Una performer i una marioneta protagonitzen una peça de dansa contemporània i poesia visual que parla sobre el poder de la relació entre cossos i objectes, una relació que es desenvolupa des de la distància dels fils invisibles. Com sentir l'altre cos en aquesta distància? Com percebre el món que es desplega lluny i que no es pot tocar? Per a D’Ascenzi, els fils creen una connexió invisible entre tot el que succeeix, els fils ens uneixen amb les nostres famílies, els amics o les persones amb qui compartim camins, els fils mantenen la connexió en la distància.
La creadora italiana de dansa i teatre visual Antonella D’Ascenzi, establerta a Catalunya des del 2010, desenvolupa el seu projecte escènic tant per a públics familiars com per a adults, creant diàlegs amb el cos, els objectes i les imatges. Ha estat convidada a projectes com Park in Progress del Pépinières européennes de Création, al Teatre Victoria Eugenia de Donostia, al Circuit de la Xarxa de Teatres Alternatius (2017 i 2019), al Fòrum REGIO-Marionette de Vergèze a França, a FiraTàrrega i a La Alternativa de Madrid, entre d’altres.
El treball d'Antonella D'Ascenzi és preciós. Sobretot quan aborda la relació íntima amb la manipulació del titella. Té algun efecte màgic que els fils de pescar siguin invisible i que s'estirin sense cap creu de fusta. Estan lligades al mateix braç de l'actriu o el sap compensar amb una extrema sensibilitat. Potser el problema però, és que aquesta invisibilitat dels fils (que sembla ben bé que la marioneta tingui vida pròpia) també es transmuti en una dramatúrgia tant abstracta que es fa impossible de seguir.
És evident que el teatre és amic de l'abstracte i que demana una certa mirada activa de l'espectador. Segons explica d'Ascenzi, el projecte neix en temps de pandèmia i volia reflexionar sobre el distanciament entre les persones. És un punt suggerent que, probablement, veurem en molts altres espectacles com a reacció a un fet tant inusual com el confinament domiciliari que vam viure fa cosa d'un any. Però la pega és que res d'aquests rastres es poden rescatar en la versió actual. Està molt bé que hi hagi una història amagada però cal deixar algunes pistes inequívoques perquè sigui el públic qui (en tot cas) resolgui les el·lipsis o imagini alló qie sno s'explica (però es pot intuir). Però la posada en escena (molt poètica, això sí) és tant opaca que es fa impossible construir un relat, rescatar una lectura d'aquelles imatges carregades de sensibilitat. el joc dels globus, les projeccions audiovisuals i, sobretot la comunió entre l'artista i la marioneta (com si fos una filla vulnerable) atrapen. Però la seva inconnexió deixa el públic perdut enmig d'un deseert. De fet, la peça acaba amb l invitació a què dues persones del públic intervinguin estirant uns fils que trenquin la quarta aret. L'un hauria d'ajufdar a gronxar el titella. l'altre fil, aproparia un dels globus d'heli. Pêrò com que no s'entén què cal fer, tt i la bona ingtenció dels espectadors, no gosen estirar res, de fràgil que es veu lescena i d'inconexa que impacta la dramatúrgia. això d'estirar i treure'n un pòsit tenia molt millor resposta a A pescar! dels Gecko con botas. Estirant els fils, elimiaven els plàstics del fons marí que el deixaven net, sense perills per a la fauna marina...