Fenomen

informació obra



Intèrprets:
Quim Girón, Moon Ribas
Autor:
Quim Girón, Moon Ribas
Escenografia:
Laura Clos (Closca)
So:
Joan Cot
Sinopsi:

Fenomen, la primera col·laboració artística entre Quim Girón i Moon Ribas, sorgeix arran d’un procés creatiu dedicat a portar els fenòmens naturals a l’escenari.

Fenomen és un duet que dialoga amb la temperatura, que utilitza el gel com a element principal per modelar diferents universos. La transformació constant de l’espai, dels cossos, de la matèria, es va posant de manifest durant el transcurs de la peça.
Fenomen és una invitació a compartir un espai proper, poètic i fresc. A gaudir d’una peça que gira al voltant d’un congelador sobre rodes i del pas del gel per tots els seus estats: sòlid, líquid i gasós.

Crítica: Fenomen

05/07/2021

Desglaç a l'escenari

per Jordi Sora i Domenjó

“Fenomen” de Quim Girón i Moon Ribas és una de les peces que millor acollida van tenir al Festival Sismògraf 2021 i que s'ha estrenat definitivament al Festival Grec 2021. Es tracta d’un exercici de doble reflex sobre l’escenari: d’una banda, el de la situació d’emergència en què es troba la natura. De l’altra, sobre les coses de la vida des de la perspectiva de la parella protagonista. Amb un congelador que arrosseguen a escena, amb què es posen en contacte físic directe, a tocar, amb blocs de gel de diverses mides i amb els quals experimenten la transformació de les diferents fases de l’aigua: líquid, sòlid i gasós. És el fenomen dels canvis. Darrere hi ha una crítica concreta a la qüestió mediambiental. I és també un mirall especular de les relacions humanes.

Un duet que requereix una singular destresa en la càrrega física i els desplaçaments, on l’equilibri és el gran protagonista justament per una les característiques de la matèria amb què juguen: que és canviant. Una variabilitat que es produeix en pocs minuts per la inestabilitat del gel a temperatura ambient. Això demana als intèrprets una capacitat d’adaptació corporal constant i d’improvisació per tal d’encaixar el trencaclosques en què es va convertint la matèria amb la qual treballen. Transformant així l’espai escènic en un oceà farcit d’icebergs. Entrebancs relliscosos d’igual forma que ho és el contacte “permanent” entre dues persones.

Gaudeixen en aquest embat contra la inseguretat. Els hi va la vida. Un estímul a la recerca de l’equilibri perdut. Una denúncia a l’actual situació del planeta. Un cant al permanent esforç per evitar la caiguda, que els dos resolen des de la complicitat personal i la senzillesa i honestedat de la peça. Una obra que els puritans de la classificació situarien en l’àmbit del circ, però que en el context de “El Festival que detecta moviment” d'Olot es va convertir en una oportunitat per reivindicar la seva proximitat amb la dansa.

Text publicat a El Temps de les Arts l'abril de 2021