Filoctetes

informació obra



Intèrprets:
Pedro Casablanc, Félix Gómez, Pepe Viyuela, Samuel Viyuela
Composició musical:
Lucas Ariel Vallejos
Escenografia:
Paco Azorín
Vestuari:
Sandra Espinosa
Assesoria de moviment:
Moreno Bernardi
Il·luminació:
Pau Fullana
So:
Lucas Ariel Vallejos
Vídeo:
Pedro Chamizo
Ajudantia de direcció:
Gerard Iravedra
Producció:
Nadia Corral, Josep Domènech
Direcció:
Jorge-Yamam Serrano
Autoria:
Jorge-Yamam Serrano
Sinopsi:

Explica la mitologia que Filoctetes, un dels herois grecs que participaven en l’expedició que havia de destruir Troia, va ser mossegat per una serp. I la seva ferida infectada feia tanta pudor i els seus crits de dolor incomodaven fins a tal punt els seus companys d’expedició que el van deixar abandonat a l’illa deserta de Lemnos. Anys després d’aquesta traïció, els seus companys de viatge, entre els quals Ulisses, incapaços de vèncer la resistència troiana, decideixen anar a buscar Filoctetes i aconseguir el seu arc, una arma màgica i definitiva que li havia donat Hèracles, fill de Zeus. Intuint la resistència de Filoctetes als desitjos dels companys que el van trair, Ulisses es fa acompanyar de Neoptòlem, fill d’Aquil·les, que havia estat el millor amic del guerrer abandonat. El jove aspira a formar part de l’elit, per la qual cosa haurà d’arrabassar a Filoctetes la seva arma. Però en aquesta operació s’haurà d’enfrontar als seus propis escrúpols. Ha de comportar-se de manera èticament justa o bé ha de servir el seu país abans de res i mantenir una conducta poc honorable per aconseguir l’arma que derrotarà els troians? Es tracta de servir-se del dolor i el patiment aliè, convenientment manipulats per un Ulisses convertit en encarnació del poder. El director Antonio Simón signa una posada en escena que converteix el clàssic cor de les tragèdies gregues en un cor femení, contrapès a la testosterona que omple una història de poder, de guerres i de traïcions. Una proposta que extreu del text original tot de referències al món contemporani en presentar-nos uns personatges corruptes, depravats i mediocres que s’imposen, potser com passa avui, a uns personatges èticament positius que moren en la batalla o són exclosos de la col·lectivitat.

Crítica: Filoctetes

07/08/2018

Pobre Filoctetes! Quina gran oportunitat perduda de connectar amb l'espectador d'ara mateix!

per Ramon Oliver

Ho reconec: fa ja un grapat d’anys que em sento un xic escèptic pel que fa a aquelles propostes de grans clàssics  grecollatins nascudes per ser representades al Festival de Mérida. I és que – sense ganes de generalitzar però alhora generalitzant una mica , i sense voler negar per això els diferents nivells de qualitat que es puguin reconèixer en aquestes propostes- , el cas és que si intento fer un repàs mental dels espectacles nascuts a Mérida que han acabar recalant als nostres escenaris, en trec un saldo notablement decebedor. Es diria que, potser per allò del marc incomparable, la majoria d’aquestes propostes s’inclinen més per la grandiloqüència excessiva que pel rigor escènic. Que sovint estan més atentes a la presència en el repartiment de noms carismàtics que interessades en explorar les possibilitats interpretatives d’aquests noms amb una certa profunditat. Que sovint també se’n serveixen dels mitjans tecnològics audiovisuals no tant per posar-los al servei d’una dramatúrgia integradora ( el Grec d’enguany  ha anat sobrat en aquest sentit de propostes altament estimulants que complien amb escreix aquesta funció)  , com per convertir-los en llamineres distraccions no exemptes de vegades d’un cert tarannà efectista.

Reconegut tot això i assumit el meu grau d’escepticisme envers allò nascut a un escenari tan sensacional que es llàstima que no sempre  li faci justícia el teatre que es representa en ell, igualment em vaig apropar a la representació de “Filoctetes” amb l’esperança proporcionada per les primeres elogioses crítiques rebudes per l’espectacle. I  - més important encara- també amb aquell punt d’expectació que dona veure per primera vegada una obra de Sòfocles que malgrat tractar-se d’una de les set úniques tragèdies del mestre que han arribat fins a nosaltres, resulta ben difícil trobar-te representada a un escenari. No cal ni que us digui – la passada temporada en vam tenir una bona mostra- que Èdip , Antígona o la mateixa Electra ( per parlar d’altres personatges emblemàtics del teatre de Sòfocles) acostumen a deixar-se caure per la cartellera amb certa freqüència. Però a aquest Filoctetes escènic el teníem ben oblidat. Quelcom que, al cap i a la fi, sembla associat al destí del mateix heroi mític que protagonitza l’obra, abandonat a l’illa de Lemnos pels seus companys d’armes en ruta cap a la guerra de Troia després que la mossegada d’una serp provoqués en ell una ferida plena de pus que el condemnava a emetre terribles crits i  a desprendre una no menys terrible pudor. Així doncs, davant uns crits i una pudor capaços de minar la moral dels més valents soldats ,  Ulisses ( també conegut com a Odisseu) i els seus decideixen reprendre la navegació, i passar del tot de Filoctetes. Quelcom que al llarg d’una dècada no els hi ha originat cap mena de conflicte ètic; l’inacabable setge de Troia donava massa feina com per a tenir un pensament adreçat al vell company.  Però ara s’han ficat de per mig oracles i endevins que ho han deixat clar: sense la presencia de Filoctetes i sense el seu poderós arc, no hi haurà manera de fer caure Troia. Així doncs, cal tornar cap a Lemnos. I com es de preveure que la disposició de Filoctetes a actuar com si no hagués passat res serà nul·la, cal posar en marxa una trampa en la qual Ulisses mourà els fils de forma invisible ( n’hauria prou amb la seva presència per a que el pla se n’anés a orris ) però el jove Neoptòlem serà l’encarregat de representar la mentida.

