Imagino Ginger Rogers amb un tic de modernitat, acompanyada per Fred Astaire. Disposada a experimentar nous moviments, gestos i esclats de percussió amb el seu company. Era l'autèntic motor dels brillants i coneguts números de claqué que van fer famosos arreu del món a través dels seus films, tot i que va ser ell qui se'n dugué la fama. En tot plegat, el paper masclista de la indústria del cinema hi tingué molt a veure. Fins i tot quan després l'actriu va intentar conrear-se una carrera en solitari.
Reinventar el claqué no és cosa fàcil, si tenim aquells referents al cap. Però és possible quan considerem la innovació que va suposar en aquells temps l'enregistrament d'aquelles complexes coreografies, que anaven més enllà de les sabates, per expandir-se a través de l'espai físic. La seva va ser una revolució escenogràfica
En la proposta de Dorrance Dance es tracta d'afegir alguns altres elements, per completar una mena de gir copernicà: amb l'espai del tot ocupat, no només per les plataformes, sinó sobretot amb nous elements: percussions, cant, veu... Amb sintetitzadors incorporats a les plaques que trepitgen, per generar tot de sons diversos i que van controlant amb una mena de comandament a distància que alguns dels intèrprets porten a la mà.
"ETM: The Initial Approach" és un seguit de números, tots ells amb sentit per ells mateixos, de imaginativa execució i brillant posada en escena. Un espectacle de llums, ampli, obert i espectacular on tot tipus de públic pot trobar el seu espai, amb força inclusiva i llibertat interpretativa. És un nou claqué que Michelle Dorrance porta més enllà de l'expansió escenogràfica d'aquells pioners que el van difondre a la gran la pantalla. Probablement estem davant de l'artista que farà possible que aquest estil de ball entri a formar part dels catàlegs normals de qualsevol programació i teatre dedicat a la dansa contemporánia.
