F.I.R.A. - Fenòmens

informació obra



Autor:
Cristina Genebat
Direcció:
Julio Manrique, Christophe Thellier
Escenografia:
Betty Girosola
Il·luminació:
Quicu Gutiérrez
Intèrprets:
Adrià Cordoncillo, Fernando Melki, Àfrica Llorens , Mari Paz Arango, Maria Villate
Músics:
Frederic Filiatre, Edurne Arizu
Composició musical:
Frederic Filiatre
Companyia:
Cie. Les P'tits Bras, Crema d'espectacles
Sinopsi:

"F.I.R.A."

(fenòmens inversemblants rescatats de l'anonimat) 

És la nova producció del Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular 9 Barris. El Col·lectiu Tierra, format per artistes de circ i músics amb experiència, ens van proposar aquesta aventura de llums i ombres amb l’ajuda a la direcció artística de Jordi Aspa. 

“Acròbates que busquen la ingravidesa promesa pels sospirs, siluetes amb voluntat de transformar-se en monstres davant i darrere del mirall, la nena més vella del món ens presenta la seva cabellera on es gronxen els records, l'encantadora de notes i de cors xiuxiueja melodies a cau d'orella dels intrèpids: si vols conèixer el teu present, F.I.R.A. és el més adient, l'elixir que guareix és en un pot buit, però si te l'ofereixen, beu-te'l! No hi ha bèsties però sí que hi ha bestialitat garapinyada i crispetes que exploten a cada moment com sobresalts al cor.”


Crítica: F.I.R.A. - Fenòmens

15/12/2014

Evocacions firarires

per Jordi Jané

Tot i les diferents personalitats i estils dels artistes i directors que intervenen en cada edició, les produccions del Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular Nou Barris solen denotar voluntat experimental, llibertat creativa i, en moltes de les fins ara 19 edicions, una reconfortant mitjana de qualitat. Aquestes tres característiques brillen notablement en F.I.R.A., la creació dirigida per l’escarlatacircus Jordi Aspa i defensada amb fe i eficàcia pel Col·lectiu Tierra –un equip heterogeni que funciona admirablement i que pot tenir molt de camp per córrer.

Si hagués de definir aquests Fenòmens Inversemblants Rescatats de l’Anonimat (F.I.R.A.), el primer que em vindria al cap serien els conceptes evocació i recreació. No estem, en efecte, davant d’un espectacle directe, descriptiu, figuratiu ni referencial sobre el món de les barraques de fira, els fenòmens humans ni –encara menys– les parades de monstres. Però, tanmateix, F.I.R.A. evoca tots aquests mons des d’una òptica que, sigui dit de passada, sembla ser molt del gust de la companyia Escarlata Circus. En aquest sentit, em remeto a espectacles seus com Pell de gallina (2000), Llenties i Marabú (2005) o Cabaret Petrificat (2014).

F.I.R.A. ens convida a un univers oníric ja des de la suggeridora atmosfera que ens xucla com un vòrtex tranquil tan bon punt s’obre el teló. Després, la successió de moments, situacions, imatges, climes i personatges, ens condueix a través d’un temps i d’uns espais que, desconeguts i familiars alhora, ens són tothora amables. Hi ha, en aquest espectacle, troballes estètiques i sensibles que denoten criteris clars i amor per la feina ben feta. Un exemple: el número de les ombres corporals, d’argument i execució que el mateix Philippe Genty podria firmar de bon grat. Un altre: la conversió de la perxa xinesa en el pal major d’un veler, l’hàbitat on Adrià Cordoncillo deambula enmig d’un clima sonor de boira nòrdica que s’il·luminarà poèticament quan hi entrin Maria Villate i Mari Paz Arango gronxades per una havanera. Un temporal s’endurà la poesia i, quan arribi de nou la calma, un polsim de Tibidabo reflectirà la misteriosa i pertorbadora dansa d’una ondina solitària al mirall del mar –Maria Villate en un dels moments més màgicament intensos de l’espectacle.

Tècnicament són també destacables, per argument i execució, les acrobàcies portades i els mans a mans de Fernando Melki i Àfrica Llorens amb coreografia coral, les figures agosarades i efectistes  de Mari Paz Arango al trapezi de balanç i les acrobàcies a la perxa xinesa d’Adrià Cordoncillo i la mateixa Arango.

L’espectacle gaudeix (i ens fa gaudir) de l’acurada il·luminació de Quico Gutiérrez (a qui només demanaria que fes brillar una mica més el mans a mans de Melki-Llorens). Un esment especial per a la potència dramatúrgica de la banda sonora composta per Fréderic Filiatre i Edurne Arizu (Filiatre ja s’havia lluït a El circ de Sara, 11è Circ d’Hivern, 2006). Ell al trombó de colissa i ella a l’acordió i la veu vehiculen una música que no és ni descriptiva ni d’acompanyament, sinó que es lliga íntimament a les accions per crear-hi sòlides unitats dramàtiques: es podria ben bé definir de “música argumental”.

Els recomano que no triguin a anar a l’Ateneu Popular Nou Barris a gaudir dels suggeriments, les subtils ironies, les picades d’ullet i les amoretes juganeres d’aquesta petita gran joia d’espectacle.

✩  ✩  ✩