Júlia (trilogia de la imperfecció)

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Oriol Tarrasón, Mireia Trias, Virgínia Martínez, Laura Bernis
Autoria:
August Strindberg
Dramatúrgia:
Raimon Molins
Escenografia:
Clàudia Vilà 
Il·luminació:
Maria Domènech
Vestuari:
Sala Atrium
Interpretació musical:
Dani Campos
Companyia:
Mima Teatre
Sinopsi:

Júlia és una noia a qui li agrada flirtejar amb allò prohibit, allò desconegut. Durant la nit de Sant Joan ha decidit barrejar-se amb la diferència, amb el “poble”. El company triat per a aquesta aventura aquesta nit serà el Jean, un seductor, intel·ligent i manipulador depredador. La nit serà llarga, una nit d’exorcisme personal, social, polític i de gènere.

Trilogia de la imperfecció:

Nora, a partir de Casa de nines d'H Ibsen

Júlia, a partir de la Srta. Júlia d'A. Strindberg

Nina, a partir de La gavina d'A. Txèkhov

La "Trilogia de la imperfecció" agrupa tres universos, tres punts de vista masculins sobre tres dones que volen i necessiten anar més enllà del paper adquirit socialment per acostar al seu jo més íntim, humà i per tant allunyat d'allò que ens fan entendre que és el correcte, allò que s'espera . allò perfecte. Són tres dones lluitadores, a qui les nafres d'un somni prefabricat de perfecció de la seva condició no les silencia per sempre més. Són tres veus reivindicatives i que malden per construir-se a voluntat. La seva iniciativa, però, canviarà forçosament el seu entorn, ho ha de posar en dubte i s'obrirà un debat sobre allò que creiem real i inqüestionable i allò que podem i hem de qüestionar . Per viure, senzillament. Tres grans obres de la literatura dramàtica adaptades sota el paraigua d'una trilogia a partir de la dona però amb un crit per a tota la humanitat.

Amb aquesta proposta, Atrium inicia un nou projecte de la mà de tres dels grans autors que han canviat el contingut i la forma de l'art escènic dels últims cent anys fins als nostres dies. Tres autors que, visionaris, des de la transició del segle XIX al XX ens qüestionen, més vius que mai, als humans de la transició del segle XX al XXI.

Finalista a disseny de video (Joan Rodon) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Júlia (trilogia de la imperfecció)

21/02/2017

La Júlia de Molins estableix un estimulant diàleg amb les imatges del passat, però no acaba d'assolir els seus reptes

per Ramon Oliver

De totes les versions cinematogràfiques ( la més recent i no massa encertada, la va dirirgir el 2014 Liv Ullmannm amb Jessica Chastain i Colin Farrell)  que s’han filmat partint de l’obra d’August Strindberg “La senyoreta Júlia “, la més reeixida, la més creativa parlant en termes cinematogràfics i la que millor captura totes les complexitats de l’original, continua sent la que va filmar Alf Sjöberg l’any 1951. No és doncs estrany, i sí un notable encert, que en la seva proposta al voltant de la peça de Strindberg- el segon lliurament de la seva Trilogia de la Imperfecció - , Raimon Molins recorri amb freqüència a les imatges d’aquella pel·lícula que li donava presència física a personatges que en el text original no es corporitzen mai. Que en feia també una notable us dels “flashbacks” encarregats de reconstruir els records d’infantesa de  Júlia i del seu criat Jean ( uns records que utilitzava també de forma admirable el muntatge de Christiane Jatahy, tan ple de tafaneres càmeres de vídeo com aquest mateix) . I que fugia de la cuina com a escenari únic de l’original per tal d’obrir-se a tots els racons de la mansió familiar de la senyoreta,  i del paisatge natural que l’envolta.

