Ferida

Teatre | Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Quim Girón, Pau Masaló Llorà, Rui Paixao, Alba Torres, Alejandro Pau, Carlos Tuñón
Interpretació musical:
Tiago Inuit
Sinopsi:

Projecte site specific basat en el treball conjunt de creadors de diverses disciplines artístiques ‒catalans i portuguesos‒, sota la direcció de Julieta Aurora Santos de la reconeguda companyia portuguesa Teatro do Mar i exalumna del Màster FiraTàrrega de Creació en Arts de Carrer. Una coproducció induïda i compartida entre FiraTàrrega i el festival Imaginarius, amb la mirada externa d'Eva Marichalar, que parteix del concepte de memòria com a eix articulador. Una oportunitat de diàleg artístic entre dos països veïns que parlen poc. Un repte que permetrà als artistes que en formen part fer un pas endavant en la seva trajectòria de creació, enriquir-la i multiplicar-la. Un procés que es materialitza amb dues estades de creació i el treball en xarxa permanent entre els mesos de novembre de 2016 i setembre de 2017.

Crítica: Ferida

11/09/2017

Camp de proves, camp de mines

per Jordi Bordes

Fer un treball experimental des del res, intentant que conflueixin artistes de diversa procedència i disciplines artístiques té molt de risc. La feina dels festivals és provocar la curiositat dels espectadors. Però també generar reptes als artistes. I aquesta Ferida s'inclou en aquest registre. Perquè la posada en comú és complexa (de fet, la pensada de fer un espectacle itinerant permet que cadascú trobi el seu racó, el seu espai per a abordar el tema consensuat, prou obert i conceptual. Cadascú juga amb les eines que s'atreveix presentar-se en públic. Seria estrany que l'artista circense fes un monòleg o que el dramaturg s'atrevís a fer una coreografia de verticals. Però Masaló aborda una acció performàtica (que no es pensava que mai faria) i Girón mostra un ésser estrany amb un rostre de fang que camina sobre pales (que evoca molt al seu nou espectacle, Fang) però també construeix una arrencada violenta folrat de proteccions que li pot plantejar un camí nou a desenvolujpar, més endavant.

El treball és molt subjectiu. Es percep, això sí, reflexió i un punt de dolor constant. De diverses magnituds i latituds. Sembla més que una casualitat que la violència l'expressin els nois mentre que les noies construeixen a partir de la fragilitat i els records de sentir-se agredides. Fins al final, probablement. Un quadre en què l'animal amb banyes conviu, es mira de luny, la dona que es tenyeix d'un verd natural, de redempció després que els braços i el tors s'hagi omplert d'un vermell sang que podia significar-li la mort. Peròés una interpretació, només. Certament, veure la segona sessió de la funció amb el capvespre de suport natural a la il·luminació feia que el trànsit convidés a una certa contemplació.