Ha tornat «Forever Young» per fer honor al seu lema: “Joves per sempre”. Doncs, això. Han passat onze anys des d'aquella estrena que va representar un impacte en el teatre musical i d'humor, però també per l'ambientació del guió original en un espai social aleshores força oblidat i fins i tot desconegut per a molts, el de les residències d'avis, avui, malauradament, a primera línia del debat polític i social arran de la crisi del coronavirus que s'hi va acarnissar.
El geriàtric de «Forever Young» és una residència especial, destinada a actors, actrius, músics, cantants i gent del ram artístic. I, com fa onze anys, continua mirant endavant, almenys al 2050, que ara ja no és tan lluny com aleshores.
Fa il·lusió mirar-se al mirall del futur, però també fa pànic. Que no faltin ni la ironia ni l'humor negre: «¿I aquell...? ¿I aquell altre...? ¿I el de més enllà...? ¿I els del Tricicle...? Tots són morts! Només queda Jordi Hurtado!».
L'espectacle arriba amb un repartiment renovat del tot, amb l'actriu Mercè Martínez, afortunadament encavalcant un espectacle darrere l'altre, de «T'estimo si he begut» a «Forever Young» i d'aquí, la temporada vinent, a «Golfus de Roma» —sempre rigorosament adaptada al paper que li cau en gràcia— com a infermera del geriàtric amb l'avantatge que el seus solos són moments musicals que s'esperen i s'agraeixen. I continuen les picades d'ullet a moments d'actualitat amb un pupurri musical que promou l'esclat d'aplaudiments més sonat quan hi ha “miniàries” de Joan Manuel Serrat o de Jaume Sisa. I poden passar els anys, però el llegat i la memòria de Pepe Rubianes, present en cendres dins una urna damunt el piano, es manté viu.
Reviso la crítica feta fa onze anys quan deia que un científic nominat al Premi Nobel de Física que treballa entre Castelldefels i Munic, especialitzat en la física quàntica, diu que d'aquí a molt poc temps podrem viatjar al futur en un plis, plas. El musical «Forever Young», d'Erik Gedeon (Berna, Suïssa, 1963), no és un espectacle de física quàntica, en tot cas és molt físic pel que fa als intèrprets, però ja practica aquest salt al més enllà, tocant a l'esmentat any 2050, per espetegar a la cara dels espectadors més joves i els més afortunats en longevitat quina pot ser la seva destinació final.
Som en un geriàtric —residència d'avis, en llenguatge més paternalista— i la mitja dotzena d'interns amb qui els espectadors tindran l'oportunitat de compartir la vetllada són tots velles glòries de les arts escèniques i la música. Una infermera amb posat de casernària s'encarrega de portar els sis pendons a la sala, que caminen tentinejant i amb problemes la majoria i que tenen força dificultats per esquivar un esglaó de la porta d'entrada. Un piano buit espera el que farà de pianista. I unes butaques antigues i un sofà, prèviament ben airejats amb un esprai perfumat per la mateixa infermera, esperen també els sis convidats.
Breu retrat robot: una exindignada i “perroflauta” amb el mal geni a flor de pell; un exhippy últim exemplar de l'espècie; una exdiva teatral; un exFura dels Baus que es va atipar de rebentar carrosseries; un exactor parella de l'exdiva; i el pianista amb problemes de respiració.
Tots plegats aguanten els exercicis d'entreteniment amb els quals la infermera intenta mantenir-los a ratlla. I només engegar amb una composició d'escola bressol: «¿Qué hacen las manitas?», original del mateix autor de l'espectacle, la platea en ple ja no deixarà d'esclatar en riallades a tot drap, de les més sonores que s'hagin sentit mai per aquests verals escènics en els últims temps.
