Oblidem-nos ara de Rodalies i d’altres desastres ferroviaris que no venen al cas. I deixem de banda alhora la molt pràctica però també molt asèptica alta velocitat, que et permet arribar ràpidament i de forma ben còmode al teu destí, però a canvi, segresta bona part de l’encant del trajecte. Tret de casos com aquests, el cert és que el tren continua sent un mitjà de transport que convida a deixar-se portar per la fascinant fugacitat dels paisatges , contemplats des de compartiments ( i ara, penso sobre tot en els clàssics vagons fragmentats en petites divisions) que sovint ,obliguen el viatger a compartir cara a cara molts quilòmetres amb un o diversos desconeguts... i a entaular també potser converses més o menys forçades amb els que et queden més a la vora. Converses que qui sap cap on et portaran. Potser, fins i tot , et conduiran cap a l’assassinat? No avancem esdeveniments. Però el cert és que el tren ha demostrat també des de sempre ser un escenari ideal per a que dins seu es produeixin aquella mena de trobades fortuïtes que generen un munt de possibilitats narratives. Si comencéssim a recórrer aquesta via, no acabaríem mai. Però a tall d’exemple emblemàtic, i abans d’entrar en temes més directament criminals, només ens cal recordar la dissortada i tolstoniana Anna Karènina, que coneix en un tren el comte que aviat es transformarà en l’apassionat gran amor de la seva vida. La mateixa Karènina que arrel d’aquesta relació, es convertirà en la dona adúltera rebutjada per la societat a la quan no li resta altra sortida que acabar llançant-se sota les rodes d’ un tren.
El cert és que , malgrat Rodalies, l’alta velocitat, o aquells trens sobrecarregats de misèria que es transformen en vehicles al servei de les migracions forçades, els millors trens del nostre imaginari segueixen circulant ben carregats sovint de glamour i misteri ( pregunteu-li a l’Agatha Christie d’ “Assassinat a l’Orient Express”), perillosos espies ben disposats a llançar-te per la finestra si et prenen per un espia de l’altre bàndol (pregunteu-li a 007), o memorables aventures romàntiques ambientades als més exòtics escenaris ( pregunteu-li als personatges en trànsit l’esplèndida pel·lícula “L’exprés de Xangai”. I ara que ja ha quedat clar que m’agraden els trens, i m’enxampen força les històries que tenen lloc al seu interior i converteixen els seus wagon lits i els seus restaurants i bars de copes sotmesos a l’etern sotrac de les vies en escenaris privilegiats, no queda altra que recordar el protagonisme que els trens van assolir sempre a la genial filmografia d’Alfred Hitchcock. No és estrany que Hitch volgués comprar d’immediat els drets de la primera novel·la d’una jove autora encara gairebé desconeguda anomenada Patricia Highsmith, quan va veure que, com indicava el mateix títol , el tren jugava en aquesta ficció criminal un paper fonamental. I cal recordar que per aquella època (1951), Hitchcock ja havia situat a l’interior de diversos trens un grapat de moments clau del seu cinema ( “Xantatge”, “Els 39 esglaons”, “Sospita”, “Recorda”, “L’ombra d’un dubte”... o aquella altra esplèndida “La dama de l’exprés” que pràcticament, no abandonava mai el ferrocarril) i encara tenia per davant un grapat de futures pel·lícules que no serien el que són sense la presència del tren (recordeu, el sensacional final de “ Perseguit per la mort”’?). I per cert que els trens hitchcocknians i la literatura de Patricia Highsmith van tornar a tenir una altra trobada excepcional al cinema quan Wim Wenders va filmar l’extraordinària “L’amic americà”, una pel·lícula en la qual tornava a fer la seva aparició el més cèlebre personatge creat per l’autora d’aquells “Petits contes misògins” als qual, tant de partir li van saber treure les noies de T de Teatre quan tot just acabaven de sortit de l’Institut del Teatre.
El personatge al qual em refereixo és , naturalment, el culte i sofisticadament i seductorament sociòpata Tom Ripley, una de les ments criminals més subjugants que ens ha proporcionat el món de la ficció. I encara que Ripley no faci acte de presència a la literatura de la Highsmith fins una dècada després d’aquell inicial viatge en tren, el cert és que no costa gaire reconèixer en el Charles Bruno que ara us espera al Teatre del Raval un bon antecedent seu. Bruno, en té quelcom d’esborrany de Ripley . I Guy Hines, el desconegut viatger al qual en Bruno li acabarà fent la proposició indecent més criminal que una persona li pot fer a una altra tot prenent una copa en un tren (una proposició que es presenta amb forma de crim perfecte) en té quelcom del Bruno Ganz de “L’amic americà” , el malalt terminal que (una mica com faria moltes dècades més tard el Walter White de “Breaking Bad”) accepta “fer el mal” per tal de deixar ben econòmicament protegida la seva família, i acaba adonant-se com de bé et pot fer sentir “el mal”. Hines en té també alhora molt d’aquells falsos culpables tan habituals al cinema de Hitchcock, que de tant intentar convèncer el món de la seva innocència, acaben reconeixent en ells mateixos el fals innocent capaç de convertir-se en culpable en qualsevol moment, que potser tots portem dins.
