Flamingos

informació obra


Direcció:
Albert Quesada
Coreografia:
Albert Quesada
Ajudantia de direcció:
Clàudia SolWat
Intèrprets:
Blanca Tolsá , Eliott Marmouset, Mario G. Sáez, Miquel Fiol, Katie Vickers, Laila Tafur, Víctor Pérez Armero, Viktoria Andersson
So:
Rafael Cañete , Julián D’Avino, Carlos Parra
Escenografia:
CUBE.ez
Il·luminació:
CUBE.ez, Hugo Coelho
Vestuari:
Jorge Dutor, Txell Janot
Dramatúrgia:
Albert Pérez Hidalgo
Autoria:
Vera Mantero
Sinopsi:

Albert Quesada continua la seva investigació personal sobre el món del flamenc i la seva complexitat amb la intenció de trobar l’origen mateix del moviment i del cant. El coreògraf vol descobrir el motor del flamenc i desplaçar-lo a altres cossos i altres músiques per tal de generar un nou sentit. Aconseguir, al cap i a la fi, que la petita espurna que cadascú custodia dins seu es converteixi, finalment, en un gran incendi.

Flamingos és el resultat de col·locar a Carmen Amaya al mig d’una escena de John Waters. L’impuls del flamenc per compartir l’interior de l’ànima humana es barreja amb la música, el vestuari i l’imaginari més pop. Quin és el nostre propi flamenc? Quina és la nostra música i quines danses convida a ballar? Els cossos, els desitjos, les pors i els referents es deixen contaminar per donar peu a una jam session plena de duende. Una juerga que s’allarga fins a la matinada on vuit intèrprets s’exposen i es despullen amb l’única voluntat de celebrar i de celebrar-se, amb moviments i cants que no deixen lloc ni al dubte ni a la incertesa. Això és així i no pot ser de cap altra manera. Ea!

Actualment Albert Quesada és coreògraf associat al Mercat de les Flors i ha estat convidat a crear la primera producció del projecte CÈL·LULA.

Premi en la categoria d'espectacle de dansa. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Flamingos

23/03/2019

Atractiva disbauxa

per Montse Otzet

No sé si me gusta o no me gusta; aquesta frase que s’escolta a Flamingos enmig d’un discurs atabalat que fa referència a mil i una coses, es podria aplicar a aquest espectacle, una atractiva disbauxa que, malgrat patir alguns alts i baixos, atrapa i diverteix pel seu punt de bogeria i per un concepte ple d’interessants elements, tant de contingut com de plàstica.

Amb aquesta obra, Albert Quesada continua amb la investigació del món del flamenc que va iniciar a OneTwoThreeOneTwo, només que ara, en lloc d’una proposta de duo, la seva exploració la presenta en un espectacle de gran format, integrat per vuit notables i particulars ballarins alhora també part important en la creació del muntatge.  

Allò que interessa a Quesada no és expressar-se a través dels codis establers del ball flamenc, sinó escrutar l’explosió emotiva, l’estructura i la recepció d’aquest ball ancestral per traslladar-ho a una dansa contemporània que traspassa els límits d’allò que podria etiquetar-se com a correcte, per així esclatar cap a un univers energètic creat a base de ritmes matemàtics i recolzat per un ambient sonor i musical molt ben trobat per dinamitzat i conduir les emocions que emergeixen.  

Enmig d’un adient disseny escènic i d’il·luminació a càrrec de Cube.bz, emergeix un excel·lent vestuari, obra de Jorge Dutor i Txell Janot, que es converteix com un dels puntals de Flamingos. Robes texanes de diferent patronatge, teixits que sedueixen per la seva lluentor, serrells que dibuixen formes en l’aire, lentejuelas que ballen al ritme del cos que les llueix, ens endinsen cap a un univers pop i aparentment caòtic en el qual la creació coreogràfica, conduïda amb precisió, reafirma que una simulada disbauxa no té perquè està buida d’un contingut força interessant.

Fragments coreogràfics corals i intervencions individuals formen un univers teixit a base de referències, més o menys llunyanes o properes, del món del flamenc, moltes d’elles transcrites amb humor i ironia, això sí, sense caure en la vulgaritat o un exhibicionisme gratuït.

Hi ha molts fragments remarcables, com per exemple les paròdies que els intèrprets fan del cante flamenc, amb els seus corresponents jaleos i expressions tals com arsa!, que arte! ea! així com parts on melodies d’Elton John, de Whitney Houston i la veu de la Callas cantant l’ària Vissi d’Arte de Tosca fan pujar els decibels emocionals dels espectadors.