Júlia (trilogia de la imperfecció)

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Oriol Tarrasón, Mireia Trias, Virgínia Martínez, Laura Bernis
Autoria:
August Strindberg
Dramatúrgia:
Raimon Molins
Escenografia:
Clàudia Vilà 
Il·luminació:
Maria Domènech
Vestuari:
Sala Atrium
Interpretació musical:
Dani Campos
Companyia:
Mima Teatre
Sinopsi:

Júlia és una noia a qui li agrada flirtejar amb allò prohibit, allò desconegut. Durant la nit de Sant Joan ha decidit barrejar-se amb la diferència, amb el “poble”. El company triat per a aquesta aventura aquesta nit serà el Jean, un seductor, intel·ligent i manipulador depredador. La nit serà llarga, una nit d’exorcisme personal, social, polític i de gènere.

Trilogia de la imperfecció:

Nora, a partir de Casa de nines d'H Ibsen

Júlia, a partir de la Srta. Júlia d'A. Strindberg

Nina, a partir de La gavina d'A. Txèkhov

La "Trilogia de la imperfecció" agrupa tres universos, tres punts de vista masculins sobre tres dones que volen i necessiten anar més enllà del paper adquirit socialment per acostar al seu jo més íntim, humà i per tant allunyat d'allò que ens fan entendre que és el correcte, allò que s'espera . allò perfecte. Són tres dones lluitadores, a qui les nafres d'un somni prefabricat de perfecció de la seva condició no les silencia per sempre més. Són tres veus reivindicatives i que malden per construir-se a voluntat. La seva iniciativa, però, canviarà forçosament el seu entorn, ho ha de posar en dubte i s'obrirà un debat sobre allò que creiem real i inqüestionable i allò que podem i hem de qüestionar . Per viure, senzillament. Tres grans obres de la literatura dramàtica adaptades sota el paraigua d'una trilogia a partir de la dona però amb un crit per a tota la humanitat.

Amb aquesta proposta, Atrium inicia un nou projecte de la mà de tres dels grans autors que han canviat el contingut i la forma de l'art escènic dels últims cent anys fins als nostres dies. Tres autors que, visionaris, des de la transició del segle XIX al XX ens qüestionen, més vius que mai, als humans de la transició del segle XX al XXI.

Finalista a disseny de video (Joan Rodon) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Júlia (trilogia de la imperfecció)

15/02/2021

Júlia, exposada als ulls de tothom

per Martí Figueras

August Strindberg no va ser un home ple de joia i vitalitat. Esquizofrènic, amb mania persecutòria i amb fortes crisis psicòtiques. No és d’estranyar que la seva obra transmeti desolació, desesperació i un sentiment tràgic que persegueix tots els seus personatges. A més a més, afegim que no és que tingués una relació molt sana amb les dones. Els tenia por i, conseqüentment, era un misogin de manual. Tot això es volca en la probablement obra més cèlebre, Fröken Julie, en català La senyoreta Júlia. El teatre expressionista fuig del naturalisme per crear una sèrie de personatges torturats, amb grans ombres del passat, on la simbologia interromp la linealitat del relat, afegint noves capes de subjectivitat. No és un teatre fàcil. Però és un teatre ric. I en aquest corrent Raimon Molins sembla moure’s a gust. Acaba de reestrenar Júlia, una adaptació el clàssic de Strindberg a la Sala Atrium. No va ser fàcil seguir l’obra.

