En aquest muntatge, gestat en un taller
organitzat als afores de Paris amb ballarins no professionals, es constata que
Jérôme Bel és fidel a un estil que l’ha dut a ser reconegut com el coreògraf
que li interessa la no dansa, és a
dir, la dansa que s’allunya de la representació institucional, amb tot el
virtuosisme i espectacularitat que això comporta. I el motiu no és altre què,
allò que a Bel l’atrau és donar protagonisme a la gent amateur, a les persones
que ballen pel simple plaer de moure’s i
de sentir el seu cos en llibertat, lluny de codis establers.
Compartir un espai comú entre allò que està
succeint dalt l’escenari i el públic és una altra de les prioritats de
Bel. Desig que va ser plenament assolit
a la funció del Mercat de les Flors si es té en compte que el públic, al final
de la funció, va acabar dempeus aplaudint exaltat a les persones transmissores de la idea del
coreògraf.
El contingut de l’obra no és abstracte, com el
que ens tenen acostumats molts coreògrafs de dansa contemporània, ans el
contrari, el qui va ser ajudant de Philipe Decouflé a la cerimònia dels Jocs
Olimpics d’Albertville l’any 1992 i dos anys més tard va debutar en la faceta
de creador, ha ideat un concepte que queda molt definit, molt proper i,
consegüentment, molt fàcil de llegir.
El no haver d’estar pendent d’un missatge més
o menys enrevessat, permet a l’espectador expressar les emocions de forma
espontània. Les seves rialles, aplaudiments i gesticulacions són un regal i un
estímul per les persones que dalt l’escenari protagonitzen una funció plena
d’entusiasme i molta generositat.
Vint intèrprets de totes les edats, races,
alguns amb alguna discapacitat física o intel·lectual són els responsables que
la durada de l’espectacle, de quasi noranta minuts, passi volant i sàpiga a
poc.
Després d’una projecció de teatres de diferents èpoques i estils,
algú situa una senzilla pissarra a un costat de l’escenari on està escrit allò que tot seguit es
representarà. Les paraules ballet, vals, improvisació, solo, companyia...són el
preàmbul d’un esclat d’imaginació i bona voluntat que exhibeixen els
protagonistes, cadascun des de la seva condició física i d’aprenentatge. Així
és fàcil endevinar que entre les persones n’ hi ha que procedeixen del món de la gimnàstica, del ballet
professional, del musical, del circ....mentre que d’altres es mouen pel simple
fet de ballar diferents ritmes de músiques.
Fragments musicals de ballets clàssics, valsos,
reggaeton, de clàssica espanyola, entre
altres, acompanyen les intervencions individuals o en grup, alguna de les quals
aconsegueixen fer pujar més l’ambient de la sala, com per exemple, l’escena capitanejada
per una
majorette que ensenya als
companys com fer girar el seu bastó metàl·lic, amb la dificultat que comporta
la tècnica
twirling, així com el fragment final on tots canten i
ballen la famosa cançó
New York, New York,
canviant el nom d’aquesta ciutat pel de
Barcelona,
Barcelona. Tot un encert
