No sé si me gusta o no me
gusta; aquesta frase que s’escolta a Flamingos enmig d’un discurs atabalat
que fa referència a mil i una coses, es podria aplicar a aquest espectacle, una
atractiva disbauxa que, malgrat patir alguns alts i baixos, atrapa i diverteix pel
seu punt de bogeria i per un concepte ple d’interessants elements, tant de
contingut com de plàstica.
Amb aquesta obra, Albert Quesada continua amb la investigació del món
del flamenc que va iniciar a OneTwoThreeOneTwo,
només que ara, en lloc d’una proposta de duo, la seva exploració la presenta en
un espectacle de gran format, integrat per vuit notables i particulars ballarins
alhora també part important en la creació del muntatge.
Allò que interessa a Quesada no és expressar-se a través dels codis establers
del ball flamenc, sinó escrutar l’explosió emotiva, l’estructura i la recepció
d’aquest ball ancestral per traslladar-ho a una dansa contemporània que traspassa
els límits d’allò que podria etiquetar-se com a correcte, per així esclatar cap
a un univers energètic creat a base de ritmes matemàtics i recolzat per un ambient
sonor i musical molt ben trobat per dinamitzat i conduir les emocions que
emergeixen.
Enmig d’un adient disseny escènic i d’il·luminació a càrrec de Cube.bz,
emergeix un excel·lent vestuari, obra de Jorge Dutor i Txell Janot, que es
converteix com un dels puntals de Flamingos.
Robes texanes de diferent patronatge, teixits que sedueixen per la seva
lluentor, serrells que dibuixen formes en l’aire, lentejuelas que ballen al ritme del cos que les llueix, ens endinsen
cap a un univers pop i aparentment caòtic en el qual la creació coreogràfica, conduïda
amb precisió, reafirma que una simulada disbauxa no té perquè està buida d’un
contingut força interessant.
Fragments coreogràfics corals i intervencions individuals formen un
univers teixit a base de referències, més o menys llunyanes o properes, del món
del flamenc, moltes d’elles transcrites amb humor i ironia, això sí, sense caure
en la vulgaritat o un exhibicionisme gratuït.
Hi ha molts fragments remarcables, com per exemple les paròdies que els
intèrprets fan del cante flamenc, amb
els seus corresponents jaleos i expressions
tals com arsa!, que arte! ea! així com
parts on melodies d’Elton John, de Whitney Houston i la veu de la Callas
cantant l’ària Vissi d’Arte de Tosca
fan pujar els decibels emocionals dels espectadors.