En hi ha prou amb aquest matusser resum de les circumstàncies que donen lloc a l’obra, per intuir ja alguns dels grans temes que es mouen per ella. Començant precisament pel tema de l’oblit i la traïció, per la facilitat amb què podem deixar arraconats afectes i aliances que semblaven d’allò més sòlids en funció de nous interessos, de nous afectes i de noves aliances . I seguint per la forma com podem donar per bona la mentida més mancada d’ètica, si considerem que aquesta serveix a una finalitat que , quan respon als nostres interessos, ens sembla d’una ètica inqüestionable. Tant, que – com li passa a Ulisses, aquí més ficat en la pell del polític manipulador amant de la postveritat que del guerrer sempre d’aventura en aventura- potser arribem a la conclusió que el bé comú justifica corrompre l’actitud ètica de qui no vol servir-se del parany per assolir els seus objectius, com és el cas de Neoptòlem. En qualsevol cas, si els conflictes interiors no et deixen en pau sempre hi ha la possibilitat de ficar de per mig un diví “deux et machina” que vingui a posar ordre al desordre ètic, i a recordar-te que al cap i a la fi el teu destí potser no és altra cosa que una joguina en mans dels deus.

Però no cal seguir, perquè sotmès un cop més a les lleis de la grandiloqüència efectista i cridanera de les quals us parlava abans, el muntatge de “Filoctetes” que ens presenta Antonio Simón desaprofita tant aquestes com la resta d’altres possibilitats que el text li permetria explorar. Simón situa l’acció de l’obra al nostre present, com remarca amb les seves supèrflues  projeccions. Però per contra ens ofereix un muntatge que, malgrat els esforços modernitzadors de la correcta versió del text que signen conjuntament ell mateix i Jordi Casanovas, sembla respondre a codis antics, molt antics. Fidel als mandats de la correcció política, Simón substitueix el cor exclusivament masculí de l’original per un cor exclusivament femení capaç de recordar-nos el patiment de les dones que s’amaga sempre darrera una guerra conduïda exclusivament per homes com ara la que té lloc a Troia; i cal no oblidar que, culturalment parlant, Troia és gairebé la mare de totes les guerres que tenen com a escenari la nostra civilització. Però un cop introduït el canvi Simón deixa que aquest cor pentinat i vestit una mica a l’estil de la Tina Turner de “Mad Max” campi histriònicament pels seus aires, sotmès a un moviment coreogràfic tan erràtic i absurd que te n’acabes oblidant de la funció que intenta exercir en el muntatge. Seguint amb allò que va passar a Troia,  Simón té també molt interès en remarcar que dissenteix del tot amb el recolzament al conflicte que es desprèn del text i de l’actitud presa pels seus protagonistes. Però per deixar clara la seva posició, no se li acudeix res millor que introduir al final de tot unes projeccions d’imatges bèl·liques amb la paraula “guerra” traduïda a diversos idiomes que et deixen desarmat per culpa de la seva  matussera retòrica visual . I com si li fes por que la càrrega filosòfica latent continguda en el text li resultés  massa feixuga a l’espectador, li permet a Pedro Casablanc una interpretació tan desmesurada que , entre crits i gestos excessius, el seu Filoctetes s’acaba semblant més a una escandalosament i un xic ridícula  cridanera criatura amb rebequeria que a un heroi tràgic tan enfurismat per la traïció aliena ,com marcat alhora per un ocult sentiment de culpa. Doncs  potser sí que aquesta manera d’interpretar i aquesta forma de presentar el text, li ve de gust al públic habitual que omple el magnífic amfiteatre de Mérida. Però vist a una certa distància em pregunto si , pel que fa a la resta de públic, no compleix precisament una funció contraria a la prevista, i l’allunya encara més de clàssics com aquest. Vist així diria que Filoctetes ha perdut una gran oportunitat, i ha estat involuntàriament traït de nou per aquells que intentaven rescatar-lo.