Molins transforma en cuina oberta a l’exterior els elements escenogràfics  impecablement blancs que ja formaven part de l’arquitectura visual de “Nora” , que constitueixen un altre element aglutinador de la trilogia, i que un cop més, tornen a ser utilitzats de forma notable . I torna a crear un sovint  brillant diàleg amb la imatge virtual. En aquest cas- com ha quedat apuntat ja- fen us tant del que capta en directe  la càmera manipulada per la criada Kristina (  gairebé sempre fent d’observadora “voyeurista” d’una escena en la qual s’està jugant també el seu futur), com del que arriba des del passat en blanc i negre , i es fon amb els gestos que els personatges reprodueixen en el present tot exercint d’espectadors d’ells mateixos.

I malgrat tot, i malgrat comptar amb una excel·lent Patrícia Mendoza oberta a explorar totes les possibilitats cap a les que apunta el seu personatge, i amb un Jordi Llordella disposat a seguir-li el joc, aquesta “Júlia “ s’acaba quedant també una mica a mig camí. I demostra ( com ja passava una mica a “Nora”) funcionar millor pel que fa al seu embolcall visual, que pel que fa a la construcció d’una dramatúrgia prou sòlida com per suportar sense perdre massa la seva essència  la reducció a que és sotmès  aquest text pel qual es projecten constantment els fantasmes de l’autor (cal recordar que Strindberg era fill d’una criada, i que el seu matrimoni amb una dona de molt bona família es trobava llavors en ple procés de dramàtica dissolució).

En el cèlebre i molt ple de conceptes teòrics pròleg a la seva obra escrit per  Strindberg , l’autor afirmava que els seus personatges eren “caràcters moderns que viuen en una època més vertiginosament histèrica que les anteriors, i als qual he dibuixat vacil·lants, estripats, amb una barreja entre allò nou i allò vell”. Personatges ,doncs ,ben representatius d’aquella multiplicitat  de motius i comportaments que Strindberg veia com l’element fonamental del seu teatre naturalista, enfrontat a aquell altre teatre en el qual una única motivació sembla guiar de forma simplificada en excés  el comportament dels protagonistes. Influït també per les idees darwinistes, Strindberg entenia la trobada entre Júlia i Jean com una mena de combat evolutiu a vida o mort. I a l’obra, aquest combat està marcat pels constants avanços i retrocessos . Som a la nit de Sant Joan, l’alcohol i el desig ho impregnen tot, els cossos es lliuren a la dansa frenètica que pot portar per moments a un miratge que esborri la diferència de classes, l’educació repressora es barreja amb les ànsies de transgressió, el desig de llibertat i l’ambició  pot fins i tot fer-li oblidar a l’esclau la seva condició ( tot i que n’haurà prou amb el soroll d’una campaneta per a que la torni a recordar ) , i la dialèctica entre dominació i humiliació , pot fer que el desig de mort acabi imposant la seva llei.

Però Molins, no acaba de trobar-li el punt a la multiplicitat strindbergiana. En lloc de mostrar-nos la dansa sensual entre Jean i aquesta Júlia que , en paraules de la criada de la casa, sembla més boja que mai -el (des)equilibri mental de la senyoreta, plana sempre damunt l’escenari- ens ofereix una coreografia supèrflua entre Kristina i Júlia . En lloc de mostrar-nos el desig brutal que ho galvanitza tot, ens mostra un joc eròtic un xic massa innocu. En lloc de fer-nos viure de ple la tensa dicotomia d’aquesta senyoreta que ha rebut unes consignes educatives radicalment oposades per part de la mare i per part del pare i que es mou entre el desig de supervivència emocional  i el desig d’autodestrucció, en mostra el que per moments sembla una senyoreta una mica frívola que ha sortit de festa despreocupadament  , i  les reaccions de la qual un cop ha passat pel llit del criat, no acaben d’entendre’s massa. Això, malgrat les ambicions amb les quals s’ha plantejat aquesta proposta, estimulant en molts aspectes, però un xic insatisfactòria en el seu conjunt.