Nina i Kostia són els dos únics personatges en escena que el dramaturg Raimon Molins ha salvat de l'extens repartiment de l'obra per fer la seva mirada particular a «La gavina», amb la peça breu (70 minuts) que tanca el cicle que s'ha anomenat «Trilogia de la imperfecció» i que ha aprofundit aquest 2017 en l'ànima de tres mites femenins del teatre universal: Nora («Casa de nines», de Henrik Ibsen), Júlia («La senyoreta Júlia», d'August Strindberg) i Nina («La gavina», d'Anton Txékhov).
Les tres peces han estat marcades per la combinació de la interpretació dels protagonistes i les projeccions videogràfiques o fins i tot amb càmera en directe. En aquest cas, aquesta opció es limita a unas mena d'ombres digitals (creació de Joan Rodón) que representen els fantasmes que envolten el personatge de Nina, quan és a Moscou, un dels dos espais geogràfics representats amb el de la mansió "de províncies". És a dir, l'urbs utòpica convertida en frustració per a Nina i la casa modesta i feliç oposada a l'ideal que opressiona Kostia.
Raimon Molins ha deixat només alguns fragments de l'obra original en veu de Nina (l'actriu Gal·la Sabaté) i de Kostia (l'actor Jordi Llordella), els dos en una mesurada i suggerent interpretació entre la intenció actual i el drama clàssic de fons. Hi ha només, em sembla, una breu picada d'ullet amb una citació d'Ivan Turguènev, dramaturg rus del segle XIX considerat el mes europeista i anterior a Txékhov. Fora d'això, hi ha escenes que es mouen en un tempo volgudament lent i fins i tot intrigant (la preparació per part de Nina a Moscou del temporitzador i l'aixeta de l'estufà de butà que acabarà fent esclatar el modest apartament) i que acosten, sobretot Nina, a una insinuació del teatre de gest.
A «La gavina», Kostia és un jove aspirant a escriptor, que recrea un estil avantguardista poc entès per tothom, excepció feta del metge amic de la casa. La lluita de Kostia és la d'arribar a aconseguir una obra que agradi només la seva mare, una reconeguda actriu de Moscou que el té oblidat com a fill (aquí en off i amb la remor d'unes veus a l'altra banda de la porta de la cambra de treball). Kostia està enamorat de Nina, una jove aspirant a actriu sense experiència que fuig del camp i del llac on va néixer i que coneix pam a pam des de la infància —com si fos precisament una gavina—, per buscar el triomf a la ciutat.
De tot el que «La gavina» original té de fulletó, per dir-ho en llenguatge actual, aquí no en queda bo i res. El que fa la dramatúrgia de Raimon Molins és aprofundir en allò que turmenta el personatge de Nina i posar-ho en paral·lel al turment que persegueix Kostia. Dos joves en una societat i una època que els és hostil als seus anhels i que els impedeix de fer realitat els seus somnis: triomfar com a actriu, ella, i ser reconegut com a autor, ell.
Si a «La gavina» passen dos anys, aquí tot s'esdevé entre dos dies, dos espais, dues cambres. N'hi ha prou per entrar en allò que amaguen en el seu interior els dos personatges i per copsar el conflicte de caire romàntic i psicològic en contrast amb l'artístic que oposa una de les quatre obres considerades més cèlebres de Txékhov juntament a «L'oncle Vània», «Les tres germanes» i «L'hort dels cirerers», un autor que coincideix per partida triple en els escenaris catalans amb la versió d'«Ivànov» (Teatre Lliure) i la rèplica de «Les tres germanes» convertida en «Els tres aniversaris», a La Villarroel.
Anton Txèkhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiller, Alemanya, 1904) va escriure «La gavina» el 1895 i la va revisar el 1896, per això se'n desconeix la versió original —buscada com un tresor pels caçadors de manuscrits literaris. L'obra es va estrenar a Sant Petersburg. Un fracàs. Cinc funcions i teló avall. Fins dos anys després no va trobar el seu primer públic addicte. I és que cap generació vol que li posin el dit a la nafra. Només el temps i la distància obren la porta al reconeixement. (...)