Val a dir que, si sou molt cinèfils, quan pugeu al tren que ara té instal·lada estació al Teatre del Raval, us emportareu alguna que altra sorpresa, algun que altre canvi d’ofici , alguna que altra modificació essencial en el curs dels esdeveniments, i en la implicació criminal dels seus protagonistes. No som davant una escenificació del guió de la pel·lícula, sinó d’una teatralització molt més propera a l’original novel·lístic signada pel dramaturg Craig Warner. La seva obra, que es va estrenar a Anglaterra l’any 2013, descarta episodis emblemàtics del film amb els quals Hitchcock va saber crear un grapat d’imatges tan memorables com ara la que inspira el mateix cartell d’aquest espectacle . Però cal dir que aquests episodis ( sense fer masses spoilers: penseu en tot allò que passa al recinte d’una fira i al voltant d’un carrusel, i amb tot allò que té a veure amb partides de tennis carregades d’atmosfera i misteri) o eren inexistents al relat de la Highsmith, o ocupaven un espai molt marginal. Per contra, Warner intenta treure de l’armari tot allò que la censura dels anys 50 no hagués permès airejar , tenint en compte alhora la significació que té Higsmith en la cultura “queer”, i que es fa ben palesa tant als “Diarios y cuadernos (1941-55)” que acaba de publicar Anagrama, com al documental “Amando a Highsmith” que acaba d’estrenar Filmin. Warner intenta també remarcar tota la xarxa d’ambigüitats i complicitats que es van creant entre els dos personatges centrals del relat; quelcom que de vegades assoleix amb notable habilitat, i que de vegades el fa caure en un cert excés de insistència; allò que ja s’ha fet obvi, potser no cal tornar a assenyalar-lo; especialment, si tenim present que tant la literatura de la Higsmith com el cinema de Hitchcock que en aquest cas es converteix en un referent inexcusable, sabien molt bé com fer patent allò que corre de forma latent.
En qualsevol cas, el de Warner és un bon text al qual el muntatge signat per Empar López, no acaba de saber extreure-li totes les possibilitats. Des de la correcció que l’Empar i el Teatre del Raval ja havien demostrat en espectacles anteriors seus situats en la mateixa via criminal que aquest, el cert és que aquesta trobada amb l’univers de la Highsmith, en va una mica mancada d’imaginació escènica i d’intensitat interpretativa, i que aquestes limitacions, fan que es perdin també un xic totes les implicacions que el text vol deixar a la vista. Assumint que la directora ha de comptar amb uns recursos no massa folgats, no hagués estat de més prescindir d’uns panels escenogràfics asèpticament anticlimàtics, i introduir per exemple alguna que altre projecció que ens fens sentir el sotrac del tren que corre en paral·lel al sotrac que està experimentant l’existència d’aquest dos estranys que han deixat ja de ser-ho. De vegades, s’agraeix més un espai nu vestit gràcies a uns quants focus atmosfèrics, que unes parets escenogràfiques incapaces d’evocar-te o suggerir-te res de res. D’altra banda, les escenes curtes escrites per Warner porten a uns constants talls de l’acció resolts en aquest cas amb un seguit de fosos en negre que es fan força feixucs i no propicien gens la temperatura dramàtica de l’obra. I tret de l’esforçat i sovint ben afinat treball de Xavi Carreras ( tot i que de vegades, mancat d’una mica de contenció) , la resta de la companyia es mou per contra per un territori massa contingut, massa convencional, massa encotillat, fins i tot encara que de tant en tant es deixi caure per l’escenari algun rampell edípic. Certament, l’espectacle , com deia abans, és prou honest i està construït amb prou cura com per a que el públic que ha anat seguint tota la trajectòria recent del Teatre del Raval dedicada a la ficció criminal plena de noms emblemàtics i referents clàssics, no falti a la cita i gaudeixi raonablement d’ella. Però , malgrat l’esforç, es queda una mica lluny, a l’hora d’intentar transmetre els inquietantment perversos mecanismes amb els quals, Highsmith sabia com enxampar al lector desprevingut... i fins i tot, al molt previngut.
