Fin si tot per als que no són cinèfils de Filmoteca el nom d'Ingmar Bergman remet a un cinema fosc, sovint del món de la parella. D'una fredor i crueltat tant pel que es veu com pel que un espectador es pot imaginar. Aquestes Escenes d'un matrimoni, efectivament, tenen aquesta duresa amb el món de la parella. Una felicitat hipòcrita porta a una vida grisa, sense ànima. La separació, en realitat, ve a ser una oportunitat per recuperar el tremp d'un mateix i a haver-se d'esforçar a respondre preguntes de profunditat. Amb la nuesa de l'espai, i la simplicitat d'uns personatges que evolucionen i deixen més trastre que el whisky que van buidant retraten unes terribles soledats. En tot cas, l'unic company de viatge és el de la culpa (per bé que intenten desempallegar-se'n abocant-li a l'altre).
Si al TNC Marta Angelat va decidir, al 2010, construir una segona part amb el Saraband com si la relació visqués un nou episodi, en aquesta posada en escena de Marta Gil, és la mateixa parella la que troba una forma de conviure sense fer-se mal. O potser enganyant-se de nou fins a l'extrem. L'espai buit, simbòlic, d'un quadre obert en què els actors es canvien a vista manté la intensitat fins i tot en les pauses. L'evolució dels personatges es transmet també en l'actitud i els moviments actorals (molt consistents Anna Sabaté i Jordi Figueras). És d'una agror que provoca rebuig però alhora que ajuda a veure clarament les capes de l'ànima. Té un cert aire a Qui té por de Virginia Woolf en el primer quadre però acaba desembocant en un fosquíssim Beguin the beguine, dirigida per Jan Lauwers.
Marta Gil i Anna Sabaté tornen a repetir complicitat. Jo ha havien fet amb La nostra mort de cada dia, de Pedrolo, al TNC al 2015. els interessa un teatre complex, amb arestes incòmodes per al gaudi de l'espectador però del que senmpre se'n poden extreure noves visions d'un mateix. Amb o sense punta de comèdia, l'amargor acaba supurant. Són obres que demanen una certa maduresa per entendre la lletjor de la rutina, però que, quan s'hi combrega, esdevé un punt reconciliador amb la sensació de soledat d'un mateix.
