Estripar la terra

informació obra



Autor:
Josep Maria Miró
Direcció:
Josep Maria Miró
Companyia:
La Padrina
Intèrprets:
Ricard Farré, Arnau Puig, David Marcé/Oriol Casals
Ajudant de direcció:
Maria Donoso
Assesor de moviment:
Roberto G. Alonso
Escenografia:
Enric Planas
Il·luminació:
David Bofarull
Vestuari:
Albert Pascual
Caracterització:
Núria Llunell
So:
Carles Cors
Producció:
La Padrina
Sinopsi:

Lluís i Raül han sobreviscut, en poc temps, a nombrosos canvis laborals i s’han quedat sols al capdavant de la casa de cultura del petit poble on han viscut tota la vida. La nova situació no és fàcil, tampoc el seu moment vital. L’arribada de Miquel, nouvingut al poble i que col·labora desinteressadament en aquest espai, posarà en evidència la fragilitat del seu vincle d’anys i també les mancances i problemes que han d’afrontar.

Coincidint amb una celebració que aplega a un nombrós grup de gent del poble a la casa de cultura, aquests tres personatges posaran de manifest els seus recels, misèries i traïcions mútues. Les seves pors personals i professionals posaran en perill les relacions d’amistat - tant les més recents com aquelles aparentment sòlides- i també el respecte als espais de privacitat.

El nou text de Josep Maria Miró (Autor deGang Bang -2011-, El principi d’Arquimedes-2012-, Fum -2013- o Nerium Park -2013-) és l’obra amb que s’estrena la nova companyiaLa padrina, integrada pels joves actors Ricard Farré, David Marcé i Arnau Puig.

Crítica: Estripar la terra

03/07/2014

Tres joves actors a la recerca d'un autor

per Maite Guisado

.  La companyia La Padrina encarrega a Josep M. Miró la seva primera obra

· “Estripar la terra”, l'impacte de la crisi en les relacions humanes

· Una composició intrigant que enganxa de principi a fi

Els actors Ricard Farré, David Marcé i Arnau Puig són molt joves però ja porten bones experiències teatrals al seu bagatge. Acaben de formar la companyia La Padrina i per estrenar-se van trucar a la porta de Josep Maria Miró, un dels dramaturgs contemporanis més prolífics, más representats, premiats i traduïts, perquè els escrivís i dirigís la seva primera obra. Ell no es va poder resistir al seu entusiasme i els va fer un text com un vestit a mida, pero amb la condició que pogués parlar del que volgués. I així va ser.

De Josep Maria Miró, en destacaria dues coses essencials. D'una banda, té una mirada molt interessant i gens banal sobre assumptes absolutament actuals, segurament influïda per la seva formació periodística. De l'altra, sap explicar-los molt bé, té un gran domini del llenguatge teatral. Els seus textos són inquietants, ambigus, cubistes, la seva narrativa està molt ben construïda, o deconstruïda, si voleu. Utilitza els recursos amb gran efectivitat. L'encerta envoltant-se de professionals que combreguen amb la seva manera de treballar, des de l'escenografia, que aquí signa Enric Planas, l'espai sonor de Carles Cors, la il·luminació de Carles Bofarull, les pautes de moviment de Roberto G. Alonso i tot un bon equip que el sol acompanyar.

“Estripar la terra” s'esdevé en un medi rural. Aquí les punyalades volen com si fóssim en un despatx de yuppies a Nueva York. La Casa de Cultura d'un poble ha tingut enormes retallades i la situació delicada acaba enfrontant els dos treballadors que hi han quedat, amics de tota la vida. Per acabar-ho de desestabilitzar, hi arriba un tercer personatge, sense passat, progressivament sospitós, que es presta a treballar gratis per a la comunitat i que de rebot posa en qüestió el fràgil paper dels altres dos. Es parla de la mentida, de la deshumanització, del dret de preservar la intimitat, de com en moments difícils les relacions humanes són les que acaben més perjudicades.

El títol de la peça, Estripar la terra, és una expressió pagesa, aquí metafórica, que significa remoure superficialment la terra perquè s'airegi abans de conrear-la.

Hi ha una història troncal dins la qual s'insereixen altres episodis com si es tractés de nines russes, amb constants flashbacks integrats com a històries dins de la història i fins i tot amb diferents nivells temporals en un mateix moment.

Josep Maria Miró no sap estar-se quiet. Sempre en el doble vessant d'autor i director, aquesta temporada ha estrenat dues obres al TNC, el Teatre Nacional de Catalunya: Fum, protagonitzada per Carme Elias, Lluís Marco, Joan Carreras i Anna Sahun, i La dona que perdia tots els avions, amb Francesc Garrido, Lina Lambert i Mercè Mariné.Ara al Festival Grec, podrem veure Nerium Park, guanyadora del premi Quim Masó, estrenada al passat Temporada Alta.

El celebrat Principi d’Arquimedes s'ha representat a Mèxic, Rússia, Puerto Rico... Després de tres mesos en cartell, ara prorroga les funcions al gran Teatro San Martín de Buenos Aires, ha estat triat per fer-ne una lectura dramatitzada per la Comédie Française aquest estiu i a final d'any anirà a Madrid. En volem la pel·li!

I ja està acabant d'escriure dues obres més.

Podeu veure el vídeo sobre Estripar la terra del programa La Mandrágora al següent enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=acRQ6aSNX5U