Nina (trilogia de la imperfecció)

Teatre

informació obra


Direcció:
Raimon Molins
Intèrprets:
Gal·la Sabaté, Jordi Llordella
Escenografia:
Clàudia Vilà
Il·luminació:
Maria Domènech
Vídeo:
Joan Rodón
So:
Raimon Molins
Vestuari:
Patrícia Mendoza
Companyia:
Zum-Zum Teatre
Autoria:
Ramon Molins
Sinopsi:

Nina és la culminació de la Trilogia de la Imperfecció. Un projecte que marca, sense cap mena de dubte, un abans i un després en el recorregut d’Atrium. Com a col·lectiu i com a Sala. Aquesta vegada ens desafiem amb un Txèkhov. Aprofundim en el que el mateix autor diu en un moment de l’obra referint-se al teatre: Calen formes noves! No descobrim res, però ens descobrim tot un món de possibilitats…amb el teatre modern però clàssic i amb les formes d’avui en dia. Amb Nina afrontem una personalitat que persegueix un ideal. La promesa de Moscou. La Nina però fracassa en la utopia, en aquesta promesa d’un món meravellós però alhora segueix amb la seva vida. S’hi sobreposa i emprèn el seu propi camí amb una nova maduresa i la satisfacció de viure una nova vida cap a la pròpia felicitat. L’acceptació de la pròpia realitat com a font primera de felicitat.

Crítica: Nina (trilogia de la imperfecció)

09/05/2017

Mapping del desencís

per Jordi Bordes

La trilogia de la imperfecció de la Sala Atrium acaba amb una versió molt  modificada de La gavina, de Txèkhov. Del text original, en queden sis pàgines,pràcticament. El procés d'assaig ha permès idear com va ser la solitud de Nina quan decideix emprendre el viatge a Moscou confiant en triomfar com a artista, mare i dona. En realitat, tot és un drama en majúscules. En aquesta versió (que en comptes de càmera en directe han optat per projectar imatges gravades i per un mapping que esclafa a dues dimensions la il·lusió de Nina) s'ha optat per deixar sola l'artista ingènua (però valenta) amb Trèplev, el fill de la diva, que voldria ser escriptor i superar a l'escriptor Trigorin però s'adona que no té talent per fer res.

Probablement, és l'obra que necessita conèixer millor la peça clàssica que és, de fet, de les tres dones triades (Nora i Júlia van ser els precedents) la més desconeguda.  Amb la dràstica reducció de personatges, se sacrifica el conflicte generacional. Actoralment, Jordi Llordella és un contingut fracassat i Gal·la Sabaté  una valenta actriu que procura construir el personatge recolzant-se amb uns recursos escènics (la bomba al pis de Moscou, per exempple) que evidencien que encara és tendra per afrontar amb seguretat aquest difícil personatge,. Sens dubte, és un plaer veure com s'hi llença amb la confiança de la direcció escènica de Raimon Molins. La Nina acabarà sent la supervivent. Perquè entendrà quina és la dificultat de la vida però no per això abandonarà el seu somni. Ara ja no serà tant utòpic, si no que tocarà molt més de peus a terra. La versió deixa molt obert el futur de la protagonitsa: perquè sigui l'espectador el que imagini si ja ha après els riscos del món dels artistes i sap créixer amb prudència o si tornarà a fracassar amb una joventut mig gastada per un primer intent fallit. 

Tot i el joc interessant de mapping i el treball d'anar projectant escenes des de la mateixa televisió (evidentment, un anacronisme volgut per apropar-la a l'actualitat), va tenir una factura molt més interessant el treball amb la càmera en directe fos per donar el plànol amagat al públic com per provar de ser l'ull de la societat que recrimina el comportament de La srta. Júlia.