Es fa fosc

informació obra



Intèrprets:
Laia Alsina i Riera, Oriol Casals, Gemma Deusedas, Salvador Oliva
Vestuari:
Iztok Hrga
Escenografia:
Martí Torras , Jordi Centelles
Dramatúrgia:
Marc Angelet (assessorament)
Autor:
David Mataró
Sinopsi:

L’Anna i en Pol són convidats a la barbacoa de la Xantal, la “rareta” del poble. Enmig de la festa, els tres es veuen obligats a amagar-se al soterrani de la casa, fugint d’un atac que s’ha produït al jardí. 

Els esdeveniments es precipiten i el pànic s’apodera de la població. A baix, al soterrani, els secrets i desconfiances entre els tres fan que el més perillós no sigui el que queda a fora.

Crítica: Es fa fosc

23/05/2016

Els zombis okupen la Flyhard, amb resultants menys engrascadors dels que cal esperar d'una sala com aquesta

per Ramon Oliver

No cal ni recordar  que, d’un temps ençà, el món en va ple de zombis i més zombis. I que ningú interpreti ara aquestes paraules com a metàfora de la realitat que ens envolta , tot i que tampoc costaria massa fer-ho: em refereixo només al fet que, tot i que els morts vivents han gaudit sempre de bona salut als terrenys de la ficció , darrerament la seva presència al cinema, la novel·la gràfica o la televisió , resulta aclaparadora: fins i tot un clàssic literari tan venerat com ara “Orgull i prejudici” , acaba de patir a les pantalles una invasió de morts vivents amb ganes de expandir la plaga a cops de queixalada ! Ni Jane Ausen, es troba ja fora de perill! Dit això, s’entén que els zombis s’hagin escolat també a la FlyHard, una sala que des de sempre  ha tingut tirada per  les històries en les quals l’humor es barreja amb les amenaces més inquietants , i els personatges acaben enfrontant-se a situacions angoixoses ficades en ambients molt claustrofòbics que a ells no els hi  fan cap gràcia, encara que a nosaltres, sovint sí ens acabin produint les nostres bones rialles.

Des d’aquesta perspectiva, s’entén que la sala, després d’haver ofert fa uns mesos una lectura d’aquesta comèdia de Jordi Centelles, trobés que el text exhibia  dosis generoses d’un grapat dels ingredients que tan bé han funcionat en altres propostes de la casa. El problema és que la simple presencia d’aquests ingredients, no garanteix l’enginy dels resultats. I en aquest cas, per molt zombi que hi fiquis de per mig, l’enginy es mostra més aviat escàs, mentre que, per contra, la tendència a la reiteració de situacions, i fins i tot a tirar mà d’un humor fàcil que, per contra, no quadra amb els nivells habituals de la Flyhard, es fa un xic fatigosa. Encara que als morts vivents, li afegegis una noia que sembla la cosina germana de “Carrie”, criada  per una família que es diria la versió perversa de The Monsters o dels Adams , atacada però en el seu cas d’integrisme religiós. I encara que juguis també amb un altre tema recorrent que acostuma a donar molt de joc, com ara el de les bessonades. L’acumulació d’ingredients i de referents que tants bon moments ens han fet passar sovint en altres circumstàncies  , no fan en realitat  altra cosa en aquest cas que remarcar la gran diferència que existeix entre els referents més o menys mítics, , i la petita broma  no massa ben acabada ( ho dic també en sentit literal; el punt i final de l’espectacle, constitueix un dels seus aspectes febles )que ara se’ns presenta a l’escenari. 


Trivial