Una noia i un noi amb un passat fosc que es troben tancats en un món que no entenen i del que no saben com fugir. Necessiten un senyal, algú que els demostri que val la pena avançar, algú que els entengui, algú que els salvi. I aquesta esperança sembla possible quan els dos es coneixen en un lavabo públic. Però a vegades costa separar-se del passat i canviar. A vegades costa confiar. A vegades ja s’hi està bé davant del precipici, estant gairebé a punt de tot. Gairebé a punt de follar. Gairebé a punt d’estimar. Gairebé a punt de compartir la vida. Gairebé a punt de ser feliços. O no. Potser a vegades amb el gairebé no n’hi ha prou i és necessari saltar.
Una obra de teatre a mig camí entre el drama i el thriller.
Hi ha molta intenció en un text que amaga, uns personatges que expressen sovint des del seu silenci més que no pas en la seva conversa. Són rèpliques, generalment curets, tenyides amb una certa ambigüitat. Presenten dos (o hauríem de parlar de tres?) personatges perdedors. Cadascú troba el seu refugi on pot. Circumstancialment, es topen en un lavabo d'homes, aparentment en obres.
Carles Algué debuta com a autor i director amb aquest muntatge. Sembla que és voluntat ferma deixar les mirades apuntades, molts relats en fuga. Que sigui l'espectador el que acabi de fer la com posició de lloc, de situació, de passat de cada un dels personatges. Fins i tot els cops (de coloms a la finestra en un dia plujós?) són ambigus. Per això li senta tant bé el títol, Gairebé, perquè res té una certesa inequívoca. La construcció de la trama, tallada amb uns foscos per evidenciar cada tall de temps manté la incògnita de la bondat i /o desgràcia dels personatges, tot i que caigui el ritme en el centre de la peça.
Aquests personatges s'han de moure, forçosament, en un no-temps, no-espai concret i això porta a unes interpretacions (generosos Jacob Torres i Elisabet Vallès) lentes, de profunda densitat, tot i que pugui ser molt mundana les seves converses. Hi ha, en ella, la por a atrevir-se a passar del Gairebé al complert. En ell, en canvi, hi ha un abisme que el condueix sempre a l'acció radical; només al final, cedeix per un gairebé que el redimeix. Són dos persones que busquen i necessiten l'amor i alhora en fugen, per por a què els fereixi mortalment. Supervivents desconfiats del segle XXI.
