Tot respon a la impostada normalitat de qui sap que ja res té a veure amb la normalitat de tantes altres vetllades aparentment ben similars a aquesta. El pare , com ha vingut fent des de sempre quan es troba a casa, es disposa a cuinar un saborós últim sopar amb molts musclos (tenint en compte els orígens belgues de la companyia NTGent, els musclos no podien faltar a taula) i altres delícies marítimes. La mare, aprofitarà per fer-li una darrera trucada al seu pare i la seva mare, que ignoren la transcendència que acabaran tenint aquestes darreres paraules quan els qui les van rebre intentin analitzar-les una a una a la recerca de significats ocults . La nena anglòfila que sospira per un món idiomàticament uniforme en el qual l’anglès s’hagi imposat ja per complert a la resta de llengües planetàries, li farà un darrer repàs al seu idioma favorit, com si després del que és a punt de passar en aquest tan agradable domicili, encara tingués que superar un examen final . La germana que , per contra, voldria preservar totes i cadascuna de les llengües en perill d’extinció que sobreviuen encara pel globus terraqüi jugarà per última vegada amb els gossets de la casa que formen part també de la família , però que estan destinats a sobreviure-la. I tots plegats, tindran cura de deixar-ho tot ben endreçat i embalat; de donar-li aparença d’ordre a l’escenari en el qual d’aquí no res , es posarà de manifest el desordre abismal d’aquest grup familiar que ha decidit convertir aquesta vetllada en la vetllada del seu suïcidi col·lectiu.
Un malestar indefinit. Posats a buscar-li explicacions al suïcidi de la família Demeester, que va tenir lloc a la població francesa de Calais l’any 2007 tot provocant la lògica alarma social, no hi ha cap dubte que la manca d’explicació lògica capaç de donar-li un cert sentit a tan terrible acte, constitueix precisament el seu element més devastador. La recerca de sentit davant d’allò que no sembla tenir cap sentit, constitueix sempre la nostra última esperança d’obturar el pànic que ens provoca sentir que el vertiginós abisme pel qual s’han deixat caure els nostres veïns, podria xuclar-nos també a nosaltres. La indefinició, la impossibilitat de poder posar-li noms i cognoms al malestar letal que no ha donat signes externs d’existència fins que allò inversemblant s’ha tornat versemblant , deixa a la vista les dimensions reals del perill que ens amenaça. Si els Demesteester s’haguessin tingut que enfrontar a una gran tragèdia familiar, a una terrible malaltia, a un insalvable daltabaix econòmic, si fossin un grup familiar d’aquells ben desestructurats , podríem respirar tranquils. Per contra, la seva enigmàtica nota de suïcidi , enlloc de tranquil·litzar, encara provoca més neguit. “Ens hem equivocat molt. Ho sentim”. Què dimonis? Com te’n pots anar del món tot justificant el teu acte letal col·lectiu amb tan crítiques paraules? Quines han estat, aquestes equivocacions insuperables? De què t’estàs lamentant exactament, amb aquest “ho sentim”?
Davant aquest escenari digne del més malaltís malson de Michael Haneke (l’atmosfera dels seus millors i més inquietants films, es pot respirar també dins d’aquesta llar) , no resta altra possibilitat que la d’intentar representar allò irrepresentable, tot escenificant aquest darrer acte dels Demeester fent servir per això uns instruments dramatúrgics ben característics de teatre de Milo Rau, el cèlebre creador d’aquesta proposta .Només cal repassar breument la seva trajectòria, per recordar fins a quin punt ,Rau se n’ha servit del mecanisme de la representació que intenta reproduir una realitat de fet irreproduïble , amb resultats sovint aclaparadors. Si vols apropar-te al més desfermat odi genocida, no et cal res més que ficar-te a l’estudi radiofònic de “Hate Radio” des del qual es deixaven anar consignes criminals sense perdre mai ni el sentit de l’humor ni el ritme dels grans èxits pop del moment. Si vols sentir de ben a prop la respiració del més temible pedòfil assassí de nens, no tens més que ficar-te sota la pell de les criatures que protagonitzen “Five Easy Pieces”. Si vols assistir al brutal l’assaig general d’una agressió homòfoba que va acabar deixant un cadàver al seu pas, t’espera l’esgarrifós “L’assaig” presentant dins del cicle “Historie(s) Du Théâtre “. Doncs, si vols fer-te una idea de com devia ser aquella darrera nit dels Demeester, res millor que trobar una família integrada per un matrimoni dedicat professionalment a l’actuació i les seves dues filles, i disposada a reproduir un i altre cop (porten ja uns quants anys fent-ho) aquella vetllada en la qual la quotidianitat es converteix en mascarada encobridora d’allò que es disposa a trencar tota aparença quotidiana. Una vetllada al llarg de la qual només hi haurà espai per a un breu gest de rebel·lia , capaç de posar en evidència el terror subjacent que es mou per sota d’aquesta plàcida acceptació del que és a punt de passar, sense arribar en qualsevol cas a posar en perill la seva execució. Personalment, crec que Rao l’encerta, a l’hora d’imaginar aquestes breu possibilitat de dissidència ben aviat avortada. Però sense dubte, el més gran encert del seu muntatge, consisteix en l’inquietant diàleg que s’estableix entre la família absent que es va emportar cap a la tomba el misteri del seu acte final, i la família present a l’escenari que reprodueix aquell acte, i ens fa partícips alhora d’angoixes íntimes que podrien o no ser similars o guardar com a mínim uns quants punts de contacte amb aquelles que sacsejaven als Demeesteer. Rau torna a demostrar el seu magistral us de la càmera que introdueix la virtualitat entre les parets d’aquest domicili tan potentment visualitzat des del punt de vista escenogràfic. I aquesta confluència de perspectives dins de les quals s’integra també la realitat enregistrada de les pel·lícules familiars, no fa altra cosa que remarcar encara més aquesta angoixosa impossibilitat de captar aquella mena de veritat oculta que vindria a donar-li sentit al no sentit. Potser la perspectiva adoptada aquest cop per Rau està un xic mancada de l’ intensa sacsejada emocional que ens provocava a propostes com les abans esmentades. Potser, senzillament, la mateixa tranquil·la aparença de banalitat que poden adoptar en molts moments les paraules que el quartet ens dirigeix, o el diàleg que s’estableix davant d’un plat de musclos que potser no et ve de gust menjar quan penses en el ressopó final que t’espera, esmorteixen una mica aquesta connexió emocional. Potser la imatge final dels quatre cossos penjats desconcerta una mica per la seva manca de tensió dramàtica, per la seva evident impostura. Però , mirat a certa distancia , potser aquests elements venen precisament a remarcar allò que recorre tot l’espectacle, i a assenyalar fins a quin punt , la clau de tot plegat rau en aquest malestar indefinit però altament corrosiu que corromp des de dins tota fantasia de benestar.
