Un espectacle amb obres de repertori clàssic i
de dansa contemporània confirma la categoria de l’English National Ballet,
companyia capitanejada amb pols ferm i
gran encert per Tamara Rojo.
El motiu de presentar obres de registres tan
diferents no és altre que commemorar la presència, ara fa 30 anys, del mític
Rudolf Nureyev a Peralada, i la de commemorar el centenari de la primera guerra
mundial. Commemoracions que per no tenir res en comú, semblaven difícils d’encaixar
en un mateix programa . Però el resultat ha estat encertar i l’haver intercalat
passos a dos i a tres de ballets de repertori amb obres contemporànies ha fet que
la funció resultés amena i es gaudis,especialment, per l’excel·lent
interpretació que han fet els ballarins de l’ENB dels diferents estils
coreogràfics.
Per commemorar la presència de Nureyev a
Peralada, llavors que el carismàtic ballarí ja no estava en la seva plenitud
artística, si bé encara despertava passions entre el públic i els mitjans de comunicació, el Festival ha
escollit fragments de tres ballets
clàssics: El Corsari, Giselle i El llac
dels cignes, tres coreografies que van ser molt representatives en la vida
del ballarí tàrtar.
De El
Corsari, amb coreografia de la canadenca Anna-Marie Holmes sobre l’original
de Marius Petipa i Jules Perrot, s’ha presentat el pas a tres del tercer acte. La
dificultat tècnica d’aquest fragment es va fer evident pels petits desajustos
que van tenir en la seva interpretació Fernanda Oliviera i Junor Souza, en els
rols de Medusa i Conrad, respectivament. Per la seva part, Yonah Acosta va executar,
de forma impecable, el seu paper d’esclau Alí.
El pas a dos de Giselle, obra de Mary Skeaping inspirada en la versió original de Jean
Coralli i Jules Perrot, va deixar patent la riquesa que engloba una de les
obres més representatives del ballet romàntic. I en aquesta evidència molt té a
veure Junor Souza, amb una execució més
encertada que l’anterior, i una exquisida Alison McWhinney, una ballarina etèria
i posseïdora d’una bellíssima línia que ens remet a imatges de la gran Olga
Spessivtseva.
De El
llac dels cignes es va presentar el Cigne
Negre, un pas a dos que requereix
virtuosisme i dramatúrgia, qualitats que van exhibir tan Arionel Vargas en el
rol de Sigfrid, com Laurretta
Summerscales en el paper de la malvada Odile,
on la ballarina va superar els 32 fouettés
de la versió original i va deixar al públic sense respiració davant el seu exultant equilibri sobre les
puntes.
Les tres obres contemporànies que commemoren
la primera guerra mundial i que s’agrupen com un tríptic sota el nom de Lest We Forget, duen la firma de tres
joves i aclamats coreògrafs, les creacions dels quals fan que siguin un reclam
tant per les companyies com pels programadors: Russell Maliphant, Liam Scarlett
i Akram Khan.
De Russel Maliphant, conegut a casa nostra per
obres com Choise, Afterlight-Part I i
especialment, Eonnagata, presentada
al Teatre Nacional de Catalunya l’any 2009 i en la qual Maliphant ballava al
costat de Sylvie Guillen i Robert Lapage, a Peralada s’ha vist el pas a dos Second Breath, un diàleg entre un home i
una dona (Nathan Young i Tamarin Stott) ple de dolor, envoltat d’ombres i d’unes
sonoritats on veus i estrèpits de bombes accentuen el dramatisme de la peça.
Tres parelles de ballarins, entre ells una magnètica
Tamara Rojo, protagonitzen No man’s land,
una obra de Liam Scarlett, el llenguatge coreogràfic del qual recorda molt al
de Jiri Kylian.
Els fragments musicals d’Harmonies poétiques et religieuses de Franz Liszt dóna intensitat a
l’atmosfera d’absència , de comiat i de
llunyania que viuen els protagonistes que expresen la seva desolació amb un
moviment ric en expressions de braços i desplaçaments escènics, alhora que el
gest es mostra intens i respirat mentre els cossos s’enrotllen uns amb altres.
L’aclamat Akram Khan és l’autor de Dust, una peça en la qual també
participa Tamaro Rojo al costat de Fernando Bufalá, de Fabien Reimair i de vint-i-u
ballarins del cos de ball. Des del seu inici, l’obra impacta per la plàstica
que desprèn l’escenari: enmig de la
penombra una fila d’homes i dones, que cobreixen els seus caps amb un mocador i
tenen les mans tacades de pols blanca que vola per l’espai, es mostren desolats i asfixiats per una força opressora.
Tots, excepte un, estan units per braços, uns braços que formen un moviment
serpentejant hipnòtic i que deixa patent que un petit gest pot arribar a crear una
de les millor i més impactants imatges de la nit.