Molins i la seva companyia expliquen la història de Júlia i Jean, la jove filla d’un comte i el seu servent. I ho fan hibridant cinema, vídeo i teatre. No és la primera vegada que algú opta per donar profunditat a la història a través del cinema perquè ja ho havia fet la brasilera Christiane Jatahy amb la seva companyia Vértice de Teatro. En l’obra de Molins es relacionen les imatges de la pel·lícula Fröken Julie d’Alf Sjöberg, estrenada l’any 1951, amb els diàlegs i els moviments dels intèrprets. Aquesta relació funciona molt bé quan els personatges expliquen els seus flashbacks i veiem com es mostra l’escena filmada. L’aquí i l’abans en un mateix pla. D’altres vegades les imatges projectades funcionen com a recurs per emfatitzar conflictes i obsessions dels personatges. Però la gran aportació és sens dubte l’ús de la càmera, la filmació en directe de l’obra. La planificació de Molins en aquest sentit és complexa, però no hi ha cap pla que falli, tots sumen i ens aporten un punt subjectiu dels personatges que els fa encara més rics. No hi ha cap racó, per més parets que hi hagin que es puguin escapar de la mirada del voyeur. Nosaltres, com a públic, som aquesta societat repressora que busca sempre mirar pel forat del pany per veure les intimitats més decadents de les cases. I si afegim que l’encarregada de moure la càmera i de decidir el que veiem i el que no és Christine, la criada abnegada que tracta de mantenir una relació amb el Jean, tot pren un sentit encara més pervers.

La proposta estètica, la posada en escena de Molins és captivadora i se segueix bé. Mentrestant els símbols ja coneguts de l’obra original, les botes del comte, l’ocell o la maleta, apareixen amb més o menys rellevància. Precisament l’abundància de símbols, metàfores o coreografies em despista i m’abstreu de la realitat del relat. De fet, aquí està la clau. Tot i que té un inici senzill, de presentació de personatges i situacions, a poc a poc, a mesura que les intencions seductores d’uns i altres es van enredant, l’estranyesa es va apoderant del relat. Els personatges no parlen clar, amaguen les intencions amb metàfores i jocs de paraules. L’adaptació dramatúrgica de Raimon Molins s’hi recrea en excés i després hi afegeix moviments, balls i fins i tot, un moment de rebobinar, que tot junt genera molta confusió.

Al fons de la història està la relació de poder entre classes socials, la senyoreta de classe benestant per sobre del servent amb ambicions, però també i molt clar, el poder de l’home sobre de la dona. Però la senyoreta Júlia no és una víctima, no més del que ho és Jean. La manipulació és d’un sobre l’altre i viceversa, com la dominació. Així passem d’un moment on veiem una Júlia sotmesa a la passió pel Jean a una Júlia furiosa o a un Jean apocat i distant a un assetjador, que simula colpejar la seva mestressa com si fos un boxador professional. La contradicció entre l’amor i l’odi, entre el present més tràgic al futur més il·lusionant. Tot en una Nit de Sant Joan. I sense redempció per cap dels dos personatges. Què han de fer sinó “torturar-nos a mort l’un i l’altre”? Al final, el destí tràgic es fa evident. Júlia, mig hipnotitzada, marxarà de pla per fer el que hagi de fer amb la navalla esmolada que apunta al seu coll.

Tota la proposta escènica, però juga a favor d’explotar el màxim les possibilitats interpretatives de les dues actrius i l’actor. Parlem primer de Patrícia Mendoza. Hom té la sensació que la Patrícia és d’aquestes actrius petites, amagades a la cua, però que podria estar en posicions molt més avantatjades. La seva feina per donar vida a aquesta polièdrica Júlia és preciosa. No és exagerada, no extremadament dramàtica, però la seva composició del personatge dona a entendre en tot moment la inestabilitat d’una dona que vol ser més forta del que pot i, sobretot, del que la deixen ser. Eixerida i entremaliada en les seves primeres intervencions, passa per tot el carrusel emocional demostrant que la seva fràgil figura, la mirada i el gest facial transmet el sentit de cada paraula, cada capa de significat.

Al seu costat un contingut Jordi Llordella, amb molt de pes a terra, que va de l’esclau al salvatge, però sempre sense perdre la presència d’home fort davant dels altres. El Jean no es pot permetre el luxe de despullar-se dramàticament com ho pot fer la Júlia. I la tercera punta del triangle el compleix amb silenci i abnegació Anna Roy, la criada que tot i estar sempre d’observadora passiva, sabrà aparèixer per endreçar la taula o la roba que quedi tirada per terra. Va amb el seu càrrec, encara que oficialment estigui dormint. O és que el servei mai descansa? Roy és el contrapunt serè i de sentit comú i l’executa amb la fredor i la contundència que demana.