La candidesa que aparentment té l'espectacle i la part de llàstima que provoca la progressiva degradació física camí de la vellesa s'afegeixen al subconscient de cadascú que no pot evitar de veure-s'hi reflectit —si el món encara és món d'aquí uns anys i les retallades socials no han fet ras i curt de les guarderies d'avis— en cadascuna de les caricatures que representen els sis protagonistes.
Superat, però, aquest primer ensurt emocional, un es deixa anar inevitablement i sense escrúpols i, com tothom, acabarà rient-se dels pobres “vells” de l'escenari i de qui els vetlla. I aquí pau i allà glòria i algú sebollirà l'últim.
El trio directiu de l'espectacle, Carles Sans, Joan Gràcia i Paco Mir (Tricicle), han posat particular cullerada en una adaptació que compensa la versió castellana —de fet hi ha molt poc text, només l'imprescindible— amb picades d'ullet a fets locals i amb alguns moments en català, tant parlats com cantats.
Això, que sempre toca la fibra sensible, juga a favor de l'espectacle i aconsegueix un resultat exultant que es transmet en aplaudiments espontanis i una complicitat dels espectadors en segons quines escenes quan entren en el registre no només de l'humor Tricicle —malgrat que l'autoria és suïsso-alemanya— sinó que també toquen de resquitlló el gènere del clown.
Només es pot dir que els sis avis exartistes caracteritzats amb un cert to friqui —cabell blanquinós, arrugues, monyos postissos, mitges espesses, cama ortopèdica...— i la infermera es posen tothom a la butxaca amb una interpretació dels seus papers que els exigeix un domini escènic que fuig del realisme i un domini vocal per fer que les cançons que van encadenant la trama —la banda sonora d'un temps i d'una generació que molts espectadors taral·legen— creïn el clima de rigor i efectivitat que demana el musical.
Els sis avis engeguen una lletania de fragments teatrals que passa per Shakespeare, Calderón, Lorca —¿què se n'ha fet de l'«he mort el llop» de Guimerà de l'anterior versió que deixava anar l'exindignada, una premonició del que presumptament passarà més tard, amb un fusell de munició falsa, i que em guardaré prou de desvelar?
Una guitarra, un pal de golf, un intent d'estriptis dempeus en una butaca, una escena romàntica de «Romeu i Julieta», una explicació de l'exindignada rememorant com un conte el seu temps de joventut vivint uns mesos dalt d'un arbre per evitar l'especulació d'unes finques, el passat de les gires de l'exhippy, una baralla que acaba a cops entre dos dels personatges i una sèrie d'estris que van apareixent no se sap ben bé d'on: un xerrac, una antiga maleta de màgia... I en un subtil homenatge pòstum, com esmentava abans, una urna blanca damunt el piano —que no acabarà gaire bé— amb el que representa que són les cendres del malaguanyat actor Pepe Rubianes.
Una hora i tres quarts d'un espectacle que, al llarg de les diferents escenes, ofereix un collage de petits trossos de peces com «Paraules d'amor» de Serrat o «Qualsevol nit pot sortir el sol», de Sisa, al costat de, si no erro el playlist de memòria amb l'ajuda en part de l'anterior versió, «I got you Babe», de Bono; «I Love Rock'Roll», de Hooker/Merrill; «Buena sera signorina», de Sigman/De Rose; «Barbie Girl», de Delgado/Dif/Noreen; «You can leave your hat on», de Newman; «I Will Survive», de Fekaris/Perren; entre algunes altres, tant de composició original de l'autor Erik Gedeon, ja sigui en forma de popurri o en interpretacions solistes, sense que hi falti, esclar, la que dóna títol a l'espectacle, «Forever Young», d'Andreas Budee i Wolfgang Loos. En conjunt, una festa teatral de bon humor sense precedents aquí, amb un Tricicle a l'ombra disposat a mantenir-se subtilment en actiu darrere les bambolines i superar els efectes devastadors de les crisis globals més recents, l'econòmica, la sanitària i la dels refugiats arran de la guerra. (...)
