Nina (trilogia de la imperfecció)

informació obra



Direcció:
Raimon Molins
Intèrprets:
Gal·la Sabaté, Jordi Llordella
Escenografia:
Clàudia Vilà
Il·luminació:
Maria Domènech
Vídeo:
Joan Rodón
So:
Raimon Molins
Vestuari:
Patrícia Mendoza
Companyia:
Zum-Zum Teatre
Autor:
Ramon Molins
Sinopsi:

Nina és la culminació de la Trilogia de la Imperfecció. Un projecte que marca, sense cap mena de dubte, un abans i un després en el recorregut d’Atrium. Com a col·lectiu i com a Sala. Aquesta vegada ens desafiem amb un Txèkhov. Aprofundim en el que el mateix autor diu en un moment de l’obra referint-se al teatre: Calen formes noves! No descobrim res, però ens descobrim tot un món de possibilitats…amb el teatre modern però clàssic i amb les formes d’avui en dia. Amb Nina afrontem una personalitat que persegueix un ideal. La promesa de Moscou. La Nina però fracassa en la utopia, en aquesta promesa d’un món meravellós però alhora segueix amb la seva vida. S’hi sobreposa i emprèn el seu propi camí amb una nova maduresa i la satisfacció de viure una nova vida cap a la pròpia felicitat. L’acceptació de la pròpia realitat com a font primera de felicitat.

Crítica: Nina (trilogia de la imperfecció)

08/05/2017

Llençar el fulletó al butà i plomar «La gavina»

per Andreu Sotorra

Nina i Kostia són els dos únics personatges en escena que el dramaturg Raimon Molins ha salvat de l'extens repartiment de l'obra per fer la seva mirada particular a «La gavina», amb la peça breu (70 minuts) que tanca el cicle que s'ha anomenat «Trilogia de la imperfecció» i que ha aprofundit aquest 2017 en l'ànima de tres mites femenins del teatre universal: Nora («Casa de nines», de Henrik Ibsen), Júlia («La senyoreta Júlia», d'August Strindberg) i Nina («La gavina», d'Anton Txékhov).

Les tres peces han estat marcades per la combinació de la interpretació dels protagonistes i les projeccions videogràfiques o fins i tot amb càmera en directe. En aquest cas, aquesta opció es limita a unas mena d'ombres digitals (creació de Joan Rodón) que representen els fantasmes que envolten el personatge de Nina, quan és a Moscou, un dels dos espais geogràfics representats amb el de la mansió "de províncies". És a dir, l'urbs utòpica convertida en frustració per a Nina i la casa modesta i feliç oposada a l'ideal que opressiona Kostia.

Raimon Molins ha deixat només alguns fragments de l'obra original en veu de Nina (l'actriu Gal·la Sabaté) i de Kostia (l'actor Jordi Llordella), els dos en una mesurada i suggerent interpretació entre la intenció actual i el drama clàssic de fons. Hi ha només, em sembla, una breu picada d'ullet amb una citació d'Ivan Turguènev, dramaturg rus del segle XIX considerat el mes europeista i anterior a Txékhov. Fora d'això, hi ha escenes que es mouen en un tempo volgudament lent i fins i tot intrigant (la preparació per part de Nina a Moscou del temporitzador i l'aixeta de l'estufà de butà que acabarà fent esclatar el modest apartament) i que acosten, sobretot Nina, a una insinuació del teatre de gest.

A «La gavina», Kostia és un jove aspirant a escriptor, que recrea un estil avantguardista poc entès per tothom, excepció feta del metge amic de la casa. La lluita de Kostia és la d'arribar a aconseguir una obra que agradi només la seva mare, una reconeguda actriu de Moscou que el té oblidat com a fill (aquí en off i amb la remor d'unes veus a l'altra banda de la porta de la cambra de treball). Kostia està enamorat de Nina, una jove aspirant a actriu sense experiència que fuig del camp i del llac on va néixer i que coneix pam a pam des de la infància —com si fos precisament una gavina—, per buscar el triomf a la ciutat.

De tot el que «La gavina» original té de fulletó, per dir-ho en llenguatge actual, aquí no en queda bo i res. El que fa la dramatúrgia de Raimon Molins és aprofundir en allò que turmenta el personatge de Nina i posar-ho en paral·lel al turment que persegueix Kostia. Dos joves en una societat i una època que els és hostil als seus anhels i que els impedeix de fer realitat els seus somnis: triomfar com a actriu, ella, i ser reconegut com a autor, ell.

Si a «La gavina» passen dos anys, aquí tot s'esdevé entre dos dies, dos espais, dues cambres. N'hi ha prou per entrar en allò que amaguen en el seu interior els dos personatges i per copsar el conflicte de caire romàntic i psicològic en contrast amb l'artístic que oposa una de les quatre obres considerades més cèlebres de Txékhov juntament a «L'oncle Vània», «Les tres germanes» i «L'hort dels cirerers», un autor que coincideix per partida triple en els escenaris catalans amb la versió d'«Ivànov» (Teatre Lliure) i la rèplica de «Les tres germanes» convertida en «Els tres aniversaris», a La Villarroel.

Anton Txèkhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiller, Alemanya, 1904) va escriure «La gavina» el 1895 i la va revisar el 1896, per això se'n desconeix la versió original —buscada com un tresor pels caçadors de manuscrits literaris. L'obra es va estrenar a Sant Petersburg. Un fracàs. Cinc funcions i teló avall. Fins dos anys després no va trobar el seu primer públic addicte. I és que cap generació vol que li posin el dit a la nafra. Només el temps i la distància obren la porta al reconeixement. (...)