Si una cosa esta clara en aquesta vida, es que envellirem i sense saber com acabarem morint. Els qui no arribin a fer-ho, serà per que malauradament hauran mort abans del que hauria de ser per vies naturals. Els hi quedarà el consol que se´ls recordarà sempre joves, trist consol que no podran gaudir en primera persona.
Forever Young es un molt divertit cant a la vida, a la joventut mental ja que no física, al sentit de l´humor (medicina imprescindible), al carpe diem i a que ningú, ni res, t´amargui els darrers dies, mesos, anys, de la teva vida.
Aquesta reposició del muntatge estrenat amb ple èxit a Madrid i Barcelona i en gira per Espanya, 2011-2013, ara torna amb nous actors i actrius, i amb l´afegit que qui més qui menys toca algun instrument. Una magnífica interpretació col·lectiva a la que a les qualitats cantores i interpretatives, si ajunten una sobreria i hilarant composició corporal i facial dels personatges. Un treball on es nota especialment la ma de tres genis del mim i el teatre corporal, com son Joan Gracia, Paco Mir i Carles Sans (citats per ordre alfabètic).
On succeeix tot
Estem l´any 2050 a una residencia geriàtrica per a artistes. Malauradament i com es lògic, llei de vida, els tres Tricicles, ja fa temps que han mort, així com Antonio Banderas, Javier Bardem i fins i tot Penélope Cruz. Sols queden els pòsters i les fotografies que els recorden. La generació dels seus fills ja està pròxima a l’extinció. Be, no tots estan morts, queda Jordi Hurtado i les cendres de Pepe Rubianes sempre presents a l´escenari.
Els actors i actrius actuen amb els seus propis noms, la resta es una irresistiblement divertida ficció. La supèrbia actriu Mercè Martínez, l’única que es conserva jove i espectacular, dona cos i vida a la infermera encarregada de mantenir actius a un grup rondinaire d´antics artistes.
Elles i ells son l´Irene Jodar, oblidada gran diva teatral i en Llorenç González, actor-marit sempre a l´ombra de la diva. En el seu temps van fer Romeu i Julieta i un bon nombre d´aplaudides obres de Shakespeares. Lucia Torres es la tipica “perro flauta” i ex-indignada, gran actriu lorquiana en el seu moment i una permanent mal humorada. En Marc Pujol, un ex Fura dels Baus que es va cansar de destrossar cotxes i fer-se el dur, sense arribar més enllà, baveja ara romàntic per la dama sempre indignada. El mític guitarrista Rai Borrell, va resistir les cinc ultimes gires de comiat de Miguel Ríos, àcrata consumat i l’últim hippie autèntic i en extinció. El pianista Marc García, va composar el himne olímpic dels Jocs d´Hivern catalano-aragonesos del 2030, ara la dislèxia i l´ oscil·lant dentadura el fan parlar un idioma inintel·ligible, a més de patir problemes de respiració.
Quan l´odiada infermera els deixa tranquils (cantad conmigo... Hacen las manitas plash plash plash, hacen los deditos click click click…), es dediquen a recordar grans temes pop-rock dels anys 60, 70 i 80, entre memòries discontinues i nostàlgiques de la seva passada gloria i joventut.
Anirem escoltant, moltes vegades de forma fraccionada o en meedleys, grans temes com : I love rock&roll-Joan Jeff Blackhearts; I got you babe-Shonny&Cher; California dreams-The Papa´s and the Mama´s; I will survive-Gloria Gaynor; Rehad-Amy Winehouse; Smells like teen spirit-Nirvana; Let It be- The Beatles; Satisfaction-Rolling Stones; Barbie Girl-Aqua; You can leave your heat-Joe Cooker i inclus Buena será, signorina, versió Adriano Celentano i pinzallada molt breu de Paraules d´amor de Serrat i Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa, i com no Forever young d´Alphaville, I les cançons de la infermera, originals per l´espectacle.
Prop de dues hores, bisos afegits de diversió assegurada I no parar de riure, Quelcom tan necessari aquests dies especialment…I sempre.
