És convenient que un teatre públic tingui una política d'encàrrec de textos a dramaturgs. També és interessant forçar un tema i, fins i tot, una certa relació amb altres autors que escriguin partint dels mateixos paràmetres. On falla és amb l'bligatorietat de programar-los. Perquè el que neix com una recerca creativa, un camp de proves és difícil que superi amb èxit el salt a l'escena.
En conjunt, el treball actoral dels quatre intérprets és un dels elements que es pot destacar juntament una escenografia conceptual que es va replegant, quadre a quadre. En aquest sentit, és hipn``otic els canvis de quadre (un dels perills d'aquests títols que són sumes de textos diferents).
Santa Cecília de Borja a Saragossa és, possiblement, la peça més reeixida. Potser hoi té a veure que l'autor sigui també qui l'ha dirigida. O la capacitat de saber tensar i destensar la trama durant els assaigs. Aquesta frontera té un punt pedant (què és art i què no ho és?) que remet a peces com Art però que està servit còmicament i no resol l'equació. Hi ha un punt grotesc però, al darrere, s'intueix una amrgor, una derrota, una equivocació i una por a reconèixer-se inferiors a l'alumna o al seu honest i lúcid pare portuguès. La frntera no és fixa, és líquida; cadascú se la construeix a partir de les seves ambicions.
Frontex de Falk Richter és un text dur, estripat, gens empàtic. L'autor ha fet una adaptació d'En estat d'excepció (Sala beckett, 2011). Ara situa marit i muller uns anys abans quan, aparentment estan embarassats del fill que apareix en la versió original. La directora alícia gorina, possiblementm per buscar-li un element que aproximi a les contradiccions d'avui se'ls ha imaginat de raça negra. com, si la tanca de Melilla, en realitat, protegís Àfrica d'europa. Com si Àfrica fos la ciutat de vacances que augura el model Eurodisney o Marina d'Or. és un bon intent però, tot i l'esforç dels actors, la peça encara sona massa distant.
Per útim, Geografia. Lluïsa Cunillé és una autora molt respectada internacionalment. Xavier Albertí (director artístic del TNC) l'ha posada a escena la majoria de les vegades. Però aquesta peça de dos personatges tramposos generen molt poca humanitat. Són uns corruptes (o que s'aprofiten dels trucs per estalviuar-se pagar impostos) desviant diners en metàl3lic a Andorra. Són alcohòlics, infidels, podrits de tant rics que ningú voldrà identificar-se. Hi ha, sí, una història d'amor acabada. I un desengany de la dona que se sent víctima de la cobdícia del seu marit que li ha truncat la seva vocació de mestra. Però és que ella mateixa s'emborratxarà pel diner i renegarà de l'educació. Un món pervers, on la frontera és l'abisme.
