27/05/2017
La bona salut del musical català
Ja fa tres temporades que circula, però no s'esgota. Aquest és un musical fet i pensat per a una generació determinada que, dissortadament, si les coses no canvien, sembla que, per ara i tant, serà una generació rere l'altra. També és un musical que té complicitats “gremials” perquè hi han entrat i n'han sortit diversos intèrprets a cada reposició al llarg d'aquestes tres temporades, cosa que constata la “bona salut” del sector i la intemporalitat i l'atractiu del guió.
La novetat més important d'aquesta renovada temporada és la incorporació en l'espectacle dels músics en directe. I també la millora en la representació de l'espai quadrilàter del Teatre Gaudí Barcelona que ha consolidat la bona acústica i, en conseqüència, la imprescindible comprensió de les lletres, que són, de fet, el guió essencial de tota la trama, amb text de Xavi Morató (dramaturg estrenat i premiat en diverses ocasions) i la música de Gerard Sesé (herència de nissaga musical familiar).
Tot això al costat d'un repartiment de sis “encara joves” noms del teatre musical català que no necessiten presentació especial perquè la porten adherida en la seva trajectòria, que s'endevina feta de picar pedra, amb noms propis: «The Feliuettes», «Grease», «Los miserables», «Molt soroll per no res», «Rent», «La nit de Sant Joan», «Boig per tu», «The Wild Party», «El despertar de la primavera», «Tots som Anna Allen», «La gran duquessa de Gerolstein», «Oh my God Barcelona!», «Fama, «Hair» i fins i tot amb el grup DeudeVeu, guanyador del premi del 2013 del programa «Oh Happy Day» de TV3.
Totes les generacions tenen un qualificatiu: la generació de la guerra, la generació perduda, la generació del baby boom, la generació de la crisi... I totes es podrien resumir, si fa no fa, perquè ningú no està content amb el seu temps, penjant-los l'etiqueta del títol d'aquest musical: «Generació de merda». Un musical que es pot llegir en clau de sàtira, de crítica social, de denúncia o de reivindicació, però que això no hauria de tapar els valors teatrals que amaga.
Donant per fet que tant la interpretació musical com la vocal estan garantits i no trontollen en cap ni una de les peces —cosa que s'agraeix quan es tracta de seguir una trama bàsicament amb les lletres—, cal remarcar també l'estructura teatral de l'espectacle —una hora quaranta minuts, aproximadament, que passen volant— i els salts que fa el guió del realisme a les espurnes de fantàstic amb un recurs que em sembla manllevat de les vinyetes del còmic, cosa no gens estranya si es té en compte que l'autor, Xavi Morató, ha estat també guionista d'El Jueves –veterana revista que, per cert, malgrat els alts-i-baixos, està de festa d'aniversari.
Em refereixo, especialment, quan parlo de còmic, a l'aparició del «mamporrero», que batalla a cops de gaiato contra les frases tòpiques que s'hi diuen. Però també em semblen vinyetaires altres escenes —el muntatge està fet d'un trencaclosques d'esquetxos units per un fil comú— com la de l'aparició de la noia enamoradissa a raig de focus, l'aparició de la noia del mite eròtic, el clixé de la noia de l'entrevista de feina, la picada d'ullet amb les noies conillet, l'esperpèntic fill del propietari del banc, el «paki», les actrius de Bollywood o les cantants espirituals negres, entre altres moments tan humorístics com delirants.
«Generació de merda» toca subtilment tot allò que actualment té amb les mans lligades la generació jove d'aquest inici de segle XXI: haver de compartir pis sisplau per força, tornar a casa dels pares, haver de fer inútils entrevistes de feina, treballar a casa amb el pijama posat, treballar a internet en solitari, treballar de becari per amor a l'art, dinar amb plats de potingues en un “xino”, comprar cervesa al paki llauner de carrer, fer que l'amor no et distregui d'altres coses... i tot després de tenir dues carreres universitàries, parlar algunes llengües i haver de sentir que es forma part de la generació més preparada de la història.
Diuen, a «Generació de merda», que la culpa de tot i de ser com són la tenen les pel·lícules de Disney que s'han empassat des de petits. Potser per això, la imatge gràfica de l'espectacle és una simpàtica quisca personificada amb ulls i dents, ben recargolada i de color de rosa. Espectacle fresc i estiuenc per a espectadors de totes les edats i, especialment, per als que s'encaminen irremeiablement cap a la postadolescència. (...)
