L’artista treballa el fang a partir del contacte de la pell, formant textures i deformant cossos a través de l’acrobàcia. Un cos alineat i bloquejat és capaç d’equilibrar-se sobre d’una sola mà, un pilar de fang alineat i compactat és capaç d’aguantar un monument.
La terra és com un mitjà de transport on neixen i desapareixen coses i FANG ens porta a una transformació constant, des de l’espai buit fins a un món amb criatures entranyes on l’home i el fang són una sola cosa.
Finalista a composició musical (Joan Cot) al Premi de la Crítica 2017
No es
tracta del mai vist, però potser és el mai vist en el terreny de l’acrobàcia. Fang
és en tots els sentits una obra oberta, un joc acrobàtic sobre un bloc
d’argila. Una dansa acrobàtica que va transformant el bloc inicial. Aquest
comença sent una mena de pedestal per a l’acròbata: a mesura que Quim Giron
interrelaciona amb la matèria, aquesta varia la seva forma establint-se un
diàleg, primer tímid i cada cop més agosarat, en una mena d' in crecendo que
acaba per fondre l’home i el fang en una sola cosa. El resultat és sempre
incert i canviant, hom veu a l’escenari clarament i diàfan, allò que Umberto
Eco (La definició de l’art) anomenava la formativitat de la forma i de la
matèria. La força transformadora de la matèria versus la força transformadora
de l’home, un dol de titans -amb tots els ressons mítics que això comporta-, un
diàleg a voltes dramàtic, però que Quim Giron ha volgut establir un clar
predomini del còmic. Malgrat l’aposta per la comicitat, la tensió dramàtica es
manté en tot moment, al cap i a la fi, la lluita de l’home per transformar la
matèria forma part essencial de la història de la humanitat. Per remarcar
encara més la idea essencial d’un espectacle que es construeix en tot moment a
escena, hi ha la percussió de Joan Cot. Percussió sobre fang o altres
materials, jocs amb aigua, fusta o algun instrument més convencional, amplificats
i, també transformats, per la taula de so. La banda sonora es contrueix davant els ulls embadalits dels espectadors. Un altre aspecte de l’espectacle que
es va construint a escena és la il·luminació: Joana Serra, comptem que a partir
d’un disseny preestablert, va modificant i enfocant les accions des del seu
ordinador dins la pròpia escena. Ambdós juguen els seus instruments en els
marges del rectangle essencial que amplifica també el bloc inicial d’argila. El
2009 vam poder veure al Lliure la performance Paso Doble que Miquel Barceló i
Josef Nadj havien estrenat el 2006 al Festival d’Avignon. Aquest espectacle es
troba en la mateixa línia però amb el valor afegit de la intervenció directe i
formant part de l’escena de tot l’equip artístic. Virtuosisme acrobàtic amb una
posada en escena innovadora que mereix tota mena de reconeixements artístics.
