És possible que llegint el títol d’aquest notable espectacle que ens ha permès retrobar-nos amb l’imponent talent coreogràfic de Hofesh Shechter, us hagi vingut al cap el d’una de les més llegendàries aventures cinematogràfiques del primer James Bond 007. De fet, la picada d’ullet amb el títol de la quarta incursió literària de l’agent secret al servei de Sa Majestat la Reina ,”From Russia, with Love”, resulta evident. I la picada d’ullet , no deixa de tenir alhora una clara connexió amb l’origen mateix d’una coreografia en la qual, qui estigui familiaritzat amb l’estil de qui s’ha convertit en un dels noms emblemàtics de la dansa contemporània britànica, hi podrà reconèixer de seguida aquella característica i nerviosa convulsió dels cossos i aquell sobtat llançar els braços cap a l’aire amb una barreja de clam al cel i intensa exigència, que formen part inconfusible del seu tarannà . Un tarannà que porta també sempre cap el límit els ballarins que es sotmeten a la seva rigorosa disciplina. I que en aquest cas , pertanyen a la Schechter II, la seva segona companyia ; una formació integrada per joves d’entre divuit i vint-i-cinc anys en la qual s’ha escolat també amb tots els mèrits (els moments de lluïment personal que li ofereix aquest treball tan coral en donen testimoni) el català Eloi Cojal, natural de Riudoms i autodidacta apassionat de les danses urbanes. I cal afegir que tant ell com la resta dels seus set companys escènics , tenen tot el que cal tenir (en van sobrats) per acabar formant part de la primera formació de la companyia .
Però tornem a Bond, James Bond. Ell és també un dels símbols emblemàtics l d’aquella Anglaterra que cap a finals dels anys 50 (quan es va publicar la novel·la de Fleming) i, especialment, a mesura que avançaven els anys seixanta ( la peli es va estrenar el 1963) , van transmetre-li al món la imatge d’un país que potser havia perdut un Imperi ( encara que costés admetreu ) i s’havia enfrontat a les seves pròpies misèries al llarg d’una massa llarga postguerra , però que alhora i en canvi podia convertir-se en referent mundial de la modernitat. Això sí: mentre The Beatles , els Rolling Stones o The Kinks li posaven banda sonora als nous temps , els carrers del Swining London s’omplien de mini faldilles comprades a Carnaby Street , i els dramaturgs irats del grup Angry Young men i els cineastes del Free Cinema trencaven la imatge tradicional de país , el seus sistema de classes continuava alimentant els privilegis dels membres de la House of Lords, les guineus seguien sent perseguides amb molt males intencions per aquestes mateixos membres de la càmera alta i els seus familiars i coneguts , i bona part de les institucions més sagrades del Regne Unit seguien sospirant pels dies colonials de l’imperi i intentant obviar la seva extinció. Tampoc és cosa de negar-ho: tots els països, totes les nacions amb o sense estat i tots els estats amb o sense realitat plurinacional, arrosseguen les seves pròpies contradiccions , divisions socials i abismes culturals. Però les del Regne Unit sempre ens han resultat molt cridaneres , molt suggestives , sovint fins i tot , molt atractives .Potser també, perquè la història d’aquest relativament petit país illenc integrat per diversos petits regnes que, des de la seva relativa petitesa, va aconseguir tenir un domini imperial d’oceans i continents i convertir la seva llengua en llengua de referència a escala planetària, sempre ens ha fascinant notablement.
D’aquells anys 60, n’han passat ja forces dècades. Però, com va evidenciar fa no res el Brexit, moltes de les contradiccions abans apuntades continuen tenint `plena vigència. Amb elles porta convivint des de fa més de dues dècades aquest anglès d’adopció nascut a Israel que és Hofesh Shechter. També ell sent admiració i fascinació, per l’immens legat que ens ha transmès la cultura del Regne Unit. També ell sent un gran respecte pel millor de les seves tradicions. També ell sap valorar la bellesa “d’un país intricat i bonic, un poble obert i de cor generós” . Però també ell reconeix la foscor de la seva història, i l’herència feixuga que aquesta pot continuar projectant damunt el seu actual present, i el desconcert que tot plegat pot originar en les noves generacions que n’agafen el testimoni. Els vuit joves intèrprets de l’espectacle se’ns presenten de fet lluint aquell altre signe característic del sistema educatiu britànic (un sistema acusat també sovint de classista ) que és l’uniforme escolar. Els seus moviments són pausats i controlats, mentre sona la música del gran compositor Edward Elgar, un altre emblemàtic símbol de les més nobles essències britàniques. I juntament amb el no menys emblemàtic Henry Purcell, l’encarregat de posar-li unes notes de classicisme a una partitura que, pel que fa a al resta, controla per complert el mateix Shechter amb rauxa tecno i tocs roquers . Quan la música d’Elgar es va apagant , pots començar a escoltar el soroll de les gotes de pluja que formen també part inseparable del paisatge anglès, i que, a canvi de tanta mullena , garanteixen la verdor dels seus camps i la seva gespa, elements també tan british com l’hora del te als meravellosos salons del Savoy Hotel. Però ben aviat aquest jovent que se’ns ha presentat tan educadament uniformat i amb controlada gestualitat amable , comença a lliurar-se d’uniformes i controlades bones formes, per tal de desfermar allò neguitós que bull dins seu, i que massa sovint no s’ajusta a allò que el legat conservador espera d’ell. Llavors arriba l’hora d’un paroxisme que tant pot agafar la forma d’una intensa rave descamisada , com respondre amb violència a la violenta pressió a la qual son sotmesos els cossos massa uniformats . Al llarg d’una hora d’exhaustiva de representació es faran evidents les dues cares d’un país que, d’altra banda, si li treus els referents específics, pot semblar-se a qualsevol altra país igualment tensat per les seves pròpies dues cares. Prodigiosament il·luminat per un Tom Visser capaç de crear insòlites imatges amb els seus llums, aquest país tendeix tota l’estona cap a les seves zones fosques, i es veu colpejat sovint amb flashos contundents que mostren la mala maror que origina tanta tensió contradictòria. Però alhora, Shechter i els vuit integrants de la seva jove companyia , saben també com transmetre’t la complicitat que es crea en aquest grup que tant pot lliurar-se al clam eufòric, com ficar-se de ple en les ombres que poden acabar provocant un vessament de sang.
