Pel que entenc, pel que llegeixo dels meus col·legues, estrenar-se amb Familie pot ser una aproximació cautelosa, una entrada suau a l’univers transformatiu i pervers del suís Milo Rau. Sí, és la primera vegada que em sento a una butaca a veure una obra d’aquest venerat creador. Aquesta obra ja fa tres anys que està en dansa i ara el Temporada Alta, casa habitual de Rau, ha programat aquesta proposta basada en la tragèdia de Calais del 2007: una família de quatre, benestant, sense problemes mentals, físics, econòmics o socials, van decidir penjar-se. Havien deixat una nota amb un lacònic missatge: “L’hem cagat massa. Ho sentim”. Aquest misteri tràgic és una anècdota ideal perquè el suís munti una peça que reflexioni al voltant del sentit de la vida. Bé, del sentit de la vida d’una família acomodada del nord de França. Bé, del sentit de la vida d’una família flamenca.
Explica l’actriu An Miller en aquesta entrevista que Milo Rau la va venir a buscar per participar en una producció sobre un drama familiar amb dos nens i un home. L’actriu explica, però, que ja no volia voltar tant, que volia passar més temps amb la seva família. La resposta de Rau va obrir la porta a una experiència que mai s’hagués imaginat: “Doncs fes-ho amb les teves filles. I el teu marit? També és actor, oi’ pregunta-li a ell també”. Així doncs, la família formada per ella mateixa, el seu home, Filip Peeters i les seves dues filles Leonce i Louisa van decidir pujar a l’escenari per recrear l’última nit dels Demeester. Si fa uns anys va fer pujar a l’escenari a uns nens per explicar la història de l'infanticida i pederasta Marc Dutroux, ara una família fa autoficció sobre ella mateixa i sobre una família que es va suïcidar fa quinze anys. Què és real i què no? Quan estan parlant d’ells mateixos i quan estan parlant de la família de Calais? Tant és. Les reflexions quotidianes, les històries de vida d’uns i altres flueixen cap al final tràgic anunciat. Cada membre de la família té algun episodi trist, algun acte estrany, o pensament fosc que l’apropa a la mort. Fins i tot la filla gran de petita reflexionava sobre la possibilitat de llevar-se la vida (tot i que el mateix Filip Peeters explica en l’entrevista que és el fenomen del weltschmerz, la melangia característica de l’adolescent).
Quan aterres en l’univers creatiu de Milo Rau, probablement el que més sorprèn és l’ús de l’audiovisual per explicar les històries donant una profunditat que complementa la representació escènica. En aquest cas, els operadors de càmera busquen sempre el retrat més íntim de la família, sigui individualment com col·lectiu. I no és sobrer. La càmera arriba allà on els espectadors no hi arribem. I és que la disposició escènica dels actors dins l’escenografia és absolutament naturalista. Davant nostre hi ha una casa moderna de fusta, amb grans vidres que deixen veure l’interior de la casa. Veiem bàsicament tres estances: un lavabo petitó, una cuina-menjador i una sala d’estar. Però la disposició de cada estança i dels elements que la configuren no permet que puguem veure nítidament els intèrprets en tots els angles. La disposició és, per tant, absolutament natural, no falsejada. Nosaltres som voyeurs del que passa a l’interior d’aquella casa. I per ampliar aquesta sensació, allà estan els càmeres que ens enfoquen els personatges allà on no els podem veure. L’escena deliciosa del sopar és una pintura d’un bodegó de qualsevol sopar familiar. Però en el qual plana una atmosfera de comiat forçat. La tensió se sent en cada cullerada de l’espècie de sarsuela que ha cuinat el pare, antic xef. Però la càmera també busca aquells racons de la casa que complementen simbòlicament cadascuna de les reflexions donades pels membres de la família: fotografies familiars, quadres, pòsters, etc.
Si la planificació visual, què veiem i on ho veiem, és clau, la banda sonora també té una funció destacada. Podem sentir el Who by fire de Leonard Cohen (una meditació sobre el destí i la mortalitat) acompanyant el testimoni vitalista de la mare. I mentre empaqueten totes les seves vides domèstiques (tal com van fer els Demeester), sona l’ària de Rameau, Tristes apprêts, una cançó de mort i comiat que conclou l’òpera Cástor i Pólux. Tanmateix, serà el piular dels ocells qui s’acabin imposant, acompanyant el silenci de la mort.
Rau no és covard, no estalvia la crueltat ni la morbositat. Els seus seguidors ja ho saben, per tant, no sorprèn que es representi amb total impunitat l’escena de l'estrangulament. A les pupil·les queda gravada la imatge dels quatre cossos penjats, dos immòbils, dos basculant. El teatre de Rau és eminentment polític, posant sempre davant nostre denúncies socials i existencials. La insatisfacció personal, el spleen, l’angoixa provocada pels estralls del capitalisme... misèries del primer món, de les nostres famílies benestants.
