Gal·la Homenatge NUREYEV (30 anys a Peralada).
Fa 30 anys el mític Rudolf Nureyev debutava a Peralada en una vetllada inoblidable que es va convertir en un dels antecedents fonamentals de l’actual Festival. L’any passat, l’English National Ballet va estrenar el seu particular homenatge al gran ballarí i coreògraf amb un espectacle que va conquerir al públic i a la crítica. Per al Festival, la companya britànica proposa un renovat homenatge que inclou molts dels pas de deux que van fer famós al mític ballarí rus, el Cigne negre, Giselle o Corsari, a més d’aportacions de coreògrafs com ara Russell Maliphant, Liam Scarlett o Akram Khan, dedicades al Centenari de la Primera Guerra Mundial. Una nit que serà tan emotiva com vibrant.
Segon programa a Peralada de l'English National Ballet i dos temes: els 30 anys de la primera visita de Rudolf Nureyev al Festival i la commemoració de la Primera Guerra Mundial. De fet es tracta de dues gales diferents que aquesta companyia, la temporada passada i l'actual, ha anat presentant amb la direcció artística de Tamara Rojo: un homenatge al príncep rus; i diversos encàrrecs coreogràfics a estrelles de la dansa contemporània per a la segona efemèride, com aquests dos:
Second Breath (pas de deux), coreografia de Russell Maliphant
En línies generals, els duos de Maliphant es caracteritzen per una extrema expressivitat corporal a través de les aproximacions i caigudes dels ballarins. Com si es tractés d'un dibuix circular des de la base del terra i fins ben amunt, crea la falsa imatge d'una espiral que eleva la seva trajectòria fins l'infinit. És l'alè: aquella capacitat de sostenir l'esforç després d'una malaurada experiència. Una estona sense respirar, potser: els (escassos) anys de pau a Europa entre aquella guerra i la que vindria després; com també els (curts, però viscuts amb lentitud) instants en que els cossos lluitarien per sobreviure en plena contesa. Ballat amb una sensibilitat especial per Tamarin Stott i Nathan Young, va ser la gran escomesa emocional de la primera part de la vetllada.
Sense solució de continuïtat, més enllà d'aquest leitmotiv de la Gran Guerra, se succeïa també en aquesta extraordinària gala l'homenatge a Nureyev amb un seguit de pas de deux amb els que va fer fama: Giselle i Black Swan. En totes dues ocasions els ballarins van demostrar una tècnica superlativa, contraposada directament a la torbació que les peces contemporànies exigien. Entre les meravelles d'aquest vespre vam poder veure també el pas de trois de Le Corsaire i, de nou en el capítol de la guerra, el fragment coreogràfic d'Harmonies poétiques et religieuses de Liam Scarlett, titulat No man's land. Efectivamet: una exhibició de bellesa i delicadesa, en terra de ningú, a mig camí entre el llenguatge clàssic i el contemporani.
Dust, coreografia d'Akram Khan
Encara en la segona part de la gala hi hauria espai per a una altre dels coreògrafs més reputats i importants amb base a Londres, amb una peça potser no tan violenta ni dura com ens té acostumats, però sense deixar d'impactar ni per un moment. El títol és prou eloqüent doncs l'accent de la peça es posa sobre el paper de la dona en les guerres. D'un equip cohesionat, de moviments compassats, unificats, coordinats, tal i com suggereix el primer fragment de la coreografia on tota la companyia balla generant una immensa onada amb els seus braços; es passa al gest fort, individual, als desplaçaments per l'escenari, talment com si s'hagués perdut aquella unitat de sentit, i protagonitzat per les ballarines del grup, com per significar aquella rereguarda plena de misèria, dolor i soledat en la qual les dones van haver de sobreviure mentre els homes guerrejaven al camp de batalla. Una valenta denúncia expressada amb tota la potència i la determinació del gest de que és capaç aquesta magnífica companyia que, de la mà de Tamara Rojo, ha portat una Coppélia de tall tradicional al Festival Castell de Peralada i l'endemà -com per contrastar i demostrar la seva versatilitat- una imprescindible i completa gala com aquesta, on ballet i dansa troben la reconciliació necessària i es reconeixen en la memòria de la història.