Xavier Bobés, amb la seva mirada calmada i una actitud contemplativa ha anat transformant el seu univers. De viure a l’entorn de les peces trobades en pisos vells de barris degradats de la capital (El cap als núvols, El rei de la soledat), ha anat viatjant cap al diàleg amb les restes del patrimoni industrial (Monstres), amb la memòria compartida o intuïda (Cosas que se olvidan fácilmente) o amb els oblits de la pagesia que es traslladaria a les ciutats per prosperar socialment (Insomni). Ell fa el camí a la inversa i, ara, a Corpus, dialoga amb la Natura i sembla presagiar un cataclisme que, tot i així, obri pas a una nova vida amb una cosmovisió molt més integrada a la Natura. El manipulador d’objectes es deixa persuadir pels espais silenciosos i els agombola amb un violoncel que fa de banda sonora adequada, com qui troba un coixí per estirar-se amb la sensació de cohabitar amb l’entorn: descobrir-se i agradar-se, per fi.
Jordi Bordes
Corpus és també un viatge entre un home i la seva forma, un diàleg impossible desfent les hores d'una vida, desfent camins, empetitint per a desaparèixer de nou.
Un pas, un segon pas amb l'altre peu. Un arbre, un descans i un ocell. Abraço l'arbre. Escolto una melodia... és l’ocell? és el vent? és l'arbre?
El cos és casa meva; aquesta casa que sóc es transforma, es deteriora, es corromp. A vegades és infranquejable, a vegades és permeable als dubtes, al temps, als elements.
Corpus explora el moviment d'un objecte escultòric en relació amb el cos humà, l’animal i el vegetal. La cosificació del vincle que tota persona té amb el seu "cos objecte", desvetllant el seu sentit poètic i estudiant-ne les seves possibilitats d'interpretació, transformació, representació plàstica i de moviment.
Una co-producció de L'Auditori de Barcelona i Los Teatros del Canal de Madrid.
Amb la col·laboració de l'Animal a l'Esquena i Azala.
Amb el suport de la Generalitat de Catalunya.
Xavier Bobés és un manipulador d'objectes magnètic. Ara respira una mirada profunda, segura, calmosa. Si fa uns anys podia transmetre una empàtica timidesa amb una mirada esquiva, ara aflora una veritat a compartir, un desig de comunicar-se només destapant els objectes que hi ha disposats en una mena de tarima circular. És zen i transmet aquesta calma, tot i il·lustrar un món a punt del col·lapse en una apocalipsi que no significarà la fi de la vida humana, si no que (s'intueix) portarà a una nova manera de viure molt més arrelada a la Natura. Ho explica amb l'aparició del rostre del nadó (quasi tant espiritual com les criatures de Jaume Plensa amb els ulls tancats, confiant) que sorgeix d'un món calcinat amb l'economia desparramada al costat dels troncs calcinats. Però la vida (una altra, una que superi la nostra civilització tami com l'entenem ara, possiblement) ressorgirà i establirà una cosmovisio molt més integrada a la Vida, amb els ocells xiulant en silenci i la vegetació rebrotant, tenaç.
El mons de Bobés s'han anat transformant, probablement a mesura que ha anat ampliant la seva mirada vital, que ha anat eixamplant la seva geografia. Era un sensible observador de la ciutat en espectacles com El cap als núvols. Ensenyava aquell món tant íntim (molt emparentat amb el dels germans Oligor (Las tribulaciones de Virginia, La máquina de la soledad) de les desferres dels contenidors, amb una poètica molt fina. Posteriorment, va fer una recerca en el món del tèxtil, gràcies a Monstres impulsada pel TNT i el Temporada Alta, posteriorment va esclatar en les restes d'una masia abandonada (Insomni). La recerca, la investigació fins a l'extrem permetia crear un relat sobre una taula desgastada i una cullera, intrigant i absorbent.
Ara, a Corpus tot és un joc molt íntim entre un violoncel i l'univers callat dels objectes. La proposta, que és un treball impulsat pel prolífic Noves Escenes de L'Auditori. És el darrer pas després d'aquell espectacle, per a 4 espectadors al voltant d'una taula camilla (Cosas que se olvidan fácilmente) en què la panoràmica és sobre la memòria històrica. Bobés deu haver ideat aquest espectacle reflexionant sobre la civilització enmig del bosc, a l'ombra dels arbres veient com el vent mou les fulles i segueix una vida sense que el capitalisme la tingui en compte.