“La crisi és una oportunitat”, resa un dels tòpics més repetits dels últims anys. I, com a mínim per a nosaltres, ho és. És una oportunitat per posar de manifest la part més grotesca d’aquesta autoanomenada generació perduda que està formada persones adultes que, malgrat ser-ho, viuen encara com si fossin adolescents. A partir d’aquesta premissa, Generació de merda es dedica a mostrar un munt de siuacions diferents, plenament reconeixibles (una entrevista de feina, el drama que suposa descobrir que el bar de la cantonada ara el porten uns xinesos...).
Gràcies a un tractament humorístic estripat (en ocasions, anant directament a l’absurd) i a la utilització de les cançons, no només busquem la identificació amb aquestes estampes qüotidianes, sinó també, en tot moment, la rialla.
Xavier MoratóUn musical amb un guió molt ben escrit i molt ben dirigit per Xavi Morató, i al qual ha posat música Gerard Sesé, que també intervé (d'una forma excepcional) en el repartiment.
Tot comença quan dos amics de l'escola, d'uns vint-i-tants o trenta anys es troben. Tots dos han hagut de tornar a casa dels pares, després d'haver-se pogut independitzar anys enrere amb una bona feina. Però corren mals temps, i la sensació de fracàs fa que s'enganxin a dues de les realitats de quan 'et fas adult', cadascun a la seva: l'un, a l'arribada de l'amor i de la parella. L'altre, a les concessions i humiliacions que avui han de suportat joves molt ben preparats, treballant gratuïtament i com a esclaus per a empreses que guanyen milions i no els paguen ni el transport. Us sona?
Però, lluny de recrear-se, posen música als grans moments, amb sentit irònic envejable, entrant i sortint de la ficció (notables les autoreferències a l'estructura mateixa i els personatges de la pròpia obra) i introduint personatges que salipebren l'acció, com ara un 'mamporrero' que pega a tot/a aquell/a que pronuncia frases tòpiques i arxisabudes (vaja, allò que se'n diu 'llocs comuns'), o el mateix Gerard Sesé, autor de la música, que com deia, destaca per interpretar un grapat de personatges episòdics, a quin més estrambòtic, des d'un taverner a un massatgista, un pakistanès a la seva botiga, o un senyor que surt -així, perquè sí- sortint només amb una tovallola i un gorret de bany, recent dutxat.
Alguns dels grans moments són determinades cançons, que subratllen les ironies (i crueltat) de la situació real dels joves, però també autoparodiant els mateixos musicals, com ara -a tall d'exemple- la de 'lieu-vos ja!' dedicat a una de les parelles protagonistes, i el del 'Paki' de la botiga, ambdues recordant-me el surrealisme i, per què no, el cinisme d'un dels musicals més irreverents: 'Els productors' de Mel Brooks. Que si no heu vist en qualsevol de les seves dues versions fílmiques, us recomano efusivament.
i no puc deixar de dir que algunes reflexions venen de la mà de moments que retraten realitats que avui s'estan generalitzant, com la falta de feina de molts joves, les retallades educatives i el mantra del 'reinventar-se', amb un petit i hilarant monòleg sobre els inconvenients de treballar a casa. Sense desperdici.
L'obra, segons m'expliquen els mateixos Xavier i Gerard (aquest fill del gran divulgador musica, Frederic Sesé), ja va per la 19 versió del text, havent estat ja a 4 sales de Barcelona ciutat, sense aconseguir consolidar-se en el que hauria de ser un gran èxit teatral de la ciutat, i perfectament exportable a gires arreu de Cataluna i de l'estat. Mala sort? Falta d'atenció des qui haurien de fer la política cultural per a difondre la feina dels grans artistes emergents? I en hi ha, ostres si en hi ha, com explico a la crítica d'una obra que també m'ha impressionat força, sent totalment diferent: Darrere la porta.
I això que en el repartiment, aquell dia hi havia un substitut d'un dels personatges principals. Però tots ho fan força bé, però no seria just no destacar a l'Eloi Gómez, del qual ja vaig glossar la gran feina feta a 'El despertar de la primavera', guanyadora del premi de la crítica al millor espectacle per a joves de 2016.
En el capítol de coses millorables, només la sonoritat, deguda en part a una sala amb poc públic, on va costar una mica d'entendre les lletres de les cançons en determinats moments. Cosa fàcilment esmenable. Per la resta, val molt la pena que us acosteu al teatre a veure aquesta 'Generació de merda' que ens divertirà, sí, però també ens farà reflexionar sobre les realitats de la 'p...' crisi que ens té agafats.
A partir dels 14 anys, tots els públics podran gaudir-lo.
