Júlia (trilogia de la imperfecció)

informació obra



Intèrprets:
Oriol Tarrasón, Mireia Trias, Virgínia Martínez, Laura Bernis
Autor:
August Strindberg
Dramatúrgia:
Raimon Molins
Escenografia:
Clàudia Vilà 
Il·luminació:
Maria Domènech
Vestuari:
Sala Atrium
Músics:
Dani Campos
Companyia:
Mima Teatre
Sinopsi:

Júlia és una noia a qui li agrada flirtejar amb allò prohibit, allò desconegut. Durant la nit de Sant Joan ha decidit barrejar-se amb la diferència, amb el “poble”. El company triat per a aquesta aventura aquesta nit serà el Jean, un seductor, intel·ligent i manipulador depredador. La nit serà llarga, una nit d’exorcisme personal, social, polític i de gènere.

Trilogia de la imperfecció:

Nora, a partir de Casa de nines d'H Ibsen

Júlia, a partir de la Srta. Júlia d'A. Strindberg

Nina, a partir de La gavina d'A. Txèkhov

La "Trilogia de la imperfecció" agrupa tres universos, tres punts de vista masculins sobre tres dones que volen i necessiten anar més enllà del paper adquirit socialment per acostar al seu jo més íntim, humà i per tant allunyat d'allò que ens fan entendre que és el correcte, allò que s'espera . allò perfecte. Són tres dones lluitadores, a qui les nafres d'un somni prefabricat de perfecció de la seva condició no les silencia per sempre més. Són tres veus reivindicatives i que malden per construir-se a voluntat. La seva iniciativa, però, canviarà forçosament el seu entorn, ho ha de posar en dubte i s'obrirà un debat sobre allò que creiem real i inqüestionable i allò que podem i hem de qüestionar . Per viure, senzillament. Tres grans obres de la literatura dramàtica adaptades sota el paraigua d'una trilogia a partir de la dona però amb un crit per a tota la humanitat.

Amb aquesta proposta, Atrium inicia un nou projecte de la mà de tres dels grans autors que han canviat el contingut i la forma de l'art escènic dels últims cent anys fins als nostres dies. Tres autors que, visionaris, des de la transició del segle XIX al XX ens qüestionen, més vius que mai, als humans de la transició del segle XX al XXI.

Finalista a disseny de video (Joan Rodon) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Júlia (trilogia de la imperfecció)

04/02/2017

L'ombra de la moral domina aquesta Júlia dels d'Atrium

per Jordi Bordes

Segona estació de la trilogia de la imperfecció. La càmera es mou molt menys que a Nora però genera intrigants plànols amb una finestra, que tant pot semblar la natura (cap enfora) com una reixa de gàbia (cap endins). En aquesta segona estació de personatges femenins en rebel·lió, a més, cobra un pes immens el fons de la peça. L'ombra de Kristina (Mireia Trias) esdevé la veu de la moral, una consciència que fa torçar el genoll al jove més ambiciós i a la nena més capriciosa. Jordi Llordella és un Jan, que es deixa atrapar per la noia de la casa i que, només la dominarà a mitges, en el seu somni curt fantasiós (en la versió també de live cinema de Christiane Jatahy, a Julia, l'agent de seguretat forçava la nena d'Ipanema amb molta més ferocitat). Per últim, Patricia Mendoza és una Júlia molt irresponsable, que li agrada jugar, flirteja amb el rol d'amo i dominat. A la cuina, a la revetlla de Sant Joan i, potser, al llit. L'actriu mostra un to molt juganer, ingenu, i finalment destrossat. Però amb una solvència que s'agraeix. Hi ha suficient maduresa per defensar el personatge també en les situacions incòmodes. Sedueix perseguint amb la mirada els ulls del Jan amb una boca mig oberta de desig.

La concentració d'actors ve compensada per una interessant fusió d'imatges: les que es projecten en el set o amb un punt de vista antagónic a l'espectador) amb les d'un film que basteix perfectament la trama, amb una estètica romàntica, més pròxima a l'escriptura d'Strindberg. Amb menys moviment de càmera, aconsegueixen un recurs fílmic molt suggerent. Com en la versio de Julio Manrique la pantalla trasllada, al final al jardí on cal imaginar el desenllaç tràgic (Grec, 2012). Potser la major dificultat d'aquesta peça (és una opció vàlida que l'ombra de la moral qüestioni la situació de Julia i Jan) és transmetre una idea que faci repensar la situació dels personatges als espectadors. La crueltat, el desengany, el domini semblen més fruit del destí que d el'ambició. Potser un recurs hagués pogut ser introduir el pensament d'Strindberg en què es venjava de les dones en la seva escriptura però depenia de les seves musses fins a l'extrem, en la vida real, com relata la biografia de Jordi Guinart (Funambulista, 2016).