Ja de petit Nick Steur es distreia tot jugant a apilar i equilibrar pedres. Més endavant, en un dels moments crucials de la seva carrera, va redescobrir aquesta habilitat i la va traslladar al terreny artístic. Aquella afició primerenca és a l'origen de les seves escultures fetes amb pedres pacientment col·locades. No hi ha trucs ni trampes, no hi ha cola ni ciment ni cap estructura de suport. Es tracta tan sols de concentració i de saber trobar l'equilibri entre la pròpia força de voluntat i la força de voluntat de la pedra.
FREEZE ha sigut guardonada amb el Laureate Young Theatre Award al TAZ Festival (2012) i l'Scotsman Fringe First Award (2013).
Nick Steur (Nijmegen, 1982) és un artista holandès que treballa sobretot amb materials no processats, principalment la pedra. Les seves propostes defugen gestualitats o simbolismes i se centren en aspectes eminentment funcionals: connectar acer, moure una roca, agafar una gota d'aigua... Des que es va graduar l'any 2011 a l'institut d'arts performatives de Maastricht, Nick Steur ha estat convidat per nombrosos museus i festivals internacionals d'art i ha guanyat diversos premis. Actualment compta amb el suport de SoAP Maastricht, In Situ European Network, Workspace Brussels, C-Takt i Performing Arts Fund.
Silenci i contemplació. Celebrar i compartir-ho des de la comunitat en un instant i un espai concret. I que ja només podrà guardar-se a la memòria. Nick Steur és un acròbata lític, un gimnasta de l'equilibri. El seu mèrit insòlit és aconseguir trobar el balanç perfecte entre les pedres, instal·lades a metre i mig del terra sobre d'uns tubs quadrats de ferro buit. Fuig de l'espectacularitat, de la fama; prefereix conviure des de la intimitat una afició que ja practicava des de petit però que, fa un any, l'ha convertit en un a proposta commovedora. Els equilibris congelen els elements avalats per la física i per la bondat de la meteorologia que li és propícia amb una brisa molt suau. Si és magnètic veure com decideix la tria de les pedres (sempre partint dels elements que es troba allà on actua; al Sismògraf, amb la imprevisible pedra volcànica) talla la respiració veure'n els resultats. Primer, asseguts en rotllana. I, acabada l'actuació, envoltant questa mena de plaça (com si fos un Stonehenge particular i irrepetible).
Diu en la conversa posterior (necessària per comprendre la profunditat del treball) Steur, que la seva feina és la mantenir un diàleg amb les pedres. Que elles li xiuxiuegen el possible equilibri, aparentment, més insòlit Ell només necessita pols per provar-ho i saber trobar el punt exacte en què s'estabilitza l'estructura de dos o fins a cinc pedres. Mai s'utilitza el mineral petit per a falcar entre dues grosses. Serveix, sí, per a afinar el posible desequilibri (com en l'exercici de Runa). La conversa també es produeix entre el públic que ho mira (i que pot demostrar signes de nerviosisme o d'incredulitat i amb les condicions atmosfèriques, que també influeixen en l'execució final. Com a Paso doble (Nadj/ Barceló) o el Fang de Quim Giron es premia l'acció de transformar l'espai, i es nega la possibilitat de gravar-ho. Només es permet que romangui a la memòria de cada espectador,dins de la seva subjectivitat. És la manera que el diàleg tingui també un temps concret, que no es eternitzi. Només les pedres tenen el dret a ser durant l'eternitat (amb les transformacions que li imposa el desgast, l'erosió). La resta, com la humanitat, és fugaç; no convé jugar a creure's immortals. El record viatja mentre la persona existeix.