Corpus. Xavier Bobés

Nous formats

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Fira Mediterrània 2020
Bàrbara Raubert
Itineraris recomana

Xavier Bobés, amb la seva mirada calmada i una actitud contemplativa ha anat transformant el seu univers. De viure a l’entorn de les peces trobades en pisos vells de barris degradats de la capital (El cap als núvols, El rei de la soledat), ha anat viatjant cap al diàleg amb les restes del patrimoni industrial (Monstres), amb la memòria compartida o intuïda (Cosas que se olvidan fácilmente) o amb els oblits de la pagesia que es traslladaria a les ciutats per prosperar socialment (Insomni). Ell fa el camí a la inversa i, ara, a Corpus, dialoga amb la Natura i sembla presagiar un cataclisme que, tot i així, obri pas a una nova vida amb una cosmovisió molt més integrada a la Natura. El manipulador d’objectes es deixa persuadir pels espais silenciosos i els agombola amb un violoncel que fa de banda sonora adequada, com qui troba un coixí per estirar-se amb la sensació de cohabitar amb l’entorn: descobrir-se i agradar-se, per fi.

Jordi Bordes

Autoria:
Xavier Bobés
Intèrprets:
Xavier Bobés
Interpretació musical:
Frances Bartlett
Il·luminació:
CUBE.ez
Escenografia:
Pep Aymerich
Sinopsi:

Corpus és també un viatge entre un home i la seva forma, un diàleg impossible desfent les hores d'una vida, desfent camins, empetitint per a desaparèixer de nou.

Un pas, un segon pas amb l'altre peu. Un arbre, un descans i un ocell. Abraço l'arbre. Escolto una melodia... és l’ocell? és el vent? és l'arbre?

El cos és casa meva; aquesta casa que sóc es transforma, es deteriora, es corromp. A vegades és infranquejable, a vegades és permeable als dubtes, al temps, als elements.

Corpus explora el moviment d'un objecte escultòric en relació amb el cos humà, l’animal i el vegetal. La cosificació del vincle que tota persona té amb el seu "cos objecte", desvetllant el seu sentit poètic i estudiant-ne les seves possibilitats d'interpretació, transformació, representació plàstica i de moviment.

Una co-producció de L'Auditori de Barcelona i Los Teatros del Canal de Madrid.

Amb la col·laboració de l'Animal a l'Esquena i Azala.
Amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Corpus. Xavier Bobés

31/07/2020

Cuerpo y paisaje

per Alba Cuenca Sánchez

Sobre una tarima circular de madera, Xavier Bobés construye un paisaje. Para ello utiliza troncos y ramas de distintas medidas, figuritas de pájaros que vuelan en su mano y fragmentos desnudos de un cuerpo humano masculino. Los hace aparecer de diversas trampillas ubicadas estratégicamente, como un mago que saca objetos de los rincones más inesperados. Apartada de la escena, Frances Bartlett toca el violoncelo mientras el manipulador coloca y mueve los objetos.

El montaje, de corte experimental, sugiere un viaje lento pero constante a través de diferentes etapas vitales con el bosque como acompañante. Como un niño que no da nada por sentado, el performer juega primero con las partes humanas y las moldea a su gusto. ¿Qué pasa si ponemos la cintura debajo de la cabeza? ¿O si los hombros quedan justo encima de las piernas? Después de la figura de tamaño pequeño, llega el turno de las extremidades a talla real, manos y pies que el artista desplaza a través de la naturaleza que ha creado.

A diferencia de otros montajes de Bobés, la propuesta es esta vez muy contemplativa, sin interacción directa entre el público y los artífices. A medida que se incorporan o se mueven, las figuras erosionan la panorámica. Por su lado, los colores de la ropa y el espacio, con los tonos beige de protagonistas, generan una harmonía en la escena. Y la estructura circular crea una visión distinta en función del asiento que se ocupe.

En un momento dado, una nota grave del violoncelo aumenta la tensión, el dinero llega y da inicio a la destrucción. La situación dramática se confirma con el fin de la música y la lectura (en inglés y sin traducción más allá del programa de mano) de este soneto de Shakespeare por parte de Bartlett. Lo que podría ser un final muy pesimista alberga una última escena de esperanza: La vida se abre camino, la naturaleza vuelve a crecer y detrás de la vejez aparece una nueva criatura. Termina así esta exposición onírica, sugerente y en continuo modelado. 50 minutos de viaje en los que dejarse llevar por aquello que los ojos captan y que la imaginación despierta.