Només
entrar al teatre ja em va fascinar l’escenografia tan naturalista
que ens esperava (de l’Enric Planas). No hi falta detall per dir que és un despatx d’un lloc on es preparen activitats
culturals: hi ha pòsters, un cartell de ferro per vendre Tickets, una
capsa plena de cables, el posabolis de ceràmica comprat als
artesans, un capgros, una cafetera... Hi treballen dos nois només,
en Lluís i en Raül. A la resta, no sabem quants, els han fotut al
carrer. Se'ls gira feina perquè cal preparar un festival d'aquells
que triomfen. En Miquel, un nouvingut, s’ofereix a ajudar-los... de
franc.
Com
que l'espai no ens és desconegut, és com si els espectadors
estiguéssim a la sala del costat sentint el que hi passa, com
visitants o socis que esperen a que acabin de parlar. A poc a poc la
conversa es va enverinant, de vegades entre Lluís i Raul, de vegades
dos contra un tercer, alternant-se les complicitats. Però en Lluís
i en Raul són amics de tota la vida i ésclar, en Miquel és el nou,
el desconegut, el que “potser ens prendrà la feina perquè no
cobra.” I qui podia ser algú que els fa un favor, es converteix en
un sospitós in crescendo de no saben què.
No
hi passa res, no hi ha morts, tot queda al servei de la imaginació. Però hi ha molt de malestar, sospites, rancúnies, enemistats,
desconfiances... És un thriller, si senyors, i molt inquietant. Un
thriller que t’atrapa per tot el que diuen i el que no diuen. Un
brillant thriller, que Josep Maria Miró, com a director i a la
vegada autor, traça de manera realista i, a la vegada, no realista,
perquè anem veient situacions individuals sobre la vida personal de
tots tres o viscudes anteriorment, que apareixen en forma de
flash/backs encaixats entre les escenes. És molt interessant el
sistema flash-back/nina russa que empra Miró. Àgil i entenedor.
Pel
que fa a la interpretació, només se m’acut que és perfecta. Són
tan naturals que et sents un voyeur. Tots tres actors, Ricard
Farré, David Marcé i Arnau Puig, formen la companyia La Padrina i
aquest és el seu primer projecte comú, que ells mateixos van
encarregar al Miró. Ho posen tot!
Josep
Maria Miró, una vegada més, se’ns mostra com un autor preocupat
pel que l’envolta i que ho sap portar a escena. A Estripar la
terra li preocupa la crisi, perquè provoca por i inseguretat fins i
tot als que tenen feina. I també fa que hi hagi malestar, cops de
colze –que no hi són però segur que hi serien si sortís el que
mana- xivatades entre dos amics de tota la vida... I no dic res més.
Però segur que la intriga no us la xafaria perquè la porta l’acció,
les paraules, els silencis i la pròpia interpretació dels actors.
Òndia,
m'oblidava el títol! Els pagesos utilitzen l'expressió Estripar la
terra per parlar d'aquell moment en què els tractors remenen la
terra seca, la netegen, l'airegen i la regeneren. I és que la Casa
de Cultura és a un poblet. Ni me’n recordava! Deu ser perquè pot
passar a qualsevol regidoria, casal o centre cultural del vostre
poble. O ciutat.
