Segon dia consecutiu de presència de l'English National Ballet (ENB) a l'escenari del Festival de Peralada, i segona oportunitat per delir-se amb una companyia esplèndida, dirigida per Tamara Rojo, que també n'és la primera ballarina. El programa de la gala tenia dos objectius: el primer, commemorar que fa tres dècades va passar per Peralada una llegenda del ball, Rudolph Nureiev; el segon, commemorar l'inici de la Gran Guerra. Això, casa? Doncs no, no casa, no té cohesió, perquè consistia en barrejar fragments d'obres de repertori com El corsari, Giselle o El llac dels cignes -la part dedicada a Nureiev-, amb coreografies creades expressament per l'espectacle Lest we forget (Perquè no oblidem), amb què l'ENB commemorava l'inici de la 1a Guerra Mundial i que va estrenar a l'abril en la seva primera temporada de la història al Barbican de Londres, en què va penjar el cartell d'entrades exhaurides en totes les representacions. Originàriament l'espectacle constava de quatre coregografies: Second Breath (Russell Maliphant), No man's land (Liam Scarlett), Dust (Akram Khan) i Firebird (George Williamson), de les quals a Peralada vam poder veure les tres primeres. El temor a la pluja va fer variar el programa previst, de manera que la primera part va durar més del que estava previst. Abans de l'entreacte l'ENB va ballar El corsari (pas de trois, tercer acte), Second breath, Giselle (pas de deux, segon acte), El llac dels cignes (Black swan, pas de deux, tercer acte) i No man's land. La segona part va ser íntegrament per l'espectacular, fascinant i dolorosa Dust. Cal dir però que, pel que fa a les gales, la manca de cohesió del programa els és força inherent.
En tots els fragments d'obres de repertori els ballarins de l'ENB van estar brillants, especialment Yonah Acosta en El corsari, amb un vigor, una força i una potència descomunals en els salts, amb una execució esplèndida i moviments amplis i elegants. Igualment destacable va ser l'actuació de Laurretta Summerscales, una de les joves de la companyia amb més projecció, i Arionel Vargas, en el pas de deux del Llac dels cignes (tercer acte). Summercales, en el paper de cigne negre (Odile) va demostrar una encomiable seguretat tècnica, en una coreografia de gran dificultat amb impressionants sèries de fouetté en tournant, mentre Vargas li donava la rèplica de manera perfecta. Aquesta va ser la part de lluïment.
Les altres tres coreografies provenen d'un espectacle amb què Tamara Rojo, valenta i coratjosa, va voler demostrar al públic i a la seva mateixa companyia que aquesta podia adoptar nous llenguatges sense afectar la seva credibilitat o prestigi. És per això que va demanar a diversos coreògrafs reflexionar sobre la 1a Guerra Mundial, i que d'aquesta reflexió en sortís un treball coreogràfic en clau contemporània que abordi el mateix tema però amb enfocaments diferents. El resultat, pel que es va veure a Peralada, és força espectacular, de manera que veure-ho com estava concebut originalment, amb l'escenografia que ens mostren les imatges dels reculls de premsa dels dies de la seva estrena, devia ser tota una experiència. Tot i això, a Peralada, les tres coreografies, que tenen com a denominador comú el dolor, no van causar menys impressió. Second breath és un pas a deux que forma part d'una coreografia més extensa de Russel Maliphant, que arriba a treballar amb 20 ballarins sobre l'escena, un fet inusual en aquest creador. La peça parla sobre el sacrifici dels homes que són enviats al front, de manera que està amarada d'angoixa, que els ballarins Tamarin Stott i Nathan Young transmeten de manera vivíssima, dos cossos vestits amb parracs d'uniforme que es retorcen, s'estiren cap a bandes oposades, que no arriben a trobar l'encaix i l'harmonia. Va tancar la primera part un fragment de No man's land, de Liam Scarlett. Aquest, igual que Akram Khan, van investigar sobre el rol de la dona en la Gran Guerra i van voler destacar el seu valor i sacrifici. Aquestes eren utilitzades com a mà d'obra en les fàbriques d'armament, i aquesta és la situació quan tres parelles es destaquen per fer els pas a deux respectius. Elles, les treballadores. Ells, els soldats, que moren. Elles, esgotades, abracen i acaronen l'absència, dansen la memòria d'ells, arrapades al seu cos. Enmig destaca, per la seva manera de ballar, per la determinació, Tamara Rojo.
Després de l'entreacte, amb l'amenaça de la pluja no tan present, la impressionant Dust (Pols), d'Akram Khan, comença amb una figura masculina assumint tot el dolor i el sofriment de la guerra, amb moviments espasmòdics, estrafets, agònics, fins que una fila de figures s'hi uneix, pica de mans i es forma un núvol de pols que roman suspès uns instants. Lliguen els seus braços, que s'ondulen de manera hipnòtica, i aleshores les dones passen a primer terme, són elles les que construeixen les armes que mataran els filla, els marits, els pares d'altres dones, i prenen el primer pla amb moviments secs, repetitius, ràpids, tallants, de manera sincronitzada, com en una cadena de muntatge, que remeten a les arts marcials, o els girs continuats d'aquestes mateixes dones, amb faldilles fetes de parracs, similars als dervixos giròvags, mentre sona la percussió, enèrgica, i una gravació del 1916 d'un soldat cantant, que es repeteix. Tanca la coreografia un duo de Tamara Rojo i Fernando Bufalà (el mateix Khan en l'estrena) que resulta abrusador, en què la ballarina demostra una fortalesa de caràcter impressionant. Novament, èxit absolut.
