Des de la intimitat i la contemplació Marina Baixas i Júlia Mata arrenquen una conversa impossible amb un objecte inanimat. Fulla blanca és la conversa que tenen aquestes dues artistes amb les pàgines immaculades (imaginant que el paper tingués un raonament similar al d'un humà que tem, desitja, somia i accepta, finalment, el que li depara el destí). L'obra beu de les experiències que Marina ha tingut en tallers de manipulació d'objectes arreu amb el seu pare, Joan Baixas (que també figura en el programa dins de la sala de màquines de l'espectacle). La connexió amb Daurrodó, per exemple, és evident. Aquest preciosisme tant senzll i despullat coincideix amb treballs de precisió com el de Xavier Bobés (Corpus) Shaday Larios i Jomi Oligor (La melancolía del turista); com el de Tian Gombau (Sabates noves); o el de Jordi Bertran (Antologia o Poemes visuals). Marina i Júlia tenen la joventut per poder copsar espais nous i investigar-los, mentre que Joan (i bona part dels noms que hem citat ara), en canvi, han de perseguir papallones i fer molts tombs per arribar a un paratge similar (com també aquell Brindis per Zoé). El que dóna consistència al que elles imaginen del paper és la seva seguretat en el que fan i en la forma en què s'expressen, directes i honestes, des d'un lloc autèntic.
El minimalisme passa a ser absolut i el surrealisme dóna pas a instants preciosos com el vol del paper en blanc. i dolorosos com l'observació de la violència exercida pel marit a la dona i a ulls dels fills que decideixen marxar, on sigui. El ritme és pausat tot construint una margarida feta amb papers. De fons, ressonen allò que temen els fulls (no volen tacar-se amb les notícies tràgiques de la premsa, i somien acollir els versos dels poetes). Júlia introdueix àudios i bases de so que respiren amb el moviment del full impulsat per Marina, el que vola i el que es plany. La poètica amara tots els racons i la senzillesa fa que l'exercici artístic realitzat en un escenari ens traslladi a un menjador d'una masia entre jocs de canalla tant ingenus com autèntics. I que cadascú retrobi el seu jo més tendre dins de l'armadura que la maduresa ens ha proporcionat. Les fulles blanques de Marina i Júlia també tenen aquesta propietat i si bades, d'un cop ràpid i inesperat pot fer un tall molest al dit, a una articulació sense sang però molt molest. La proposta demana ser partícip actiu (imaginar i deixar-se portar) i treure's el pes dels prejudicis. Els talls profunds es produeixen quan un espectador pretén escapar-se de la poètica i exigeix una trama artistotèlica. Aquest és un vol generós, sense necessitat de justificacions.
