Des que Ingmar Bergman (Uppsala, Suècia, 1918 - Fárö, Suècia, 2007) va portar a la pantalla, els anys setanta del segle passat, en clau de sèrie televisiva, i després al cinema, la recreació d'una part de la seva pròpia experiència sentimental amb l'actriu Liv Ullmann (Tòquio, 1938), les diferents versions de l'adaptació teatral s'han anat succeint sense que es noti el pas del temps.
Aquí mateix, en els últims divuit anys, se n'han vist dues de ben diferents: la que va dirigir Marta Angelat, amb Francesc Orella i Mònica López, al Teatre Nacional de Catalunya el 2010, i la que el 2017 van presentar al Teatre Tívoli, Ricardo Darín i Andrea Pietra, sota la direcció de Norma Aleandro.
Així, doncs, si la majoria dels directors i intèrprets que s'han trobat amb la versió teatral defugen la comparació amb l'original de la sèrie televisiva, també és aconsellable no fer les mateixes comparacions entre les diverses versions escèniques vistes aquí, entre altres coses perquè la manera d'entendre la vida de parella va evolucionant a recer dels aires que corren en cada moment.
Sí que cal dir que la versió que ara dirigeix Marta Gil (Barcelona, 1975) al Teatre Akadèmia, sota producció de Les Antonietes i Nexus Europa, manté la traducció de Carolina Moreno, que ja va fer per al TNC. Hi ha ara només unes lleus llicències que enforteixen l'ús de la tauleta i el mòbil —la parella manté els romàntics llibres de lectura de tauleta de nit tot i que un comença a dubtar que el mòbil no hagi ocupat també aquest espai— i s'hi manté la moneda de les corones sueques per no caure en allò de qui perd els orígens perd la identitat, perquè la identitat d'«Escenes d'un matrimoni» és inseparable de Bergman i del seu món.
La posada en escena de l'equip de Marta Gil és molt conceptual: dues peces de moble corredisses fan de taula, d'armari, de sofà o de llit, segons les circumstàncies. El vestuari canviant, a banda i banda de l'escenari obert, és a la vista dels espectadors. I les ampolles de whisky i els gots hi són presents en tot moment. De fet, l'alcohol és l'únic atrezzo que necessita Bergman per explicar la seva història —ella advocadessa, ell professor universitari, parella benestant amb dues filles ja grans sempre absents—, que s'allarga durant una vintena d'anys i passa la maroma de la comprensió del matrimoni inicialment blindat a la violència de la trencadissa de parella inevitable.
L'obra té sis escenes, sis moments, sis etapes de la vida de la parella... i en cadascuna de les sis el «maillot groc» de la cursa ciclista va passant d'unes mans a unes altres. Les primeres escenes —si fem cas del moment sociològic que s'està vivint després del 8-M i les campanyes contra la desigualtat de la dona— deuen posar els pèls de punta als espectadors o a les espectadores que formen part dels col·lectius que lluiten per aquesta igualtat perquè Marianne encaixa la humiliació i la ceguesa de la primera notícia de trencament amb un grau de submissió que, si als anys setanta podia sonar usual, a hores d'ara és com una bufetada a la galta.
No és fins que s'arriba al meridià del muntatge —un parell d'hores aproximadament de durada—que Marianne s'imposa a Johan i assumeix el trencament amb realisme, destapa el seu interior, troba el seu jo veritable i intenta guanyar la partida. Però, malgrat el trencament, el cordó umbilical del matrimoni no s'acaba de tallar mai i Marianne i Johan segellen un pacte de carn i ungla que va més enllà del que una relació esqueixada d'aquesta mena acostuma a mantenir.
Un altre dels atractius d'«Escenes d'un matrimoni» reposa en el registre que adopten els seus dos intèrprets. Es pot caure inútilment en la comèdia de sobretaula, si no s'entén Bergman, o es pot aprofundir en la psicologia de col·loqui de cine-club dels dos personatges, si s'intenta d'entendre'l massa. O encara es pot optar per un camí intermedi, naturalista, quotidià, domèstic, que faci que els espectadors s'hi sentin tan còmodes com identificats.
L'actor Jordi Figueras i l'actriu Anna Sabaté, i també la direcció, opten per aquest camí i això fa que el ritme de l'obra es bressoli com ho fan les onades del mar sobre la sorra: anant i tornant, anant i tornant... i en cada onada emportant-se, esclar, una part de la vida de Marianne i Johan. «Escenes d'un matrimoni» és una peça de culte apta no només per a aquells a qui agrada revisitar les històries que ja coneixen sinó per impactar en noves generacions d'espectadors que se la continuen fent seva. (...)
