No cal ni recordar que, d’un
temps ençà, el món en va ple de zombis i més zombis. I que ningú interpreti ara
aquestes paraules com a metàfora de la realitat que ens envolta , tot i que
tampoc costaria massa fer-ho: em refereixo només al fet que, tot i que els
morts vivents han gaudit sempre de bona salut als terrenys de la ficció ,
darrerament la seva presència al cinema, la novel·la gràfica o la televisió ,
resulta aclaparadora: fins i tot un clàssic literari tan venerat com ara
“Orgull i prejudici” , acaba de patir a les pantalles una invasió de morts
vivents amb ganes de expandir la plaga a cops de queixalada ! Ni Jane Ausen, es
troba ja fora de perill! Dit això, s’entén que els zombis s’hagin escolat també
a la FlyHard, una sala que des de sempre
ha tingut tirada per les
històries en les quals l’humor es barreja amb les amenaces més inquietants , i
els personatges acaben enfrontant-se a situacions angoixoses ficades en
ambients molt claustrofòbics que a ells no els hi fan cap gràcia, encara que a nosaltres,
sovint sí ens acabin produint les nostres bones rialles.
Des d’aquesta perspectiva, s’entén que la sala, després d’haver ofert
fa uns mesos una lectura d’aquesta comèdia de Jordi Centelles, trobés que el
text exhibia dosis generoses d’un grapat
dels ingredients que tan bé han funcionat en altres propostes de la casa. El
problema és que la simple presencia d’aquests ingredients, no garanteix
l’enginy dels resultats. I en aquest cas, per molt zombi que hi fiquis de per
mig, l’enginy es mostra més aviat escàs, mentre que, per contra, la tendència a
la reiteració de situacions, i fins i tot a tirar mà d’un humor fàcil que, per
contra, no quadra amb els nivells habituals de la Flyhard, es fa un xic
fatigosa. Encara que als morts vivents, li afegegis una noia que sembla la
cosina germana de “Carrie”, criada per
una família que es diria la versió perversa de The Monsters o dels Adams ,
atacada però en el seu cas d’integrisme religiós. I encara que juguis també amb
un altre tema recorrent que acostuma a donar molt de joc, com ara el de les
bessonades. L’acumulació d’ingredients i de referents que tants bon moments ens
han fet passar sovint en altres circumstàncies
, no fan en realitat altra cosa
en aquest cas que remarcar la gran diferència que existeix entre els referents
més o menys mítics, , i la petita broma no massa ben acabada ( ho dic també en sentit
literal; el punt i final de l’espectacle, constitueix un dels seus aspectes
febles )que ara se’ns presenta a l’escenari.