Amb alguns moments especialment antològics com el pluri-super-mini meedley, absolutament genial d´en Rai Borrell (quina gran composició de personatge la seva), o la gimnàstica-acrobàtica aixecada del terra i a càmera lenta d´en Llorenç González desprès d´una caiguda o les tendres cançons i els titubejants (ai, la memòria!) recitats de la parella Jodar-González o els atacs d´ira-heavy de la Lucia Torres..
Quan el Tricicle es va fer Forever Young
Va ser quan eren actuant a Oslo (Noruega), van decidir anar al teatre atrets per aquest títol i les fotografies. Van quedar enamorats dels intèrprets i del seu treball vocal i corporal, i això que no van entendre un borrall, tot era parlat en noruec. Van tornar el dia següent i en arribar a Barcelona van decidir comprar els drets. Del 2011 al 2013, la seva versió es va representar a Madrid, Barcelona i en gira i els drets van ser exportats a México, Argentina i France.
El pare de la criatura
L´autor és Erik Gedeon, nascut a Berna-Suissa el 1963, de pares suecs, va dirigir el Thalia Theater d´Hamburg a Alemanya on va composar i estrenar el musical Thalia Vista Social Club, parodiant la pel·lícula de Wim Wenders Buenavista Social Club. Ha composat més de 20 musicals, operetes i espectacles familiars El 2007 va estrenar al Dresde State Theater, Forever Young, una de les seves més exitoses comèdies musicals que es representa arreu i es molt popular als països escandinaus i a Alemanya, on es pot veure repetidament.
Els intèrprets abans de Forever Youngs
El currículum que es mostra a l´obra evidentment no és el seu. Per més que s´anomenin pel mateix nom.
Irene Jodar, formada al Col.legi del Teatre de Barcelona. Es coneguda, o dificilment reconeixible, per les seves interpretacions pàròdiques a Polonia i Crackovia, i també ha treballat a La filla del mar (Cia.Barni-Teatre Condal). Va ser dirigida per Joan Gràcia a Fun Parade i Fun Fair (Port Adriano-Mallorca, ).
La Lucia Torres, actriu-cantant-ballarina, procedeix de l´Institut del Teatre i entre d´altres se l´ha pogut veure a Germans de Sang, dirigida per Ricard Reguant (2011), amb La flauta mágica, dels Dei Furbi, Rent al Teatre Condal, amb Dagoll Dagom a Maricel i Scaramouche i al Teatre Almeria amb Flor de nit
En Llorenç Gonzalez forma part des dels inicis, és un dels creadors, de l’excel·lent companyia de músics-actors-actrius Els Pirates, junt al seu germà Robert González. Son els que regenten i dirigeixen el Maldà. En Llorenç es també molt conegut per les seves interpretacions televisives, Gran Hotel, Velvet, Amar en tiempos difíciles, Vent del pla…
En Rai Borrell es actor-cantant-formador, procedent de les escoles Eòlia i Col.legi del Teatre de Barcelona. Especialista en improvisacions musicals (Slam d´impromusical-Sala Beckett-2019). Ja va treballar a les ordres de Paco Mir a La plaça del Diamant-2019, i amb Dagoll Dagom a Poe.
Marc Pujol, format al Estudi de Nancy Tuñón i a l´Atrium. L´hem pogut veure entre d´altres a Los niños de Morelia, Cia. Nigredo (Tantarantana i Dau al Sec, 2021-22) i a Alicia al país de les meravelles, de Marta Buchaca, Cia Viu el Teatre-Teatre Romea (2021-22), Maremar dels Dagoll Dagom, La flauta mágica i Oklahoma dels Dei Furbi i Flor de Nit-Teatre Almería.
Marc García i Rami, format al Conservatori Superior de Música del Liceu, promoció 2001. Professor de piano, llenguatge musical, cor i repertorista. Ha treballat com a pianista en grans musicals, festivals i acompanyant a diversos artistes en nombrosos recitals i ha estat també pianista de la Banda Municipal de Barcelona (2009-2018).
A Mercé Martínez, una gran actriu que sempre s´agreix trobar en els repartiments i ja es garantia d´espectacle per si mateixa, la vam veure en aquest mateix teatre i fa ven poc, fent T´estimo si he begut, formant part del tàndem de companyies Dagoll Dagom-T de Teatre.
text: ferranbaile@gmail.com
