant els grans temes de la societat moderna a principis del segle XX i que encara ressonen insistentment al nostre segle XXI. Temes que ens persegueixen de manera obsessiva. En aquest cas però, la casa dels Prózorov de les tres germanes més conegudes del teatre, esdevé un plató per als records a través de l'ús de les eines digitals i visuals en una experiència feta de la humanitat del teatre i la il·lusió de la tecnologia.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Érem tres germanes

25/04/2022

Els fantasmes de Sanchis Sinisterra són projeccions

per Jordi Bordes

Passa molts pocs cops que un director recuperi una producció anterior i la transformi. La cia Àtrium va encarregar a Sanchis Sinisterra una versió de Les tres germanes i la van presentar sota el subtítol Deconstructing Txekhov (2016). Ara Raimon Molins, l'ha tornat a agafar i li ha fet un vestit nou. I és que, al 2017, Molins amb Mireia Trias i Patricia Mendoza (dues de les tres actrius d'aquella producció) van plantejar una Trilogia de la imperfecció en què incorporaven el cinemalive a l'escenari: Nora, Júlia i Nina. Ara, han incorporat tres actrius noves Anna Roy (Olga), Júlia Genís (Irina), Ona Borràs (Maixa) i també un operador de càmera que fa d'Andrei (Carles Roig). El viatge és multicapes en la forma. El teatre de Sanchis Sinisterra, que es forma a partir de superposició, de repeticions, ara es confon amb un poètica creació digital d'imatges (Joan Rodón) que barreja els personatges reals dels imaginats, i alhora, el que es representa del que es recorda.

La petita caixa de l'Atrium esdevé un màgica cronotofotografia, imprevista. El teatre de Txèkhov, tant carregat d'ànimes que se sacrifiquen pel bé de la prosperitat dels pobles, són ara projeccions a la paret del fons a les laterals, al darrere de la porta que dóna al jardí, o dins de la caseta de nines. Molins, de fet, juxtaposa en certa manera els drames d'Ibsen (Casa de nines) amb les altres trames de Txèkhov (L'hort dels cirerers, L'oncle Vània) perquè tots beuen d'un drama rural en què els protagonistes lluiten per aconseguir una pau cordial familiar i social i que, en canvi, només troben patacades i incomprensió.

En aquesta versió, l'experimentació cinematogràfica és infinita: com quan les imatges transformen la proporció entre les germanes (depenent del context) o les barregen entre reals i projeccions. També es trenca el codi quan són les mateixes actrius les que aturen la maquinària i, llavors sí, incideixen en una repetició emocional (marca Sanchis Sinisterra), potser un moment culminant de l'obra, en què es percep una (nova) renúncia a la felicitat. Moscou se'ls escola per l'aiguera, com una nota de violí desafinada s'escapa per entre els panys de les portes d'aquell casalot, antigament cobejat i avui ple d'esquerdes, que s'esberla a la vegada que decau la fe de les germanes.

Les tres actrius fan un treball notable. Destaca Ona Borràs amb una Maixa/Nataixa que es deixen temptar per l'amor i són, alhora, les menys conseqüents amb els seus actes. Irina (Júlia Genís) és tota candidesa fins que assumeix la decisió de sortir de casa, d'anar a fer de mestra i casar-se amb el baró sense estimar-lo gaire però sentint-se encuriosida per les seves excentricitats. Anna Roy té el paper ingrat de fer de Bernarda Alba de la casa, sense ser-ho, fa epaper de germana gran, que ha hagut de madurar abans d'hora i renunciar a tot perquè les altres germanes toinguin les oportunitats de ser felices. Elles rememoren o representen tots els altres papers de l'auca. Fins i tot el d'Andrei (que hi vaga, com una ànima en pena) i que, ni tant sols, es guanya el dret de reproduir sol el seu monòleg.

Son 75 minuts d'intensitat; potser no hi arriba a clavar l'emoció i la desesperació però el camp per on trepitgen és inabastable. Ni samobars ni cants per anar a Moscou, tot i que, evidentment, se citen. La sala Àtrium torna a aixecar una producció i confia amb les noves generacions. En tot cas, espera que ells siguin recordats com a persones que s'han sacrificat pel sistema teatral precari de la ciutat. Una peça que manté una complexa coherència sorprenent (un cop i un altre) amb la forma.