Segon
programa a Peralada de l'English National Ballet i dos temes: els 30
anys de la primera visita de Rudolf Nureyev al Festival i la
commemoració de la Primera Guerra Mundial. De fet es tracta de dues
gales diferents que aquesta companyia, la temporada passada i
l'actual, ha anat presentant amb la direcció artística de Tamara
Rojo: un homenatge al príncep
rus;
i diversos encàrrecs coreogràfics a estrelles de la dansa
contemporània per a la segona efemèride, com aquests dos:
Second
Breath (pas
de deux),
coreografia de Russell Maliphant
En línies generals, els duos de
Maliphant es caracteritzen per una extrema expressivitat corporal a
través de les aproximacions i caigudes dels ballarins. Com si es
tractés d'un dibuix circular des de la base del terra i fins ben
amunt, crea la falsa imatge d'una espiral que eleva la seva
trajectòria fins l'infinit. És l'alè: aquella capacitat de
sostenir l'esforç després d'una malaurada experiència. Una estona
sense respirar, potser: els (escassos) anys de pau a Europa entre
aquella guerra i la que vindria després; com també els (curts, però
viscuts amb lentitud) instants en que els cossos lluitarien per
sobreviure en plena contesa. Ballat amb una sensibilitat especial per
Tamarin Stott i Nathan Young, va ser la gran escomesa emocional de la
primera part de la vetllada.
Sense
solució de continuïtat, més enllà d'aquest leitmotiv de la Gran
Guerra, se succeïa també en aquesta extraordinària gala l'homenatge a Nureyev amb un seguit de pas
de deux
amb els que va fer fama: Giselle
i
Black Swan.
En totes dues ocasions els ballarins van demostrar una tècnica
superlativa, contraposada directament a la torbació que les peces
contemporànies exigien. Entre les meravelles d'aquest vespre vam
poder veure també el pas
de trois
de Le Corsaire
i, de nou en el capítol de la guerra, el fragment coreogràfic d'Harmonies
poétiques et religieuses
de Liam Scarlett, titulat No
man's land.
Efectivamet: una exhibició de bellesa i delicadesa, en terra de
ningú, a mig camí entre el llenguatge clàssic i el contemporani.
Dust,
coreografia d'Akram Khan
Encara
en la segona part de la gala hi hauria espai per a una altre dels
coreògrafs més reputats i importants amb base a Londres, amb una
peça potser no tan violenta ni dura com ens té acostumats, però
sense deixar d'impactar ni per un moment. El títol és prou eloqüent
doncs l'accent de la peça es posa sobre el paper de la dona en les
guerres. D'un equip cohesionat, de moviments compassats, unificats,
coordinats, tal i com suggereix el primer fragment de la coreografia
on tota la companyia balla generant una immensa onada amb els seus
braços; es passa al gest fort, individual, als desplaçaments per
l'escenari, talment com si s'hagués perdut aquella unitat de sentit,
i protagonitzat per les ballarines del grup, com per significar
aquella rereguarda plena de misèria, dolor i soledat en la qual les
dones van haver de sobreviure mentre els homes guerrejaven al camp de
batalla. Una valenta denúncia expressada amb tota la potència i la
determinació del gest de que és capaç aquesta magnífica companyia
que, de la mà de Tamara Rojo, ha portat una Coppélia
de tall tradicional al Festival Castell de Peralada i l'endemà -com
per contrastar i demostrar la seva versatilitat- una imprescindible i
completa gala com aquesta, on ballet i dansa troben la reconciliació
necessària i es reconeixen en la memòria de la història.
