escenes d'un matrimoni. Akadèmia.

informació obra



Intèrprets:
Anna Sabaté, Jordi Figueras
Traducció:
Carolina Moreno, Albert Tola, Marta Gil, Joaquin Daniel
Dramatúrgia:
Marta Gil, Albert Tola
Escenografia:
Joana Martí
Vestuari:
Joana Martí
Il·luminació:
Lluís Serra, Natàlia Ramos
So:
Àlex Tenas
Vídeo:
Albert Serradó
Producció:
Nexus Europa, Les Antonietes
Autoria:
Albert Alemany
Direcció:
Albert Alemany
Sinopsi:

Johann i Marianne porten un matrimoni aparentment perfecte. Al principi Marianne és una advocada matrimonial amb èxit, i Johan, que supera els 40, és un respectat científic en una institució de prestigi. Tenen dues filles. Tots dos semblen persones amb una gran capacitat reflexiva, fins i tot, per moments, poden semblar arrogants tan satisfets que semblen del seu matrimoni. Però l’espectador necessita entendre la seva felicitat, com funcionen en detall, i no només amb la seva relació de parella, sinó també amb les seves famílies biològiques, la societat, l'estat, el món en què viuen... 

En sis escenes Bergman retrata el camí pres per aquesta relació. Sis trobades que en diversos mesos o anys, se separen en el temps: la unió perfecta, primers petits conflictes, la separació a causa d'una altra dona, un primer retrobament, el divorci i, finalment, anys més tard, una nit en comú en una cabana enmig del no res.

Els dos protagonistes es precipiten d'una escena a una altra sempre des del desconegut –des d’un lloc involuntari, perquè no sembla haver cap altra manera d’afrontar allò que no coneixem. La seguretat intel·lectual inicia s'evapora poc a poc, i un nou nucli apareix: la por, la incertesa, la impotència, la nebulosa tant en el tracte amb un mateix com amb els altres, i en un món en què es viu, on el matrimoni civil esdevé un símbol patètic. Potser això és un tema que encara és més obert, potser hem desenvolupat estratègies més diverses, o potser encara hi ha por a la màscara, por a jugar, jugar tots els dies fins que la mort ens separi.

Crítica: escenes d'un matrimoni. Akadèmia.

19/04/2018

Profund poema de la rutina

per Jordi Bordes

Fin si tot per als que no són cinèfils de Filmoteca el nom d'Ingmar Bergman remet a un cinema fosc, sovint del món de la parella. D'una fredor  i crueltat tant pel que es veu com pel que un espectador es pot imaginar. Aquestes Escenes d'un matrimoni, efectivament, tenen aquesta duresa amb el món de la parella. Una felicitat hipòcrita porta a una vida grisa, sense ànima. La separació, en realitat, ve a ser una oportunitat per recuperar el tremp d'un mateix i a haver-se d'esforçar a respondre preguntes de profunditat. Amb la nuesa de l'espai, i la simplicitat d'uns personatges que evolucionen i deixen més trastre que el whisky que van buidant retraten unes terribles soledats. En tot cas, l'unic company de viatge és el de la culpa (per bé que intenten desempallegar-se'n abocant-li a l'altre).

Si al TNC Marta Angelat va decidir, al 2010, construir una segona part amb el Saraband com si la relació visqués un nou episodi, en aquesta posada en escena de Marta Gil, és la mateixa parella la que troba una forma de conviure sense fer-se mal. O potser enganyant-se de nou fins a l'extrem. L'espai buit, simbòlic, d'un quadre obert en què els actors es canvien a vista manté la intensitat fins i tot en les pauses. L'evolució dels personatges es transmet també en l'actitud i els moviments actorals (molt consistents  Anna Sabaté i Jordi Figueras).  És d'una agror que provoca rebuig però alhora que ajuda a veure clarament les capes de l'ànima. Té un cert aire a Qui té por de Virginia Woolf en el primer quadre però acaba desembocant en un fosquíssim Beguin the beguine, dirigida per Jan Lauwers.

Marta Gil i Anna Sabaté tornen a repetir complicitat. Jo ha havien fet amb La nostra mort de cada dia, de Pedrolo, al TNC al 2015. els interessa un teatre complex, amb arestes incòmodes per al gaudi de l'espectador però del que senmpre se'n poden extreure noves visions d'un mateix. Amb o sense punta de comèdia, l'amargor acaba supurant. Són obres que demanen una certa maduresa per entendre la lletjor de la rutina, però que, quan s'hi combrega, esdevé un punt reconciliador amb la sensació de soledat d'un mateix. 

Trivial