Generació de merda (Un musical de llum i de color)

Musical

informació obra


Dramatúrgia:
Xavi Morató
Composició musical:
Gerard Sesé
Intèrprets:
Marc Pociello, David Moreno, Berta Peñalver, Roger Torns, Júlia Bonjoch/Elena Tarrats
Escenografia:
Jordi Rovira
Il·luminació:
Jordi Rovira
Coreografia:
Cristina Martí
Producció:
Cia. Bareka
Ajudantia de direcció:
Mariano Longueira
Direcció Musical:
Gerard Sesé
Direcció:
Xavi Morató
Sinopsi:

“La crisi és una oportunitat”, resa un dels tòpics més repetits dels últims anys. I, com a mínim per a nosaltres, ho és. És una oportunitat per posar de manifest la part més grotesca d’aquesta autoanomenada generació perduda que està formada persones adultes que, malgrat ser-ho, viuen encara com si fossin adolescents. A partir d’aquesta premissa, Generació de merda es dedica a mostrar un munt de siuacions diferents, plenament reconeixibles (una entrevista de feina, el drama que suposa descobrir que el bar de la cantonada ara el porten uns xinesos...). 

Gràcies a un tractament humorístic estripat (en ocasions, anant directament a l’absurd) i a la utilització de les cançons, no només busquem la identificació amb aquestes estampes qüotidianes, sinó també, en tot moment, la rialla.

Xavier Morató

Crítica: Generació de merda (Un musical de llum i de color)

07/03/2014

El muntatge aconsegueix mantenir l'interès i la gràcia. Fins i tot alguna de les melodies s'encomana

per Manuel Pérez i Muñoz

Que l'actual situació social dóna per a un musical ja ho sabem tots. Si ha de ser un drama o una comèdia ja és una elecció dels creadors. Xavi Morató (text) i Gerard Sesé (música) opten per aquesta última opció, i fan saltar les etiquetes de la correcció política ja des del títol, batejant a la suposadament “perduda” com, directament, Generació de merda.

L'espectacle comença encadenant una sort d'encertats gags musicals al voltant de la misèria i problemes quotidians dels joves del nostre temps (atur, precarietat, incomunicació malgrat les tecnologies). Entre el repartiment destaca un folgat Marc Pociello que treu el millor registre còmic, efusiu però controlat tant en veu com en gestualitat.

D'aquesta manera, entre gags sobre WhatsApp, entrevistes de feina, supervisors esclavistes però enrotllats, tendes de pakistanesos i la relació amorosa que no pot faltar a la cita, el muntatge aconsegueix mantenir l'interès i la gràcia. Fins i tot alguna de les melodies s'encomana. Ja en la segona part, però, l'argument abandona la versemblança, s'entrega al deliri de sèrie B i fa visibles certes dificultats a l'hora de tancar les trames de forma imaginativa. No tot s'hi val.