Finir en beauté

informació obra



Direcció:
Mohamed el Khatib
Sinopsi:

Sí, això és un monòleg escènic, tot i que, en puritat, potser hauríem de dir que, a més del mateix Mohamed El Khatib, té com a protagonista un personatge permanentment absent de l’escenari: la mare de l’autor. I és que aquesta peça teatral va néixer quan El Khatib era artista resident a l’espai de recerca teatral L’L de Brussel·les i treballava fent entrevistes a la seva pròpia mare en un intent de trobar una escriptura de la intimitat que escapés al concepte de l’espectacle i que, a més, li permetés portar la seva llengua natal a escena. Però, durant el procés, la mare d’El Khatib va morir a causa d’un càncer i l’autor es va trobar atrapat entre la vida i la creació escènica. D’aquesta experiència traumàtica va néixer una manera de treballar que té la primera expressió en aquest Finir en beauté, però que el dramaturg ha seguit explorant posteriorment en muntatges com Cest la vie, que veurem també en aquesta edició del Grec 2021. A Finir en beauté revisita en forma de diari els espais i els personatges que ens parlen de la relació amb la mare, en una mena d’immersió en la memòria que l’autor trasllada al públic directament, sense cap intermediari, en un escenari nu, fent servir documents administratius, entrevistes, correus electrònics i missatges de mòbil. L’aparent relat de la mort de la mare, la història d’un dol, deixa entreveure múltiples estrats i implicacions amb una estructura de notable senzillesa que atrapa l’espectador i l’implica en una experiència emocional d’alta intensitat.  

Mohamed El Khatib utilitza un llenguatge escènic on conflueixen el teatre i disciplines com el cinema o les instal·lacions. És autor de films documentals de caràcter autobiogràfic com Renault 12 (2018), on reconstrueix un viatge en cotxe al Marroc per fer-se càrrec de l’herència familiar. Actualment, Mohamed El Khatib és artista associat al CDN d’Orleans i al Théâtre de la Ville de París.

Crítica: Finir en beauté

08/07/2021

La bellesa del dolor

per Jordi Bordes

Mohamed El Khatib és un dels dramaturgs sorgits de França la darrera dècada, que prova d'ensenyar el seu món íntim com a descendent àrab a la comunitat occidental. Ho fa, ara, amb una peça buida d'artifici: unes anotacions en unes llibretes, unes gravacions i ell narrant en primera persona. Parla de la seva mare. De la mort de la seva mare. Que no van saber afrontar a temps un càncer perquè pensaven que tenia una dolèmcia al fetge menor; sembla que els pares no ho havien entès. I quan van descobrir-ho, ja era massa tard. El Khatib pregunta a la mare sobre el dia a dia. Ja havia començat a fer aquest nou documental quan va esclatar, de cop, la malaltia. No busca la transcendència quotidiana que Àlex Rigola signava amb aquell diàleg entre pare amb malaltia terminal i actriu a Aquest país no descobert... El Khatib ensenya les contradiccions burocràtiques i les suporta amb gran paciència. Només lamenta trobar-se en una illa que no tenia sortida fins l'endemà el dia que la truca la germana anunciant que la mare no superarà la nit, després de molts mesos de contínua caiguda.

França, probablement (malgrat les desigualtats i els guettos a les banlieues que també retratava Jordi Casanovas a Gazoline) va avançada en la normalització de la cartellera (ara que es parla tant aquest any en un Grec dedicat a l'Àfrica i amb molt pocs africans a les produccions catalanes). En aquest sentit, l'autor i director parla del seu món íntim i l'exposa al públic que només relaciona aquests quadres en escenes exòtiques, fora del seu dia a dia. Deia l'actor Ayoub el-Hilali en la roda de premsa de presentació del Carrer Robadors que "la millor manera d'aprendre es formar part d'aquesta companyia". Catalunya necessita avançar molt en la visibilització de la diversitat a l'escenari però, per a poder escoltar-los la seva veu, cal que coneguin i reforcin les seves eines per explicar un relat. Per fer-lo atractiu tant a la comunitat que coneix la situació com amb els que, a partir d'ara, hi connectaran d'una forma diferent, en la vida real. L'autor trufa la narració amb les anècdotes de l'orquestra que desafina fins a rebre una generosa almoina o el mossén que repassa el mòbil mentre prega pel cos de la dona ja dins de la tomba i amb tota la comitiva donant l'últim adéu. Un humor negre que apropa els humans, de qualsevol creença.

El Khatib practica una generosa i sensible mirada al seu jo més íntim, oferint com a postal final el retrat de la seva mare morta. És el millor homenatge que pot fer l'artista com a agraïment als sacrificis d'una dona que no sabia ben bé a què es dedicava el seu fill ni com havia pogut comprar una càmera de vídeo per gravar-la (que hagués estalviat el reportatge del casament de la germana). Petits móns, veritats profundes, abraçada espiritual.